cova del gegant

La cova del Gegant

Hi havia un gegant anomenat Polifeu que assotava tota la comarca del Fluvià amb ses malvestats. Era tan alt com un pal de paller de nou canes i més gros que una vaca prenys; menjava més de sis garrins per jorn. I era temut per ses fellonies ja que ningú gosava plantar-li cara. Anava d’aquí a allà del riu amb traces de buscar-se la minestra, furtant tot el que trobava i a més a més, li agradava la menja de carn humana.

Heus ací que un jorn, una noieta tocada amb blanca caputxa se n’anà a fer llenya en un bosc llunyà i el gegant, que espiava la noieta quan es ficava boscúria endins, l’atrapà i se l’endugué a son amagatall a fi de cruspir-se-la en un sant dir amén. Ja en les mans del gegant, amb grans sanglots i ploralles, fou conduïda a sa cavorca, disposat a fer-se un ric festí amb la carn tendra d’aquella donzella. Aquesta es revingué i fent el cor fort digué: 

- Gegant, oh, bon gegant, si vós volguéssiu us faria de cuinera, us ventaria el foc i us apreciaria el menjars més saborosos i delicats que sabés fer.

-Noia, no, a mi em plau la carn humana.

Més tard, davant semblant negativa, li digué:

-Gegant, oh, bon gegant, si vós volguéssiu us faria un altre vestit de sarga i us sargiria aquest fornit d’estrips.

-Noia, no, a mi em plau la carn humana.

Davant la segona negativa la noieta no es descoratjà pas i afegí:

-Gegant, oh, bon gegant, si vós volguéssiu us contaria cent rondalles, que en sé moltes i amb molta traça us en diria una per una.

-Noia, conta-me’n una mentre la gana em ve.

I el gegant escoltà la parla encisera de la noieta i tot el transcurs de la rondalla amb complaença insospitada.

-Per demà una altra i si voleu us en contaré dues si em deixeu dormir tranquil·la i a prop del foc.

-Noieta, dorm i no tinguis por de cap mala cosa.

Anaven passant els dies, inacabables, però no avorrits del tot puix el gegant es mostrava animós i benparlat amb ella, no parlant ja més de cruspir-se-la. Un jorn, la noieta demanà per anar a cercar llenya i ell accedí a sa súplica i se n’anà molt enllà. El seu germà se li aparegué mentre trencava branques seques. Aquest volia endur-se-la a la seva llar doncs tenia la seva mare malalta de pena i de tristor, mes ella li digué que no i que el diumenge a la tarda hi anessin tots puix ja trobarien mort el gegant. Ella partí. En passar per un caminall trobà tres punxes de taronger que amagà al gipó i les ficà dins un coc groc que havia cuit; i la noieta digué:

-Gegant, oh bon gegant, mengeu aquest coc que per a vós he cuit.

I ell, famolenc, se l’empassà d’un cop. Les espines li foradaren els budells i morí abans de fer-se fosc. Tota la família de la noieta i molts d’altres hi anaren i quina fou la seva sorpresa en veure la noieta sana i salvada! Tenia a sos peus, inert, el cadàver del gegant. 

Del lloc on això passà se’n diu la cova del Gegant i ara, més que amb altre, de roca Caputxa, puix la noieta que matà el gegant Polifeu portava sos cabells abrigats en alba cofa.