monstre
El monstre/drac de Banyoles
Un drac tenia el cau prop de l’estany de Banyoles. Era descomunal, tot recobert d’escates d’os que el feien invulnerable. Tenia alasses com de ratapinyada i al llarg de l’espinada del clatell fins a la cua un rengle de pues que feia feredat. El seu alè era tan pestilent que assecava les plantes, emmetzinava les fonts i escampava malures sobre persones i animals.
Quan sortia del cau i s’emmirallava en les aigües de l’estany, de tan lleig que es trobava deixava anar un bruel que feia ressonar tots els tornaveus d’aquelles comarques.
Més que res tenia sempre una gana que el corsecava. Si algun ramat d’ovelles s’esgarriava i anava a parar per aquells contorns, desapareixia com per art d’encantament al fons de la seva gola. Els veïns de Banyoles vivien amb l’ai al cor. Hauríeu vist les portes tancades i barrades molt bans de l’hora que les gallines s’ajoquen; perquè temien que la fera malvada es fiqués per dins i devorés grans i petits.
El drac els va proposar un pacte: que no els faria més mal ni a ells ni als seus ramats si cada dia de l’any li portaven al cau una criatura, un dia un nen, un dia una nena. Podeu comptar els banyolins si es resistien a acceptar aquesta condició! Però el drac es va posar a botre aquí i allà amb uns xiulets esgarrifosos. La notícia de les malifetes d’aquell drac va arribar a oïdes de Carlemany, l’Emperador de la Barba Florida.
-Ira de Déu! -va dir el gran emperador-. Anem a Catalunya!
Molts dels seus cavallers es disputaven la glòria de matar el drac; molts van anar al cau de la fera muntats en els seus cavalls i empunyant la llança. El drac els engolia a ells i cavalls, i no se’n cantava mai més ni gall ni gallina. Carlemany va fer un pensament: se n’hi va anar ell en persona, muntant en el seu cavall blanc i brandant la seva espasa, que es deia Joiosa. Aquesta espasa Joiosa, com llargament ho trobareu escrit en molt llibres d’estampa, tenia el do de no poder ser vençuda en cap combat. Però en rebotre contra el cuir del drac va saltar el ferro a bocins sense haver fet ni un escantell en aquelles escates. Carlemany se’n va entornar tot trist, declarant-se vençut per primer cop a la vida.
En aquest moment entrava a Banyoles un home descalç i vestit de sac. Heu de saber que era sant Mer. Sant Mer vivia sol en un desert fent aspra penitència; però havia estat mogut per inspiració divina a causa de les moltes llàgrimes plorades per les mares dels nens que el drac havia devorat. Per això havia deixat la seva ermita, i a peu dejunant havia seguit l’host de Carlemany fins a Banyoles. No duis armes de cap classe; res més que l’estola de dir missa.
Se’n va cap al cau i quan el drac li surt; li tira l’estola al coll. La fera malvada va perdre tota la seva ferotgia. Manyac com un anyell va seguir el sant pertot arreu. El va seguir fins a la seva ermita i no va fer més mal a cap persona; quan sant Mer va morir també es va morir el drac.