Josep Iborra Teoria i pràctica de la literatura

1.2. La consciència de la literatura

L’exploració dels efectes que l'obra literària produeix en el lector és un dels punts centrals de la crítica moderna, tal com s'ha constituït i desenvolupat a partir, sobretot, del segle xix. Amb diferents direccions i sentits hi ha hagut sempre, en la crítica, una analisi de l'experiència de la lectura, tal com es pot trobar ja en Montaigne, en el programa que havia formulat, in nuce, quan defensava una lectura que era, alhora, plaer i coneixement d'un mateix.

La podem retrobar en la seua forma més extrema, o més químicament pura, en els crítics impressionistes. Un d'ells, Paul Souday, dirà que la crítica és "la consciència de la literatura", consciència, doncs, de l'experiència literària d'un lector que esdevé, alhora, escriptor, quan fa un esforç d'atenció i de reflexió per tal de formular-la i comunicar-la. I com que la seua lectura està constituïda i situada, entre altres circumstàncies més, per la història, també es podria dir que la història de la crítica és, en el fons, la història de la consciència de la literatura.

En tant que consciència d'una experiència —sempre in fieri— centrada en la lectura de les obres, la crítica literària és registre de sensacions i d'imatges, d'impressions i d'idees, de formes i temes, de gustos i repugnàncies, de criteris i valors. Un registre, però, que s'amplia cada vegada més amb la incorporació de les relacions de l'obra amb l'autor i amb la seua època, amb les classes socials, amb la política, amb el subconscient i amb el llenguatge... I encara, de les relacions entre les obres de manera que es pot dir del crític que, mentre llegeix un llibre, està pensant en l’experiència que té dels que ha llegit… Una pràctica que és a la base d'una determinada imatge de la literatura, sempre interina, perquè l'aparició d'una obra obliga a reconstruir aquesta imatge, a reordenar-la, com ja ho va assenyalar T.S.Eliot.

Ara bé, a partir dels anys cinquanta del segle passat, s'enceta una altra forma d'encarar-se amb les obres literàries. Roland Barthes, per citar un dels protagonistes majors d’aquesta tendència, acusarà la crítica impressionista de ser una mena de "rapsòdia", és a dir, una cosa inconnexa, arbitrària, subjectiva i personal. Barthes propugnava una idea sistemàtica de la literatura, inspirada en l'estructuralisme lingüístic i antropològic. Això, és clar, comportava prescindir de l'autor, del lector, de les seues relacions amb la seua vivència del món, de la vida, de la història, de la literatura mateixa. Hi havia l'obra, o millor dit, el text, i això és el que hi comptava. Res, doncs, d'impressions i opinions, perquè del que es tractava era de construir una teoria de la literatura que fos una ciència, amb el seu propi llenguatge i una metodologia específica. Una semiòtica. No es negava el paper de la crítica, però se l'entenia subordinada a la teoria. Com dirà, per exemple, Umberto Eco, serà una crítica "semiòticament orientada". Hi ha moltes altres formes d'orientar-la a partir de teories fabricades com a derivacions de les ciències humanes o de la filosofia, però, en qualsevol cas, teoria i crítica s'allunyen de l'experiència de la literatura, de les obres que hi graviten o contribueixen a constituir-la. Fins i tot la teoria de la recepció, centrada en el lector, se n'aparta.

Durant els segles anteriors, des d'Aristòtil fins a l'etapa final de les arts poètiques i de les retòriques, la crítica era, parafrasejant la fórmula d'Eco, una activitat preceptivament i descriptivament orientada per aquestes arts que, per la seua banda, eren fruït d'una anàlisi de les obres literàries, particularment de les que es consideraven modèliques. Ara bé, aquestes arts, d’una banda s'escapaven del camp literari, en la mesura que la moral hi tenia un paper important, i, de l'altra, no donaven peu a una crítica centrada en l'experiència estètica, cosa que començarà a fer-se a partir del segle xviii —l’èmfasi en la reflexió sobre el gust, per exemple— i especialment del xix, amb el romanticisme fins a l'arribada de l'etapa teorètica.

En les últimes dècades hi ha hagut una proliferació de plantejaments teòrics, amb llenguatges sovint molt tècnics i personals, cosa que ha portat a un allunyament perillós del camp estrictament literari, si l’entenem com una pràctica estètica tant pel que fa a l'autor com al lector.

El fet clau és que la crítica es constitueix, com ha dit Gérard Genette, en una "crítica pura". Però caldria remarcar, al meu parer, que la crítica és "impura" o no ho és. O serà una altra cosa, un exercici interessant i brillant, però que no travessa l'obra sinó en tant que objecte d'investigació formal, constructivista o desconstructivista o postmodernista, tant se val. La crítica impura, tal com l’entenc, és una barreja de punts de mira, de diferents angles de comprensió, una mena de praxi comprensiva.

En definitiva, i en el fons, sempre es parla més de la literatura —i subratlle el la— que de les obres. La literatura ha esdevingut una entelèquia, girada cap a ella mateixa. De vegades, fins i tot, com és el cas memorable de Maurice Blanchot, és una metaliteratura, que en el fons és una manera de fer metafísica. Ningú no s'ha interrogat tant com ell d'una manera tan profunda, tan densa, a propòsit de la literatura. L’obra de Blanchot es pot considerar com una crítica centrada en l'experiència de la literatura, de l'autor i del lector, però pensada en les seues dimensions més essencials. No debades és una derivació de la filosofia.

Uns altres plantejaments actuals es deriven cap a les ciències humanes, o cap a un formalisme o un funcionalisme en què la literatura és ja una pura abstracció. L’alternativa a la teoria i la crítica, com una pràctica teòricament orientada, és sovint, únicament, la ressenya periodística, subjecta a tots els condicionants que la limiten. La ressenya s'ha imposat com una intermediària efímera entre la novetat editorial i els lectors d'un diari o d'un suplement. La revista literària ho podria arranjar una mica. Però una revista literària és avui un luxe. Si més no, en la literatura catalana. I aquest és el mal. El mal d’una manca de consciència de la literatura, en general i en particular.

2. L’ensenyament de la literatura

2.1. Problemàtica de l’ensenyament de la literatura

Aquestes consideracions generals són preliminars i inexcusables a l'hora de plantejar la problemàtica de l'ensenyament de la literatura. L'ensenyament és un laboratori decisiu de la literatura, del qual han de sortir lectors, escriptors i investigadors entrenats i amb vocació. Es pot aconseguir ben poc, i fins i tot pot ser contraproduent, centrar l'ensenyament en la crítica "pura", o en la ciència o teoria de la literatura, tal com s'ha posat de moda a partir de l'estructuralisme. Aquest plantejament obstaculitza la relació estètica personal amb les obres, i, en definitiva, amb la literatura en la seua naturalesa concreta i real. I això quan, generalment, molts alumnes no han començat a penes a ser lectors, a ser, almenys, lectors voluntaris, lectors infectats pel virus literari.

El que cal fer és precisament el contrari i situar-se en l'espai de la crítica o la lectura impura, que és el punt de mira que estic utilitzant. Per això, crec que cal fugir de formalismes, amb el seu argot particular, que ha esdevingut un dialecte fatal en el camp escolar. Cal anar en la direcció contraria i centrar-se en la lectura —no en l'"estructura"— de l'obra mateixa, en l'experiència directa que en tenim, en les referències i relacions que s'hi poden descobrir, en tot allò que pot tenir un sentit possible per a l'alumne.

L'objectiu fonamental que s'ha de plantejar un professor de literatura és com fer dels seus alumnes uns lectors. Aquest és el punt clau, el punt de partida i d'arribada. Per moltes informacions que es donen a l’alumne a propòsit de les obres literàries, resultaran inútils, o fins i tot negatives, si no s'ha trobat la manera de mobilitzar-les en el sentit d'incidir directament en la seua sensibilitat, de forma que s'hi trobe implicat i complicat. Llegir interessat és com sentir-se còmplice de l'autor.

Aleshores, què fer ? És a dir, com fer lectors? Com trobar la manera d'aconseguir que un alumne trobe gust en coses que no ha tastat mai? La resposta —que no és una recepta— es troba en una sèrie d'estratègies per fer de la literatura una mena de droga, que crea, com totes, addició. O de buscar la forma de transmetre el virus de la lectura. Es tracta de fer de l'alumne un lector, com la primera cigarreta pot fer d'algú un fumador… És clar que si el professor no porta dins aquest germen difícilment podrà contagiar-ne els seus deixebles. I, és clar també, si alguns d'ells han nascut vacunats, tampoc no podran ser-hi sensibles.

Ara bé, el que està clar és que no s'aconseguirà res si l'ensenyament no es centra en els recursos més adients que faciliten l'adquisició del vici de llegir. L'alumne, en principi, quan comença a rebre classes de literatura, en el nivell que siga, ignora què pot donar-li la lectura, què pot sentir, quin plaer hi pot trobar. El professor, però, té la possibilitat per tirar endavant de basar-se en algunes experiències que ja han tingut els joves. Si vol convertir-los en lectors ha d'agafar-los en aquest punt. L'alumne ja té, quan entra a la classe, una mínima experiència, per rudimentària i vulgar que siga, de la literatura o d'alguns dels seus components. Per exemple, ha escoltat o llegit contes a casa seua o a l'escola, potser ha llegit alguna novel·leta banal o, de segur, ha vist pel·lícules. A partir d'aquí, el professor el pot conduir a poc a poc a experiències més gustoses, per més complexes.

Es tracta, doncs,que ell mateix verifique per comparació el que li ha agradat, en les poques lectures que ha fet o en les pel·lícules que ha vist i el que pot començar a agradar-li en els nous aliments que, estratègicament, se li proposen, sempre en relació amb les vivències que aleshores té o pot tenir, de manera que acabe per descobrir un nou plaer que encara no havia sentit.

En essència, doncs, el que cal tenir en compte sempre és el conjunt de referències que té l'alumne per crear-ne de noves. Només així podrà comprendre-les i fer-les seues, i integrar-les en la seua personalitat. El que no es pot fer és posar-lo en relació, de cop, amb obres que en principi no li diuen res, que no tenen cap contacte amb ell, amb la seua propia experiència com a adolescent o jove. No servirà de res, per interessar-lo, dir-li que tal o tal obra és molt important si resulta que a ell no li importa. No és un bon mètode donar-li a llegir, d’entrada, obres "immortals". És millor començar per dir-ho ràpidament, amb una bona novel.la policíaca o d'aventures que amb La Divina Comèdia. A poc a poc serà capaç de modificar i millorar la seua percepció, i de vser més exigent en el que espera trobar en altres obres que, amb el temps, triarà pel seu compte. Ja iniciat, ell mateix serà el seu propi educador a través de la seua pròpia aventura de llegir.