Dia a dia

Potser l'escriptura hauria de ser sempre, com diu un meu amic, una invitació al silenci. En qualsevol cas, era reflexionant sobre el silenci desencisat i crític de Moratín a Barcelona que, ara ha fet un any, vaig encetar aquest dietari. Un any, dia a dia, d'ençà del 6 d'octubre. Data doblement irònica: perquè escaient-se l'any passat en dissabte, i essent enguany bixest, el dietari era condemnat d'avançada, en caure en dilluns, a no conèixer cap mena de commemoració. Si l'escriptura convida al silenci, el dia del diari absent ­el dilluns­ és potser, la millor commemoració: l'antidietari. No compta, tal vegada, el que diem, el que escrivim. Compta el que és omès i celat per la xarxa transparent de l'escriptura; compta la claror d'escletxes, als junts del verb, que fa el seu fet en el silenci. El mot germinador.

Un any, dia a dia: és a dir: "giorno dopo giorno", com en aquell poema de Salvatore Quasimodo que comença dient, dramàtic: "Jorn rera jorn, paraules maleïdes, i la sang..." Exasperació del silenciós buròcrata en la postguerra milanesa. Més reclòs, menys agredit, Henri-Frédéric Amiel, un vespre, anotava en el seu dietari helvètic: "Un dia més: un pas més cap a la tomba." Ombrívola obvietat epigramàtica. Però un dietari públic no és pas exactament el mateix que un dietari privat. La principal virtut -i el principal límit- del dietari públic és el fet de confrontar el temps individual ­el temps de l'escriptor­ i el temps extern. Un dietari, llavors, s'ha de plantejar per força, com un moviment pendular de diàleg entre un individu concret i el món històric. La dinàmica d'aquest moviment escapa ja, al capdavall, als propòsits previs de l'individu. Manen, sobretot, les relacions espontànies entre l'escriptura i el temps.

Si torno a llegir ­realment o amb la memòria­ aquest any de dietari, hi veig, sobretot, dues coses. D'una banda, l'imperi, del tot autònom, de l'escriptura, que ens duu cap on vol i genera, imprevista, processos que es descabdellen sols, tot marcant el sender i els topants per unes lleis que ultrapassen qui escriu. D'altra banda, el debat ­directe o implícit, però fortíssim sempre­ amb el món històric. Dia a dia, l'escriptura se les heu amb el temps, és a dir, amb la Història, i s'hi defineix en termes de distància moral; gairebé sempre en termes d'oposició, de refús, de crítica. Sovint això s'expressa de biaix i és el passat, o el món fictici, qui impugna o explica el temps present. Alhora molt comprimit en unitats breus i molt dilatat, per la constància quotidiana, el dietari, més que no pas la loquacitat, convida a fer, en efecte, un silenci, per tal de provar ­l'esforç és greu, i potser en va­ de deixar que parli la vida moral.

Dietari Complet, 2 (1980-1982), Barcelona: Edicions 62, 1996: 220-224


Día a día

Quizá la escritura habría de ser siempre, como dice José Ángel Valente, una invitación al silencio. En cualquier caso, fue reflexionando sobre el silencio desencantado y crítico de Moratín en Barcelona cuando, hace ahora un año, inicié este dietario. Un año, día a día, desde aquel 6 de octubre. Data doblemente irónica: porque recuerda unos hechos que no animan precisamente a hablar mucho, y porque, al iniciarse el año pasado en sábado y siendo éste bisiesto, el dietario estaba condenado por anticipado, al caer en lunes, a no conocer ningún tipo de conmemoración: el antidietario. No cuenta, tal vez, lo que decimos, lo que escribimos. Cuenta lo que es omitido y velado por la red transparente de la escritura; cuenta la claridad de resquicios, en la juntura del verbo, que hace su labor en el silencio. La palabra germinadora.

Un año día a día: es decir, "giorno dopo giorno", como en aquel poema de Salvatore Quasimodo que empieza diciendo, dramático: "Día tras día, palabras malditas, y la sangre...". Exasperación del silencio burócrata en la posguerra milanesa. Más cerrado, menos agredido, Henri-Frédéric Amiel, una tarde, anotaba en su diario helvético: "Un día más, un paso más hacia la tumba". Sombría obviedad epigramática. Pero un dietario público no es exactamente lo mismo que un dietario privado. La principal virtud ­y el principal límite­ del dietario público es el hecho de confrontar el tiempo individual ­el tiempo del escritor­ y el tiempo externo. Un dietario, entonces, se ha de plantear, por fuerza, como un movimiento pendular de diálogo entre un individuo concreto y el mundo histórico. La dinámica de este movimiento escapa ya, en definitiva, a los propósitos previos del individuo. Mandan, sobre todo, las relaciones espontáneas entre la escritura y el tiempo.

Si vuelvo a leer ­realmente, o con la memoria­ este año de dietario, veo, sobre todo, dos cosas. De una parte, el imperio, del todo autónomo, de la escritura, que nos lleva allá donde quiere y que genera, imprevista, procesos que marchan solos, marcando el sendero y las revueltas por unas leyes que rebasan a quien escribe. Por otra parte, el debate ­directo o implícito, pero intensísimo siempre­ con el mundo histórico. Día a día, la escritura se las tiene que haber con el tiempo, es decir, con la Historia, y se define en términos de distancia moral; casi siempre en términso de oposición, de rechazo, de crítica. A menudo esto se expresa de manera indirecta, y es el pasado, o el mundo ficticio, quien impugna o explica el tiempo presente. Muy comprimido en unidades breves y muy dilatado a un tiempo, por la constancia cotidiana, el dietario, más que a la locuacidad, invita al silencio, a fin de intentar ­el esfuerzo es grave, y quizá vano­ que hable la vida moral.

Segundo dietario (1980-1982) Traducción de Basilio Losada. Barcelona: Editorial Seix Barral, 1985: 144-146