5- Sant Adrià és viu... i té futur

- 1936. El 7 d’octubre, ja en temps de la Segona República i iniciada la Guerra Civil, es canvia el nom de Sant Adrià de Besòs pel de Pla de Besòs, ja que en aquests temps de forts moviments anticlericals es van eliminar qualsevol referència religiosa en els noms dels pobles.

 

Hi ha hagut l’aixecament de les tropes feixistes contra la República, comença la Guerra Civil que acaba amb destrucció de la República i la instauració de la  dictadura de Franco.

 

Passen els anys i el Decret segueix existint, en suspens perquè no ha estat derogat.

 

En els primers ajuntaments de l’època franquista apareix un gran personatge de la història de Sant Adrià, el senyor Joan Rovira i Costa, que comença com a regidor de Cultura peròque aviat deixarà la política franquista per dedicar el seu temps lliure a Sant Adrià de Besòs i a Catalunya.

Malgrat que no era fill de Sant Adrià, el sent molt a dintre seu i li pesa que el poble no hagi recuperat la seva municipalitat. Amb aquest objectiu de treballar per Sant Adrià comença a llegir i cercar per arxius i biblioteques totes aquelles referències que l’ajuden a reconstruir la història del poble.

Si Sant Adrià vol tornar a tenir la seva municipalitat ha de demostrar que aquesta ja existia abans del Decret. I així ho va fer. I el poble li ho va agrair, any després,  nomenant-lo cronista oficial de Sant Adrià de Besòs.

Ara una plaça amb el seu nom, al costat de l’església, ens manté el record d’aquest lluitador per Sant Adrià.

 

Però seguim la cronologia de l’annexió.

 

Com va afectar l’annexió el marge dret?

Quan vam col·laborar en l’exposició sobre els aiguats de 1962 a Sant Adrià vam comprovar que el fet que el marge dret pertanyés a Barcelona el va afectar de manera molt negativa, ja que tots els plans de millora que s’hi volien fer, sobretot al barri de la Catalana, xocaven amb l’Ajuntament de Barcelona, que en un principi i seguint el pla Cerdà, convertia aquesta zona en un gran bosc.

 

- 1952: Una proposta d’aquest any, el Plan de Ordenación Urbana de Barcelona y su Comarca, aprovat el mes de desembre, englobava la Catalana en el pla de la Ribera i la transformava en zona verda. D’aquesta manera no es podia portar a terme cap pla urbanístic i els que es van intentar, com el pla Maymó, van quedar pràcticament en no-res. I així va seguir, amb les construccions a precari fins que la gran riuada de 1962 es va emportar part del barri.

 

- 1955. Una Ordre ministerial de 20 d’octubre de 1955 va declarar inexecutable en el futur el Reial decret llei de 5 de març de 1929, però l’Ajuntament de Barcelona va interposar un recurs contenciós administratiu contra aquesta ordre.

 

- 1958. Finalment, el 22 d’abril de 1958, en sentència dictada per la Sala IV del Tribunal Suprem, es va anul·lar el Decret i Sant Adrià de Besòs tornava a existir oficialment com a municipi.

El Ple de l’Ajuntament de Sant Adrià, en sessió del 4 de maig de 1958, es va donar per assabentat i satisfet d’aquesta resolució judicial.

 

I per finalitzar aquesta sèrie sobre les annexions, recordarem les paraules amb que vam finalitzar el llibret La petita història de Sant Adrià de Besòs:

 

“Immigració, annexions... vells i nous problemes, velles i noves solucions: Sant Adrià és viu, Sant Adrià té futur.”

 

Però com vam dir en el primer dels articles, “El fantasma de l’agregació torna a rondar sobre Sant Adrià de Besòs”, i ara les nostres autoritats municipals ho saben, però el poble de Sant Adrià també.