Pere Gimferrer: una poètica en acció 

versió espanyola

Enric Bou

 

Le poète définirait la quantité d'inconnu s'éveillant en son temps dans l'âme universelle: il donnerait plus -que la formule de sa pensée, que la notation de sa marche au Progrès! Enormité devenant norme, absorbée par tous, il serait vraiment un multiplicateur de progrès!

Arthur Rimbaud




Després dels anys de literatura i acció, d'art neo-realista i urgències reivindicatives, s'ha imposat un temps de trànsit i ha tornat amb avidesa la necessitat de reflexió intensa sobre el fet literari. Entre les lleves que començaren d'escriure a mitjan anys seixanta Gimferrer ocupa un lloc destacat, singular. Pot afirmar-se que tota, o gairebé tota, l'obra literària de Pere Gimferrer és condicionada per un gest d'interrogació sobre la literatura, d'indagació en l'obra d'altres autors i d'auto-anàlisi. Ja en els primers llibres de poesia en espanyol, Arde el mar (1966) com a símptoma més poderós, hi domina un diàleg amb l'escriptura d'altres (Pound, Eliot, García Lorca) i la pròpia. Aquest gest s'aguditzà de manera extraordinària en decidir d'escriure poesia en català. El primer llibre, Els miralls (1970), és en essència un esforç considerable per explicar el gir personal i la constitució del seu art. Gimferrer, coincidint amb tants d'altres escriptors que, com ell, viuen amb consciència crítica en els límits de la Modernitat (Antoni Tàpies, Milan Kundera, Joseph Brodsky, Narcís Comadira, Francesc Parcerisas, etc.), s'ha plantejat de manera conscient l'ofici i ha assajat de fer conèixer el seu delir a través de diverses modalitats expressives. Segons han apuntat crítics com Douwe W. Fokkema, un dels aspectes que marquen el nostre temps és l'aprofundiment en l'actitud inquisitiva, analítica, de l'artista envers la pròpia activitat. En paraules de Gimferrer: "crítica del món; crítica de l'obra. Aquests són els dos pols d'imantació de l'art contemporani." Aquesta actitud ens adreça a un nombre considerable de textos de Gimferrer que són alhora teoria i creació. També és decisiu per a l'artista contemporani la proliferació de la seva veu més enllà del marc estricte del text (la pàgina en blanc, la tela buida, el film verge) i la seva presència ha estat cada cop més necessària en el procés de comercialització. Així l'artista ha hagut de fer de mercader d'ell mateix i dels seus "productes". Un escriptor com Pere Gimferrer no ha badat gens i ha dedicat una energia considerable a la tasca de l'auto-promoció. Això implica per a lectors i estudiosos un avantatge, ja que ha fet un gran nombre de declaracions en forma d'articles de compromís, conferències, pròlegs, i, en especial, entrevistes. La tasca de reflexió s'articula, doncs, en aquest doble nivell, d'obra més (auto)analítica en llibres com el dedicat a Octavio Paz i J.V. Foix, pàgines memorables del Dietari, i l'obra de creació; de costat amb d'altres contribucions més circumstancials. Les dues veus són decisives i complementàries a l'hora d'atansar-nos al nucli del pensament teòric de Gimferrer. Quan un escriptor reflexiona sobre l'obra d'altres s'enfronta a un mirall en el qual se superposen dues imatges: les obres dels dos escriptors. Gil de Biedma ho va escriure en la introducció al volum que recull els seus treballs de crítica literaria: ÒA medias disfrazado de crítico y a medias de lector, estaba en realidad utilizando la poesía de otro para discurrir sobre la poesía que estaba haciendo yo, sobre lo que quería y no quería hacerÓ. També aquest és el fonament de les indagacions de Gimferrer: explicar-se a ell mateix a través de les veus, imatges, films, d'altres artistes. Els volums d'assaig, com els recollits en aquest volum, són una reflexió que ens indica com ha canviat d'aparença literària, de manera d'escriure, però com s'ha mantingut fidel a uns models teòrics i a uns referents crítics. Alhora estableix un catàleg complet de lectures i preferències. "Escrivim perquè volem imitar i reproduir alguna cosa que ens ha agradat de la lectura" ha escrit en alguna ocasió Pere Gimferrer. Llegir, escriure, tenen aquest producte associat, les notes de lectura. Al llarg de més de trenta anys Gimferrer no ha fet altra cosa. I molts dels seus escrits assagístics, Radicalidades (1978), Lecturas de Octavio Paz (1980) en espanyol, o La poesia de J.V. Foix (1974) iValències (1993) en català, o tenen una relació de deute, crònica de lectures, homenatge a escriptors i artistes que li són significatius. L'assaig esdevé el negatiu que explica el positiu de l'obra de creació estricta. Estableix un diàleg d'una mateixa veu en dues modulacions complementàries.

Només Gimferrer, d'entre els escriptors de la seva lleva, ha estat capaç de fixar amb precisió ferotge i amb sang freda magnètica el destí de la pròpia fama com demostra un cop més en el text inicial, "Itinerari d'un escriptor". Pot esmentar (retre homenatge a) escriptors que dringuen per raons secretes, com els Nobels Brodsky i Milosz, amb qui estableix paral·lelismes d'ambient pel que fa al totalitarisme imperant en el temps de formació; o escriptors que li són cars, a través de les edats, per la fidelitat a un nucli de la concepció de l'ofici: Dante, Góngora, Maragall, Foix. Perquè "el temps de l'itinerari de l'escriptor és el temps que va de la naixença al desenvolupament d'un vida de producció literària i el temps que triguem a ser conscients del fet que allò que ens ha cridat l'atenció en un poema és la seva existència autònoma com a objecte verbal que arriba a denotar, per si mateix, una forma de coneixença no assolible per la parla habitual." Concepte clau de la poètica gimferreriana al qual cal afegir la idea de la separació entre el jo biogràfic i el del personatge fantasmal de l'escriptor. En reportar unes notes de la (re)lectura del Tirant ens acara amb un altre concepte: "Veiem, en l'instant perenne de l'escriptura, aquests poms que brillen dalt de la tenda, dardejats pel so, clar del matí, en la intemporalitat de l'espai poètic.". En efecte, com també ha destacat Octavio Paz a Los hijos del limo, un dels mestres més importants d'aquest escriptor, la imatge és la vertadera realitat i és a través de la imatge que és possible d'immobilitzar l'instant i salvar el temps. Parlant de Miró pot al·ludir a la idea de la disgregació de la personalitat ("l'important és arribar a l'anonimat") punt de contacte amb Foix, mostra de la seva condició de surrealista extrem (en expressió de Breton); o també pot insistir en la fidelitat a l'exemple de Rimbaud. La idea de la dissolució de la personalitat ens pot recordar allò que escriu a propòsit d'Antonio Saura: "Els altres són un mirall de nosaltres mateixos." Mots que ens remeten, un altre cop, a la passió per Pessoa i els heterònims, al plantejament de la identitat. Els breus i ensinistradors textos que ha escrit sobre poetes, cineastes i pintors, del seu temps han respost sempre a una urgència -gosaria dir íntima?- de deute i de reconeixement, d'autodefinició a les envistes d'una illa memorable en l'oceà de la mediocritat. Que Racine sigui intraduïble li fa dir que "és el punt més alt d'excel·lència a què pot arribar un poeta en la llengua." Apunta confessions importants, com ara la importància de Rubén Darío en la seva formació, perquè reunia un tipus de "qualitat sonora" que no li suscitaven poetes més pròxims com Sagarra, Riba o Guillén. Alguns dels textos són deutes de passió i amistat envers els artistes de la paraula i de la forma que li han representat exemple, que han estat incitants en la seva pràctica de l'art. Estableix binomis generacionals correlatius: Miró-Tàpies i Foix-Brossa, constel·lacions estelars del seu univers particular. Llavors la col·lecció d'escrits és també un catàleg de les limitacions de l'obsessió: els mateixos exemples (Góngora, Ausiàs March, Proust, Foix, etc.) que repeteix ara i adés són els déus que poblen l'olimp particular del poeta. Clàssics que són moderns i, alhora, els contemporanis de Gimferrer. Semblants que li són germans. Aquests textos de crítica ens retornen al nucli del Gimferrer de Arde el mar, de Els miralls, o del Dietari. Més assequible i entestat encara en la lluita obsessiva per aconseguir uns mots que que siguin una forma de coneixement només assolible en l'expressió literària. Gimferrer aconsegueix per vies originals dos ideals -ell mateix ens ho recorda a propòsit de My Secret Life- del temps de l'Enciclopèdia: investigar i fruir. I el lector li ho agraeix i pot compartir el resultat de llargues hores de lectura, el plaer que se'n deriva. El fons d'una passió uneix els escrits de Gimferrer i ens parla de la lluita particular per la poètica que persegueix aquest artista. S'endevinen quatre nuclis conceptuals que cobreixen allò més urgent -inquietant i innovador- de la seva proposta estètica: el tema de la personalitat, la constitució de l'artefacte literari, les referències a escriptors i artistes que li resulten exemplars, i la concepció de l'ofici d'escriptor. Quatre obsessions que són indestriables d'una dedicació a l'art i articulen un pensament contundent, i que es corresponen amb prou exactitud amb els tres conceptes que resumeixen l'evolució de l'art del romanticisme ençà: "revolta, indagació i recerca". Tres conceptes ­afegia Gimferrer en el llibre dedicat a Tàpies­ "que no exclouen, ans donen per suposada, una actitud crítica: crítica de la societat, crítica del llenguatge artístic, crítica de la noció mateixa d'art." Aquesta actitud crítica és a la base d'una preocupació per la poètica. Per a Gimferrer la Poètica és entesa no en el sentit restrictiu de norma i fiscalització, sinó en el de Problemàtica. A través de les diverses reflexions aquí reunides, les provocacions, els homenatges, Gimferrer ens planteja els múltiples matisos i voltes del jeroglífic de la seva poètica. Unitària al dessota d'una fragmentació aparent, aquesta Poètica problemàtica (o Problemàtica poètica) ens dibuixa com reflex de l'alteritat peces d'un espill total que conté les diverses personalitats i veus de Pere Gimferrer.

 

Providence, 3 de març


Àlbum