Encantats

Els encantats de Les Estunes / Les encantades de Les Estunes

S’havia escampat entre els avantpassats banyolins que els Encantats cobejaven un món de tresors: les entranyes d’aquells antres amagaven arquetes curulles de joiells, ultra els records d’or i argent dringadors… 

D’ells no es podia mormolar i fins ni tutejar-los perquè, ai del gosadís! una maledicció el perdria. No moriria de fum d’espelma sinó d’un llamp o cauria amb llur família en l’infortuni; s’enfebraria el bestiar i les collites no li donarien ni per un cantell de pa. Es deia que un que havia tingut la gosadia de maltitllar-los fou arrossegat dins d’aquells averns on donà la vida giravoltant una roda de molí mentre bàrbarament li assotaven ses espatlles nues amb nuades sogues. És que els encantats eren gent malèvola? No, eren caritatius i es compadien de les misèries mentre fossin complertes les seves demandes. 

Antigament la contrada banyolina, com totes les comarques de Catalunya, esdevenia tota plena de mites i supersticions. Encantats, goges, fades, bruixes, penombres, follets, eren el tema de les vetllades d’hivern. Però entre tots aquests éssers fantàstics els encantats prenien com un aspecte de majestat. 

Vet aquí, doncs, perquè els antics banyolins no parlaven sinó amb temença dels encantats de les Estunes. Les falòrnies que d’ells es contaven! En les nits tormentoses, nits de trons i llampeguera, corrien com orats dins aquelles subterrànies galeries, estiregant-se els cabells, xisclant i armant un rebombori de mil dimonis, fins que els transeünts, que feien camí per aquells indrets, s’escarmentaren allunyant-se i fent una gran roda per no haver de passar per les Estunes puix els astorava tants gemecs i remors estranyes que pujaven del fons de les balmes. En les nits de clara lluna, en les nits de calma i de dolcesa, s’oïa el finíssim i llunyà ressò d’una música fantàstica… I com és consuetud afegir més del degut, algú assegurà haver contemplat, una nit d’aquestes, els encantats fent la sardana damunt les aigües platejades de l’estany. Les seves mans tenien el color de l’ivori, llançades a l’atzur, les seves cabelleres sedoses pessigolejaven la nítida pell de sos braços nus i sos peus bellugadissos jugaven temorosament amb la superfície mansoia de l’aigua. 

Un dia, un dels encantats donà a sargir sa túnica a una dona que rentava vora l’estany. La pobra dona passà en blanc aquella nit i bentost tingué arranjat l’ordit de la túnica, quan clarejava, es presentà a les balmes de les Estunes amb l’esperança de cobrar esplèndidament. L’encantat agraí el favor i en pagament del seu treball li entregà una arqueta d’aram tancada comanant-li que no l’obrís fins haver passat la llinda de la casa.

La dona s’acomiadà seguint camí avall vers la vila, lluny a un tirat de pedra, però a cada pas la temptava la curiositat. 

-Què hi hauria? Què no hi hauria? Què tancaria aquella arqueta? Uns penjants d’or? Un colla de pedres precioses? Un pilot d’unces?

Ja no pogué més, abans d’entrar a la vila caigué en la temptació. Poc a poc obrí l’arqueta, però, oh, dissort! No veié res més que dues ambostes de panís. Un sanglot li nuà la gorja mentre l’arqueta d’aram li lliscava de ses mans tremoloses… Mes com servís una engruna d’esperança, recollí l’arqueta buida i entrà a llur casa, obrint-la altra volta encara que amb temença d’un desengany: Oh, sort funesta! Els únics grans de panís que restaren agafats als racons de l’arqueta eren grans d’or fi que lluïen a sos ulls fent-li l’aleta. Portada per l’enveja corregué com un llamp a l’indret del camí on havia buidat el panís, però ja era tard… Els ocells se l’havien cruspit!

-Tant de bo! -exclamà gemegant la dona-. Tant de bo hagués complert la comanda de l’encantat!