XXVè Aniversari‎ > ‎

Crònica del XXV Aniversari

Fer la crònica sobre els vint-i-cinc anys del Montserrat Roig rememorant els seus inicis des de 1991-92 fins avui, pot ser un relat del tot previsible o fins i tot, distorsionat.

Ara bé, quan la conversa distesa passa de puntetes sobre les xifres inicials -tres grups de tercer d'ESO, set professionals i unes instal·lacions precàries durant vuit anys- i se centra en el miler de persones que actualment conviuen cada dia en l'edifici amable i lluminós del Passeig de les Lletres, t'adones que els equipaments, els colors i els espais, no ho són tot.

Mentre parlem, les imatges salten d'una banda a l'altra de la taula... que si aquell BUP, que si aquell COU, que si els crèdits variables i aquells materials nous, que si aquelles reunions amb l'Ampa, que si les escoles del barri, que si no podíem estar més temps entre quatre llaunes mal aïllades i amb un fred que pelava i quines ganes de plantar-se al mig de la plaça Vella i reclamar un institut com Déu mana!I quina marxa, aquells pares i mares! I quin baixar fins al centre! I quina il·lusió! I quina impressió tan estranya -deia un alumne- tenir unes parets tan blanques! I tots els que no ho han vist: el Salvador, la Vanessa i aquell noi que no va tornar al setembre...

Entenc, mentre xerrem, que la sensació de ser una pinya durant tant temps no és l'únic secret perquè els engranatges de qualsevol projecte no deixin de funcionar mai -de vegades més fins, de vegades grinyolant-. Hi ha un munt de detalls que es combinen -no saps ben bé com- perquè compromisos no expressats encaixin i afermin un treball diari, tossut. Hi ha vegades que, sense grans ambicions de partida, entenent que el dia a dia mana i que no es tracta de fer assaigs experimentals amb res ni amb ningú, sinó que el que es vol és fer la feina tan bé com pots -tot i saber que amb això no sempre n'hi ha prou-, sents que educar va més enllà d'un nom -Montserrat Roig- o d'una data.  I que no importa gaire si en fa deu, en fa quinze o vint-i-cinc, d'anys. Que els noms de tots plegats no són tan importants com l'exemple que deixem en els ulls de qualsevol -sigui alumnat o no ho sigui.

Mentre enraonem, m'adono que la mirada de la Mercedes és tan brillant com ho era fa tant temps, que el somriure de la Sunsi em segueix asserenant, que hem deixat els fills en bones mans... i que no es tracta de secrets, ni de casualitats, ni de lideratges... i que es torna a començar sempre, com sempre diferents, passant el testimoni amb confiança, enfortits en temps convulsos,  sempre endavant.

                                                                                                          

 Àngels Garcia

Comments