El perquè de la poesia

És prou sabut: els qui escrivim versos som els primers a fer-nos la mateixa pregunta que es pot fer la gent corrent, la pregunta sobre la possible raó de ser de la poesia. No li cal pas fer-se-la, a l'adolescent soliu i febrós, que, amb pols maldestre, inscriu en paper blanc o ratllat o bru la radiografia del somni. Ni ­en edats colgades­ calia que es demanés si era útil el poeta que rebia un mecenatge, i sentia un encaix entre la societat i l'obra. Dipositari del sagrat, oficiant del Bon Gust o de la Bellesa, el poeta antic o el poeta cortesà acomplia una comesa social. És amb el temps modern que la condició del novel·lista s'aferma; la del poeta, en canvi, esdevé incerta i ventissa.

Per a què poetes ­es demanava un romàntic, més de dent anys enrera­ en aquests temps de penúria? I, fa només uns pocs decennis, un altre poeta parlava, del seu "ofici o art avorrit". És un mester no gaire abellidor; té més aviat la tirada de l'ensopiment, el cos social el reclama ben poc, i ni tan sols és segur que pugui competir amb èxit amb l'esclat instantani d'una pintura o d'un film de bon caient, ni ­en un altre sentit­ amb la sedimentació sinuosa o lacustre d'una novel·la. Tot amb tot, la memòria reté alguns poemes, o ­de vegades­ fragments d'alguns poemes; o, simplement, la impressió ­tènue, inesborrable­ del record de la lectura. Són instants que hem viscut; i potser és ací ­en la perennitat d'uns pocs instants precisos­ o ens caldrà pouar el perquè del poema.

Vegem l'essència d'aquests instants; vegem l'essència d'un moment poètic concret. "En tendre prat gaudir el paisatge estricte", comença un sonet de J.V. Foix. Heus ací, potser, una manera de posar-nos en el terreny adequat. Sentim la tendresa del prat; sabem que és "tendre" perquè té una verdor dolça o perquè l'ja humitejat la rosada. Però el paisatge és "estricte": precís, ben dibuixat, nítid, de contorns segurs. El veiem ara amb més netedat, amb claror definitòria, més fermament descompartit que no en la visió confusa de la vida corrent. El vers ens el fa veure així.

Potser, al capdavall, tot l'art no és sinó un punt de mira per veure el món ­un instant només­, no com a idea viscuda dia a dia, sinó com a presència que, de sobte, ens esclata als ulls. És així que Jorge Guillén, en un capvespre de ciutat ­tot asfalt i cantonades hostils­ ens parla d'"El ventarrón de marzo,/ tan duro que se ve". Sí: veiem el vent, cantellut en l'aspror dels murs inhòspits, aquest crepuscle marcejador i ferreny. I potser per això el crepuscle ­instant transitori­ és com l'habitatge natural de l'estat d'esperit que ens pot obrir el poema.

El màxim poeta dels anomenats "crepusculars" italians de començ d'aquest segle, Sergio Corazzini, ha descrit aquest estat: "Santità delle sere/ che non hanno domani", és a dir, la santedat dels vespres que no tenen demà. Aquest instant de visió nítida ­el poema­ té la claror transitòria i inusual del ponent que lluu i morirà com tots nosaltres. Quiets, ens deixa a frec de la preguera davant el món natural.

Dietari Complet, 2 (1980-1982), Barcelona: Edicions 62, 1996: 221-222


El porqué de la poesía

Es muy sabido: los que escribimos poemas somos los primeros en hacernos la misma pregunta que se puede hacer la gente corriente, la pregunta sobre la posible razón de ser de la poesía. No se le ocurre planteársela al adolescente solitario y febril que, con pulso torpe, inscribe en papel blanco o rayado o pardo la radiografía del sueño. Ni ­en edades enterradas­ cabía preguntarse si era útil el poeta que se beneficiaba de un mecenazgo, y sentía un encaje entre la sociedad y la obra. Depositario de lo sacro, oficiante del Buen Gusto o de la Belleza, el poeta antiguo o el poeta cortesano cumplían un cometido social. Es en los tiempos modernos cuando la condición del novelista se afirma; la del poeta, en cambio, se convierte en incierta y difusa.

¿Para qué poetas ­se preguntaba un romántico, hace más de cien años­ en estos tiempos menesterosos? Y, hace sólo unos decenios, otro poeta hablaba de su "oficio o arte aburrido". Es un mester no muy apetecible, muestra, más bien, tendencia a la modorra, el cuerpo social apenas lo reclama, y ni siquiera es seguro que pueda competir con éxito con el resplandor instantáneo de una pintura o de un filme de aceptación, o, en otro sentido, con la sedimentación sinuosa y lacustre de una novela. Pero, pese a todo, la memoria retiene algunos poemas; o simplemente, la impresión ­tenue, indeleble­ del recuerdo de su lectura. Son instantes que hemos vivido; y quizá es aquí­ en la perennidad de unos pocos instantes precisos­ donde tendremos que buscar el porqué del poema.

Veamos la esencia de estos instantes; veamos la esencia de un momento poético concreto. "En tendre prat gaudir el paisatge estricte", empieza un soneto de J. V. Foix. He aquí, quizá, una manera de situarnos en el terreno adecuado. Sentimos la ternura del prado; sabemos que es "tierno" porque tiene un verdor dulce o porque lo ha humedecido el rocío. Pero el paisaje es "estricto", preciso, bien dibujado, nítido, de contornos seguros. Lo vemos ahora con mayor nitidez, con claridad definitoria, más firmemente deslindado que en la visión confusa de la vida corriente. El verso nos lo hace ver así.

Quizá, en definitiva, todo arte no es sino un punto de vista para ver el mundo ­un instante sólo­, no como idea vivida día a día, sino como presencia que, de súbito, estalla ante nuestros ojos. Es así como Jorge Guillén, en un crepúsculo de ciudad ­asfalto y esquinas hostiles­, nos habla de "El ventarrón de marzo, tan duro que se ve". Sí: vemos el viento, esquinado en la aspereza de los muros inhóspitos, en este crepúsculo marzaleño y hosco. Y quizá por eso el crepúsculo ­instante transitorio­ es como la morada natural del estado de espíritu que nos puede abrir el poema.

El máximo poeta de los llamados "crepusculares" italianos de comienzos de este siglo, Sergio Corazzini, describió este estado: "Santitá delle sere / che non hanno domani", es decir, la santidad de los atardeceres que no tienen mañana. Este instante de visión nítida ­el poema­ tiene la claridad transitoria e inusual del poniente que luce y morirá como todos nosotros. Quietos, nos deja al borde de la plegaria ante el mundo natural.

Segundo dietario (1980-1982) Traducción de Basilio Losada. Barcelona: Editorial Seix Barral, 1985: 143-144