La cova del Gegant
Hi havia un gegant anomenat Polifeu que assotava tota la comarca del Fluvià amb ses malvestats. Era tan alt com un pal de paller de nou canes i més gros que una vaca prenys; menjava més de sis garrins per jorn. I era temut per ses fellonies ja que ningú gosava plantar-li cara. Anava d’aquí a allà del riu amb traces de buscar-se la minestra, furtant tot el que trobava i a més a més, li agradava la menja de carn humana.
Heus ací que un jorn, una noieta tocada amb blanca caputxa se n’anà a fer llenya en un bosc llunyà i el gegant, que espiava la noieta quan es ficava boscúria endins, l’atrapà i se l’endugué a son amagatall a fi de cruspir-se-la en un sant dir amén. Ja en les mans del gegant, amb grans sanglots i ploralles, fou conduïda a sa cavorca, disposat a fer-se un ric festí amb la carn tendra d’aquella donzella. Aquesta es revingué i fent el cor fort digué:
- Gegant, oh, bon gegant, si vós volguéssiu us faria de cuinera, us ventaria el foc i us apreciaria el menjars més saborosos i delicats que sabés fer.
-Noia, no, a mi em plau la carn humana.
Més tard, davant semblant negativa, li digué:
-Gegant, oh, bon gegant, si vós volguéssiu us faria un altre vestit de sarga i us sargiria aquest fornit d’estrips.
-Noia, no, a mi em plau la carn humana.
Davant la segona negativa la noieta no es descoratjà pas i afegí:
-Gegant, oh, bon gegant, si vós volguéssiu us contaria cent rondalles, que en sé moltes i amb molta traça us en diria una per una.
-Noia, conta-me’n una mentre la gana em ve.
I el gegant escoltà la parla encisera de la noieta i tot el transcurs de la rondalla amb complaença insospitada.
-Per demà una altra i si voleu us en contaré dues si em deixeu dormir tranquil·la i a prop del foc.
-Noieta, dorm i no tinguis por de cap mala cosa.
Anaven passant els dies, inacabables, però no avorrits del tot puix el gegant es mostrava animós i benparlat amb ella, no parlant ja més de cruspir-se-la. Un jorn, la noieta demanà per anar a cercar llenya i ell accedí a sa súplica i se n’anà molt enllà. El seu germà se li aparegué mentre trencava branques seques. Aquest volia endur-se-la a la seva llar doncs tenia la seva mare malalta de pena i de tristor, mes ella li digué que no i que el diumenge a la tarda hi anessin tots puix ja trobarien mort el gegant. Ella partí. En passar per un caminall trobà tres punxes de taronger que amagà al gipó i les ficà dins un coc groc que havia cuit; i la noieta digué:
-Gegant, oh bon gegant, mengeu aquest coc que per a vós he cuit.
I ell, famolenc, se l’empassà d’un cop. Les espines li foradaren els budells i morí abans de fer-se fosc. Tota la família de la noieta i molts d’altres hi anaren i quina fou la seva sorpresa en veure la noieta sana i salvada! Tenia a sos peus, inert, el cadàver del gegant.
Del lloc on això passà se’n diu la cova del Gegant i ara, més que amb altre, de roca Caputxa, puix la noieta que matà el gegant Polifeu portava sos cabells abrigats en alba cofa.