AUTORETRAT / AUTORETRATO


 

És clar que sóc la mateixa persona que acostumava a ser.  L'envelliment és un simulacre; fem veure que deixem de viure en l'instant etern i ple que és la nostra joventut.  És clar que sóc a Barcelona, el 1958, i llegeixo Rubén Darío, Rimbaud i Lautréamont, i somio amb un mot que, com els seus, sigui tan poderós que es mostri capaç de transfigurar-ho tot, si no a ulls veients, sí en l'argamassa moral.  És clar que cada mes espero l'aparició, en el taulell central de l'Hogar del Libro del carrer de Bergara, de les cobertes grogues de «Cahiers du cinéma», sempre amb aquelles fotos que en si mateixes són un llampegueig d'inusitada i violenta (o suavíssima) poesia en blanc i negre. És clar que cada dijous Vicente Aleixandre -no pas jo- acudeix a l'Academia.  És clar que sóc a Mallorca, a l'estiu del 1969, i llegeixo Racine entre torn i torn d'una nit de guàrdia a la caserna d'Intendència. És clar que veig per primer cop «The Docks of New York» en el local del Trocadero de la Cinemateca Francesa; és clar que Maria Rosa i jo, a la vella Filmoteca barcelonina del carrer de Mercaders, veiem tres cops seguits en un sol dia «Madame de...». És clar que parlo ara mateix amb Joan Miró al seu estudi de Mallorca, a Son Abrines, és clar que avui rebo la primera carta d'Octavio Paz des de Nova Delhi; és clar que viatjo només per segon cop a la meva vida a Venècia, és clar que acaben de matar John F. Kennedy a Dallas, és clar que cal sempre dur la contrària als més adults, és clar que acceptar ser més adult és capitular, és clar que que un poeta ha de fer sempre, de manera sistemàtica, allò oposat al que hom espera d'ell, és clar que mai no faré quaranta anys, és clar que vaig néixer el 22 de juny de 1945 i tinc els ulls verds i no em cal mirar-me al mirall per saber que ja no tornaré a ser jove, però que mai no deixaré de ser el jove que vaig ser entre el 1958 i el 1975. És clar que a tot això anomeno la meva vida; és clar que tot això seré jo en la meva mort.

 

Pere GIMFERRER de la Real Academia Española

ABC Cultural 8/4/94

 

 

NATURALMENTE, soy la misma persona que solía ser. El envejecimiento es un simulacro; fingimos que dejamos de vivir en el instante eterno y pleno que es nuestra juventud. Naturalmente, estoy en Barcelona, en 1958, y leo a Rubén Darío, a Rimbaud y a Lautréamont, y sueño con una palabra que, como las suyas, sea tan poderosa que se muestre capaz de transfigurarlo todo, ya que no a ojos vista, sí en su argamasa moral. Naturalmente, cada mes aguardo la aparición, en el mostrador central del Hogar del Libro de la calle de Vergara, de las cubiertas amarillas de «Cahiers du cinéma», siempre con aquellas fotos que en sí mismas son un relampagueo de inusitada y violenta (o suavísima) poesía en blanco y negro. Naturalmente que todos los jueves Vicente Aleixandre -no yo- acude a la Academia. Naturalmente que estoy en Mallorca, en el verano de 1969, y leo a Racine entre turno y turno de una noche de guardia en el cuartel de Intendencia. Naturalmente que veo por primera vez «Los muelles de Nueva York» en el local del Trocadero de la Cinemateca Francesa; naturalmente que María Rosa y yo, en la vieja Filmoteca barcelonesa de la calle Mercaders, vemos tres veces seguidas en un solo día «Madame de...». Naturalmente que estoy hablando con Joan Miró en su estudio de Mallorca, en Son Abrines, naturalmente que hoy recibo la primera carta de Octavio Paz desde Nueva Delhi; naturalmente que viajo apenas por segunda vez en mi vida a Venecia, naturalmente que acaban de matar a John F. Kennedy en Dallas, naturalmente que hay que llevar siempre la contraria a los más adultos, naturalmente que aceptar ser más adulto es capitular, naturalmente que un poeta debe hacer siempre, de modo sistemático, lo opuesto a lo que de él se espera, naturalmente que nunca cumpliré cuarenta años, naturalmente que nací el 22 de junio de 1945 y tengo los ojos verdes y no necesito mirarme al espejo para saber que ya no volveré a ser joven, pero que jamás dejaré de ser el joven que fui entre 1958 y 1975. Naturalmente que a todo esto le llamo mi vida; naturalmente que todo esto seré yo en mi muerte.

 

 

Pere GIMFERRER de la Real Academia Española

ABC Cultural 8/4/94

 Àlbum