L'altra cara de Joan Fuster

L'ALTRA CARA DE JOAN FUSTER

Elisenda Sevilla

Des del «hi ha algú que pugui dir-me qui sóc?» del rei Lear fins al «jo sé qui sóc» del Quixot, passant pel «je est un autre» del Rimbaud més inconformista, Fuster se situa a l'estadi d'un escepticisme operatiu i pragmàtic des del qual poder reconèixer la singularitat de l'ésser: «Joan Fuster és la mesura de totes les coses». Sense haver-hi paradoxa que valgui, amb aquest aforisme fa una forta aposta per la raó i els sentits com a únics instruments fiables per al coneixement del món i propugna —sempre des de la ferma convicció que la veritat és opinable— la dimensió irrepetible de cada home com a sola mesura per al judici dels cossos i de les coses. Perquè Fuster era un convençut que la raó és una res publica, i des d'aquest mateix convenciment Iborra ens planta davant la personalitat literària i humana d'un qui, prenent el dubte com a mètode, féu, del coneixement de la realitat més tangible i quotidiana, la seva enteresa personal i intel·lectual. Com a resultat, l'accessibilitat al «qui fou» ens queda indefectiblement tancada; però el camí cap al «què fou» és ja una mica més franquejable i ens exigeix un «examen de consciència» ipso facto, que relega les responsabilitats als subjectes —en aquest cas, nosaltres, lectors— capaços de fer fe i acte de consciència.

Amb tot, encara hi ha una qüestió més íntimament supeditada a la pregunta pel jo fusterià que percep i analitza la realitat que l'envolta: la posició de l'escèptic que arriba a dubtar del que pot ser realment cognoscible —el que sais-je montaignià—, i que alhora se sap partícip d'un compromís actiu amb la seva —i no pas una altra— realitat, creador i constructor «des de» i «per a» la seva comunitat. Perquè si una tal presa de posició va molt més enllà de la paraula, dir que la lluita política de Fuster descansa en l'escriptura resulta perillós si no ho fem apostant per la mateixa càrrega de significat —intrínseca, ja no a l'escriptor ni al lector, sinó al text— amb què ho pensava la ment fusteriana. Ell mateix ho elaborava en uns termes semblants quan parlava de qualsevol tipus d'escriptura, fins i tot la més lírica, i ho feia de bell antuvi des del rebuig de la fantasia implícita a tota argumentació de base filosòfica que no pogués concretar l'objecte de la realitat de la qual partia, i que, per més inri, no acabés retornant-hi. És a dir, que l'assaig —fusterià, iborrià— esdevé una poderosa màquina de creació de singularitats, ergo d'homes, ergo d'humanitat. O, encara millor, que és aquí on comencem a intuir com l'home es fa també singular per mitjà de la lectura.

Josep Iborra intenta conciliar, com ho va fer sempre, les dues visions de Fuster que s'imposaren entre els cercles populars, la de l'assagista lúdic i intel·lectual, i la de l'agitador de consciències ocupat i preocupat per la història del seu poble. Aquest cop, però, se'ns presenta a més a més una ploma clarament profusteriana que vol acostar-nos al qui li fou el pensador admirat i li fou, sobretot, l'amic. Iborra tenia clar —i, per escrit, ho professava— que la millor manera de parlar d'un mestre de la talla de Fuster era citant-lo. Però als seus assajos arriba a parafrasejar-lo amb coneixement de causa fins a confeccionar una cadena de discursos que, en conjunt, resultaria harmoniosa fins i tot a aquell qui no hagués tingut mai un Fuster entre les mans. Ara potser ens queda el regust de conèixer «què» era el Fuster-home, un cop sabem que el personatge de les converses de carrer era el mateix que els dels assajos més pulcres, i que des de la seva condició d'home íntegre no deixava de pensar i de pensar-se. I en aquesta declinació personal, el capítol que Iborra dedica a les notes disperses, totes elles inèdites, algunes a manera de notes al marge, és irremeiablement il·luminador.

(Caràcters, 67, primavera, 2014)