A la boca dels núvols, de Ramon Vinyes

Només ara, després de la seua primera publicació en l’exili americà, s’edita entre nosaltres A la boca dels núvols, de Ramon Vinyes. La lectura d’aquest extraordinari recull de contes no deixarà de produir-nos, segurament, una certa sensació d’estupor. Com és possible que aquest autor siga un nom pràcticament desconegut en la literatura catalana? Qui és aquest Ramon Vinyes? Potser començarà a ser-nos més familiar si recordem aquell sabio catalán que apareix a Cien años de soledad, en realitat un retrat de Vinyes.

Un repàs ràpid a la seua biografia ens revela una personalitat ben suggestiva. Nat a Berga en 1885, Vinyes es traslladà a Barcelona en 1908, i es convertí en un dels membres més actius del grup modernista: intervé en la vida teatral, intenta promoure edicions de llibres, pronuncia conferències. En 1909 publica L’ardenta cavalcada, llibre de proses que traeix influències de Baudelaire i Rimbaud.

Desfet el grup modernista, Vinyes se’n va en 1913 a Colòmbia, i acaba per instal·lar-se a Barranquilla. Allí, juntament amb altres catalans, hi fundà una llibreria que aviat esdevingué el lloc predilecte on els intel·lectuals de la ciutat feien les seues tertúlies. En 1917, els debats de la llibreria varen desembocar en el naixement de la revista Voces, la primera de les revistes avantguardistes aparegudes a l’Amèrica llatina. Vinyes, amb la seua immensa cultura, en fou el veritable orientador. A partir de 1923 els seus viatges i estades a Barcelona són freqüents, i en saber la caiguda de la monarquia torna definitivament a Catalunya. Participa activament en la lluita política i artística, manté una notable producció dramàtica, i ataca incisivament el teatre noucentista, que acusa de superficial i ensopit. En la conferència que pronuncia en 1929, Teatre modern, Vinyes posa com a punt de referència diverses dramatúrgies estrangeres, i esmenta Brecht, per primera vegada a la Península. Tota aquesta lluita per la renovació del teatre català produí topades i enfrontaments que desbordaren el marc de la polèmica escrita. Josep Maria de Sagarra, armat amb un bastó, s’encarregava de dirigir les sorolloses rebentades de les obres de Vinyes.

En 1939, com tants d’altres, va haver de marxar cap a l’exili. Tornà a Barranquilla; hi va viure amb un sou de mestre a l’ensenyament mitjà, i va col·laborar amb certa regularitat a la premsa local. Però Vinyes continuà escrivint en català: més obres de teatre i llibres de contes, un dels quals —Entre sambes i bananes— no s’ha arribat a publicar mai.

En aquest període influí sobre els nous escriptors colombians, entre els quals es trobava García Márquez. A més de la recreació que fa de Vinyes a Cien años de soledad, l'interés que ha mostrat García Márquez per la traducció d’algunes de les seues novel·les al català és un homenatge més a aquell sabio catalán que va intervenir en la vida intel·lectual de Colòmbia d’una manera tan destacada.

En 1950, Vinyes torna a Barcelona. Decebut pel retrobament amb la seua pàtria, preparava el retorn a Barranquilla, quan va morir en 1952.

A la boca dels núvols, premiat als Jocs Florals de Bogotà, va ser publicat en 1945. La majoria de contes d’aquest recull estan ambientats a Amèrica, i hi hauria la temptació de penjar-los l’etiqueta d’exotisme; però es tracta d’una cosa més complexa. Hi ha dues realitats que entren en contacte: l’americana i la catalana. Aquesta darrera representada sovint per algun català mig perdut pel tròpic, i, sobretot, per la constant presència d’esperit que realitza el mateix autor en cada una de les narracions. «Allò no corrent s’aparella sempre a allò corrent, per divers que sigui», llegim en un dels contes, i d’aquest xoc naix tota una atmosfera de fantasia, d’ironia, de grotesc i d’enyorança. En La mulata Penèlope, assistim a disquisicions literàries i a l’exhibició d’una encarcarada etiqueta, en una casa de cites... en El professor negre i la filosofia del jo, una abstrusa conferència de filosofia té lloc enmig d’un ambient menfotista. En el xoc que es produeix, de vegades, per contrast, tot s’hi veu més clar i distint. Però el grotesc pot arribar a fer-s’hi fort, i no es redueix fàcilment. Els personatges hi poden quedar atrapats, i oscil·len entre la lucidesa i l’extraviament.

AI llarg de tot el recull plana l’experiència amarga de l’exiliat. A partir de 1939, el desterrament és forçós, i Vinyes era ja un home vell per a qui «l’Amèrica de l’or molt sovint és l’Amèrica de la pobresa i de l’impossible retorn». Molts dels contes presenten la figura de l’emigrat, fracassat, que acaba refugiant-se en qualsevol raresa o absurditat com a únic mitjà per a sobreviure. En El noi de Bagà, o Molt ben casat a Amèrica. En El pastisser Hess, un tranquil polonés decideix deixar el seu ofici de pastisser per començar a córrer l’aventura. Les seues peripècies tenen lloc entre gels i esquimals; al final, després de diversos desastres, s’estableix al tròpic. EI desig d’aventura se li ha glaçat a dintre, i a partir d’ara es limitarà a fer-ne gelats. Perquè cada un té el sabor d’un dels seus records: gust de roses en l’hivern àrtic, gust de vent que només coneixen els qui esquien…

En l’últim conte del recull, L’home de les quatre ombres, no podem deixar de veure-hi una mena d’íntim balanç que fa Vinyes de la pròpia peripècia. En aquest conte, un personatge d'un poble de muntanya català s’adona un dia que té quatre ombres. Cuita a amagar-se, els veïns en parlen i en malparlen. De tota manera, gràcies al casament amb una nord-americana pansida, però milionària i entusiasta del fet periodístic, pot emigrar a Pittsburgh, on de seguida es converteix en un element admirat per la seua excepcionalitat. Tanmateix, no és feliç. «Què em manca?» es pregunta. «Qui sap si endevinar que es malparla de mi en to d’home a home, i no en to d’home a cosa sobrenatural, acceptada i que no ens ateny. Ara trobo que era deliciosíssim saber-se diferent de la majoria i guardar-ne el secret, tot i tenint la seguretat que el secret no ho era. ¡Quina joia més vibrant, malgrat les sofrences que dóna, la d’amagar peculiaritats que no té tothom; viure sota la necessitat, cèlicament pecaminosa, d’amagar-se del sol i cercar la fosca!».

Quantes ombres tenia Ramon Vinyes? L’intel·lectual modernista que en 1913 fugí de la marginació a què el sotmetia el noucentisme, és ara, quan l’exili és l’«impossible retorn», que coneix les formes més dures de la solitud i el desarrelament. Ple d’enyor, es troba a la boca dels núvols, abocat a la negror imminent que recorda el títol del llibre. Fa més de trenta anys que Vinyes va morir a Barcelona. Tenim, ara, l’oportunitat de començar a conéixer un gran escriptor, increïblement oblidat per la literatura catalana.

(El·lipsi, número 1, La Safor, estiu 1985, pàgs. 61-62)