Josep Iborra, crític literari, per Xavier Serra

JOSEP IBORRA, CRÍTIC LITERARI (extractes)

per Xavier Serra

De nom, conec Josep Iborra des de fa molts anys –d’ençà que vaig llegir el seu llibre Fuster portàtil. Molt més tard, ens hem pogut veure alguna vegada a Sueca, quan ha vingut convidat a fer alguna conferència o a presentar algun llibre, i hem enraonat una mica, d’això i d’allò. A través d’altres persones, m’han arribat de tant en tant notícies sobre ell: disperses, naturalment. I he anat llegint els articles que escrivia per a Saó o per a El temps, quan encara feia la crítica literària en aquest setmanari.

No ha estat un escriptor evasiu o retret. La seva presència en els medis literaris ha estat constant, però diguem-ne que s’ha donat gota a gota. La salut no l’acompanyava i ha hagut de limitar-se. Ara: aviat farà vuitanta anys. Ha tingut, doncs, una mala salut de ferro. D’altra banda, la seva esposa, Joana Posadas, n’ha tingut cura, permanentment.

El 1995, aquest gota a gota començà a presentar-se condensat. La Institució Alfons el Magnànim i l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana publicaren, respectivament, els reculls titulats Confluències i La trinxera literària. El mateix any, la Universitat de València publicà un llibre d’homenatge que conté alguns treballs sobre l’obra d’Iborra i una bibliografia exhaustiva.

Els homenatges, en aquest país, solen anunciar un final. En el cas d’Iborra ha estat tot el contrari. El 2004 guanyà el premi d’assaig Ciutat d’Alzira, amb el recull d’assaigs Inflexions. I el 2006, el premi Rovira i Virgili, amb Breviari d’un bizantí. No són escrits nous, en la major part dels casos. Però sí inèdits. Ha calgut revisar-los i ordenar-los. Reescriure’ls, de vegades. D’inèdits manuscrits, Iborra en guarda una pila de carpetes. És segur que en sortiran més volums.

(...)

Després de Fuster, el país ha tingut dos homes que han estat assabentats de tot: Josep Iborra i Francesc Pérez Moragón. Els qui han vingut darrere, s’han hagut de formar llegint els papers que l’un i l’altre anaven produint, incansablement, des de la dècada dels setanta del segle passat. Ni Pérez Moragón ni Iborra, però, han escrit gaires llibres. Són escriptors que s’han donat a conèixer, sobretot, per mitjà de l’article i el pròleg. Pérez Moragón, tret d’uns pamflets que publicà en els setanta, alguns volums d’encàrrec i d’un recull d’escrits sobre Fuster, no ha publicat cap altre llibre. La seva obra es troba a hores d’ara disseminada, en revistes i llibres d’altres autors. En el mateix cas es trobaria l’obra d’Iborra, si no fos per les dues publicacions abans esmentades, de l’any 1995. Potser, el fet de ser persones assabentades, els ha perjudicat: cada vegada que s’ha volgut posar en marxa una iniciativa editorial que no donés l’esquena a la realitat del país, ha calgut acudir a ells. En aquest sentit, els han plogut els encàrrecs, permanentment. I no han pogut gaudir de l’«oci» de l’escriptor, això és, de la concentrada continuïtat necessària.

A Iborra, l’«oci» el portà a escriure i a publicar, cap al final del 1980, una quinzena de pàgines titulades «Inflexions». Fins a la publicació del llibre que porta el mateix títol, han passat vint-i-quatre anys. En aquests vint-i-quatre anys Iborra no ha parat d’escriure, en la mesura que la salut li ho ha permès: articles, pròlegs, innombrables ressenyes... L’obra «personal», diguem-ne, quedava sempre ajornada.

(...)

Arribat a l’edat de trenta anys, Iborra, però, féu un pensament. Havia conegut una noia, que de mica en mica l’havia anat traient de la indolència. Decidí casar-se i, per tant, cercar una feina més o menys normal. Tenia els títols de llicenciat en Lleis i de llicenciat en Filosofia i Lletres. Ara: la jurisprudència era una cosa que, des del començament, l’engavanyava. Cercà, doncs, feina de professor, i fou contractat, per a fer classes de francès, pels salesians del carrer Sagunt. Els problemes es presentaren immediatament. El que ell pensava eren lectures innocents per a recomanar als alumnes, el director del col·legi trobà que eren novel·letes massa libidinoses. Abandonà l’escola a final de curs i passa a treballar, tot seguit, a la secció de l’Institut Lluís Vives que hi havia oberta a Benetússer. Vist l’estret marge que deixava l’ensenyament privat, decidí preparar oposicions per a entrar com a funcionari en l’ensenyament públic.

(...)

S’ha especulat alguna vegada, en aquests darrers anys, sobre els motius que portaren Iborra a abandonar la narrativa; a decantar-se definitivament per l’assaig. Però, potser, el plantejament que s’ha fet de la qüestió estava, d’entrada, viciat i no atenia a la cronologia efectiva de la producció literària d’Iborra. Perquè Iborra fou, des del començament, un autor més prolífic –relativament parlant, és clar– en prosa assagística que no en prosa de ficció. Al llarg de la dècada dels cinquanta, que fou el període en què produí la seva obra de narrador, ja escriví més articles –sobre cinema, literatura o pintura– que relats. I quan, l’any 1961, deixà de publicar, perquè necessità posar-se a estudiar per a preparar oposicions, deixà de publicar tant narracions com assaigs. Entre el 1961 i el 1966, inclosos, com hem dit, no publicà res. Simplement, arribat a un punt, hagué de desentendre’s durant un temps de qualsevol pretensió literària.

(...)

El retorn d’Iborra a la «literatura», en els anys setanta, es produí amb una consciència claríssima de les condicions que fan possible, en els temps actuals, la pervivència d’una cultura, això és: fou un retorn al marge de qualsevol pretensió literaturista individual. Una literatura, per a tenir un cert punt de recolzament, necessita l’oficialitat i la institucionalització de la llengua, l’escola i la universitat –que li asseguren els lectors– i, també, l’existència d’una crítica. Dins l’extens, i creixent, grup fusterià –on hi hagué tantes suposades vocacions polítiques i literàries–, Iborra fou l’únic que s’ocupà d’aquesta qüestió bàsica: dotar la literatura que anava fent-se d’una perspectiva crítica.