Sagarra: El cementiri dels mariners
EL CEMENTIRI DELS MARINERS
Josep Maria de Sagarra
Quan la passada del vent afina
la tarda tèbia del mes d’agost,
penges com una morta gavina
dalt de la pedra grisa del rost.
Des de les blanques parets estretes
veus una mica de mar només;
i encara et poses tot de puntetes,
blanc cementiri dels mariners.
Ningú que als vespres a tu s’atansa
per la drecera mare dels horts
dirà quan vegi l’esquena mansa
que ets el pacífic hostal dels morts.
No et dignifiquen l’antiga esquerda
de les costelles màgics xiprers;
només et volta la vinya verda,
blanc cementiri dels mariners.
És una vinya plana com totes,
ni tu l’esveres ni pensa en tu;
dels ceps li pengen les fràgils gotes
tornassolades del vi madur.
Aquelles bèsties que sol haver-hi
en la pelada pau dels costers
se’t fan amigues sense misteri,
blanc cementiri dels mariners.
Tant a les clares com a les fosques,
res de basardes, res de perills:
tots els migdies, zumzeig de mosques,
tots els capvespres, desmai de grills.
I a trenc d’albada lleu transparència:
còbits que piulen pels olivers.
I sempre un clima d’indiferència,
blanc cementiri dels mariners.
Dins la badia, les fustes fartes
de sal i pesca, mullen el llom;
els homes passen del joc de cartes
a l’opalina gràcia del rom.
Les dones seuen a les cadires
amb aquells aires manifassers...
I ningú pensa que tu respires,
blanc cementiri dels mariners.
I ve que un dia la veu rossola
d’una campana llagrimejant,
i gent negrenca s’acorriola
seguint la vinya del teu voltant.
La caixa llisa puja la costa;
tu ni la mires: ja saps qui és.
Sens reverència reps el teu hoste,
blanc cementiri dels mariners.
I els qui te’l duen, mentre la pala
remou la terra, nets de corcó,
pensen quina hora i en quina cala
i amb qui els pertoca calar l’artó.
Els crida el tràngol i la mullena;
caraimpassibles baixen després,
al teu silenci girats d’esquena,
blanc cementiri dels mariners.
Si el mar és fúria, bot i deliri,
i és embranzida i és cos a cos,
qui se’n recorda del cementiri,
del gris de nacre del seu repòs?
Tu ho saps comprendre; per’ xò no goses
guarnir-te d’arbres ni de cloquers.
Tu saps comprendre totes les coses,
blanc cementiri dels mariners.
Ells fan la ruta de la pobresa,
tu fas el somni de l’infinit.
Si ells es resignen a anar a l’encesa,
també et resignes a llur oblit.
Perquè et resignes, perquè t’adones
del que és el sempre i és el mai més,
jo et vinc a veure moltes estones,
blanc cementiri dels mariners.
Jo et vinc a veure per la drecera,
seguint les vinyes, deixant el port;
i em vivifiques amb la manera
clara i tranquil·la de dir la mort.
La mort, com una gran companyia
neta de tèrbols crits baladrers...
La mort, com feina de cada dia,
mig de tristesa, mig d’alegria...,
blanc cementiri dels mariners!
Àncores i estrelles, OC, vol. 3. Ed. Tres i Quatre.