to be or not to be text

To be, or not to be: that is the question:

Whether 'tis nobler in the mind to suffer

The slings and arrows of outrageous fortune,

Or to take arms against a sea of troubles,

And by opposing end them? To die: to sleep;

No more; and by a sleep to say we end

The heart-ache and the thousand natural shocks

That flesh is heir to, 'tis a consummation

Devoutly to be wish'd. To die, to sleep;

To sleep: perchance to dream: ay, there's the rub;

For in that sleep of death what dreams may come

When we have shuffled off this mortal coil,

Must give us pause: there's the respect

That makes calamity of so long life;

For who would bear the whips and scorns of time,

The oppressor's wrong, the proud man's contumely,

The pangs of despised love, the law's delay,

The insolence of office and the spurns

That patient merit of the unworthy takes,

When he himself might his quietus make

With a bare bodkin? who would fardels bear,

To grunt and sweat under a weary life,

But that the dread of something after death,

The undiscover'd country from whose bourn

No traveller returns, puzzles the will

And makes us rather bear those ills we have

Than fly to others that we know not of?

Thus conscience does make cowards of us all;

And thus the native hue of resolution

Is sicklied o'er with the pale cast of thought,

And enterprises of great pith and moment

With this regard their currents turn awry,

And lose the name of action. - Soft you now!

The fair Ophelia! Nymph, in thy orisons

Be all my sins remember'd.

Ser o no ser, aquest és el dilema:

¿és noble sofrir calladament

les fletxes i els embats d'una Fortuna indigna,

o alçar-se en armes contra un mar d'adversitats

i eliminar-les combatent? Morir, dormir: res més...

I si dormint s'esborren tots els mals del cor

i els mil estigmes naturals heretats per la carn,

¿quin desenllaç pot ser més desitjat?

Morir, dormir… dormir… i potser somiar…

Sí, aquest és l'obstacle: no saber

quins somnis acompanyaran el son etern,

un cop alliberats d'aquesta pell mortal,

és el que ens frena i fa que concedim

tan llarga vida a les calamitats.

¿Per què aguantem, si no, l'escarni d'aquests temps,

el jou dels opressors, el greuge dels superbs,

l'amor burlat, la lentitud de la justícia,

l'orgull de qui té un càrrec o el desdeny

dels ineptes pel mèrit pacient,

quan un mateix pot liquidar els seus comptes

amb una simple daga? ¿Qui arrossegaria

el pes d'aquest bagatge tan feixuc

tota una vida de suors i planys,

si no fos que el temor d'alguna cosa

més enllà de la mort, aquell país inexplorat del qual

no torna mai cap viatger, confon la voluntat

i fa que preferim patir mals coneguts

a fugir cap a uns altresque desconeixem?

I així la consciència ens fa covards a tots,

els colors naturals del nostre impuls

empal·lideixen sota l'ombra de la reflexió,

i empreses de gran pes i gran volada

per aquesta raó desvien el seu curs, i perden

el nom d'accions… Però silenci…

La bella Ofèlia! Nimfa, en les teves oracions

recorda tots els meus pecats.

(traducció de Joan Sellent. Quaderns Crema)