PARANYS

Poetry is the subject of the poem.

Wallace Steven

 

I

 

Diuen que Apollinaire escrivia

aplegant fragments de converses

que sentia als cafès de Montmartre: perspectives cubistes,

com els retalls de diari de Juan Gris,

paranys

quan el fons és més nítid que la figura central,

a primer terme, una mica estrafeta, ben bé reduïda a angles i espirals ­els colors són més vius als finestrals del capverspre: un dring

a la cabana de la infància ­d'això parlava Hölderlin

i eren salons: preceptor, domassos vermells, el mirall venecià

Wozu Dichter in dürftiger Zeit, i Goethe escriuria a Schiller que aquell noi amic seu

encara que una mica tímid i amb la natural manca d'experiència

(tot, en el to de la lletra, fa veure el benèvol menyspreu del vell davant la poesia d1un jove: ell ja n1havia fet, de versos, i ­li semblava­ molt més serens, o millors, o, si més no, amb aquell classicisme que en garantiria la perpetuïtat),

perquè l'art clàssic es mantindrà sempre: Hölderlin, als darrers anys, a la seva mare,

li escrivia molt respectuosament, amb les fórmules apreses de petit,

i només li demanava uns calçotets, un parell de mitjons mal cosits, coses petites i òbvies

com les de Rimbaud a Abissínia, o a l'hospital

Que je suis donc devenu malheureux!­

i el poetes acaben així: ferits, anullats, morts-vius, i per això en diem poetes.

Així? La crucifixió d'alguns no és potser més que un signe,

i és l'equilibri d'altres la grandesa i la mort,

i la fosforescència de Yeats (Bizanci, com un gong al crepuscle) el preu que es paga

per aquell que tenia el nom a l'aigua escrit.

Perquè algun preu cal pagar, podeu estar-ne certs:

Eurídice encara és morta

damunt els commutadors elèctrics i la blavor d'una sala tèbia com la caixa d'un piano de caoba.

El món d'Orfeu és el de darrera els miralls: la caiguda d'Orfeu,

com el retorn d'Eurídice del inferns, les bicicletes, els nois que venien de jugar al tennis i mastegaven chewing gum,

rosses esquenes, cossos daurats ­delicats­, les noietes de mitjons vermells i ulls blaus d'Adriàtic que bevien gin amb taronja,

les que es banyaven nues a les novel.les de Pavese i en dèiem noies topolino

(el topolino, no sé si l'heu conegut: era un cotxe de moda, o freqüent, als happy forties),

però ara ja sóc més vell, per bé que dir vell sigui inexacte, però el color del gin amb taronja

où sont où sont the dreams that money can buy?

 

 

II

 

Aquest poema és

un seguit de paranys: per al

lector i per al

corrector de proves

i per a l'editor de poesia.

És a dir,

que ni a mi no m'han dit allò

que hi ha darrera els paranys, perquè

fóra com dir-me el dibuix

del tapís, i això

ja ens ha ensenyat Henry James que no

és possible.

 

Obra Catalana Completa. Poesia. Barcelona: Edicions 62, 1995: 107-109.