4. tema literatura catalana PAU

4. Què destacaries de la narrativa dels anys 70 fins a l’actualitat? Reflexiona, sobretot, entorn de les novetats en la tècnica literària i del context sociocul­tural

1. Els anys setanta.

El 1971 Oriol Pi de Cabanyes i Guillem-Jordi Graells batejaren com a “generació literària dels 70” un grup d’escriptors que, nascuts i formats a la postguerra, donaven a conéixer la seua obra en uns moments en què el realisme històric havia entrat en crisi. Aquests crítics destacaven una sèrie de trets comuns entre aquests escriptors, que els permetia parlar de generació. En primer lloc, tots ells estaven marcats pels canvis sociopolítics dels anys 50-60, per les conseqüències del maig francés del 1968 i per l’agonia i desenllaç final de la dictadura franquista (1975). Tots compartien, doncs, uns mateixos elements formatius: tebeos, cinema, televisió, elements que, mitificats i desmitificats, formaran part de l’obra d’aquests autors.

Pel que fa a la narrativa, compartien la consciència general de la crisi dels models noveŀlístics. En les seues noveŀles no trobarem la peripècia d'uns personatges en un marc concret social, temporal i geogràfic, sinó que la ficció hi funciona com una forma de posar en joc la memòria o d'il·lustrar un sentiment de la vida. Aquesta orientació difícilment podia afavorir el propòsit d'escriure una novel·la, entesa com a relat d'una realitat objectiva, com una «història». Com que els interessos dels joves novel·listes graviten sobre el seu desarrelament social i moral, la societat —en la seua realitat quotidiana i concreta— no s'hi troba representada, sinó, en tot cas, posada en qüestió, «refusada».

Una bona mostra d’aquest experimentalisme narratiu són llibres com Assaig d'aproximació a «Falles Folles fetes Foc» (1974) d'Amadeu Fabregat, L'adolescent de sal (1974) de Biel Mesquida, Contraataquen (1977) de Carles Reig, Self/Service (1977) de Biel Mesquida i Quim Monzó i Coll de serps (1978) de Ferran Cremades.

Moltes noveŀles de la generació dels 70 tenen un caràcter de crònica generacional, seguint el model que va establir Terenci Moix en El dia que va morir Marylin, i se centren en el tema de la fugida, com a reacció contra la situació claustrofòbica que es viu en l’entorn familiar —l'escenari íntim— i en l'entorn sociopolític —la dictadura franquista. És el que Enric Sullà batejà com el «viatge a Ítaca» i Àlex Broch com la «fugida i retorn». En trobem bons exemples en llibres com Abans del foc (1971), de Jaume Fuster, Oferiu flors als rebels que fracassaren (1973), d'Oriol Pi de Cabanyes o Ramona, adéu (1972), de Montserrat Roig. El cicle es tancat, a partir de l'any 1975, amb un cicle de noveŀles en què els personatges retornen, com en Ramona Rosbif (1976), d'Isa Tròlec, El temps de les cireres (1976), de Montserrat Roig o Rondalla del retorn (1978), de Josep Piera.

D'altres noveŀlistes es van sentir atrets per un tractament mític de la realitat i les seues obres tenen com a nucli la presentació d'un nucli humà compacte: una família o un poble. És el cas d'Un regne per a mi (1976), de Pau Faner, o de Ventada de morts (1978) de Josep Albanell.

La narrativa valenciana dels 70 va aparéixer una mica més tardanament en el món cultural català, molt lligada a la normalització que es va portar a terme al voltant d’editorials com Tres i Quatre i plataformes com els Premis Octubre. En pocs anys es van adonar a conéixer, a més de Fabregat i de Cremades i Arlandis, nous noveŀlistes com Rafael Ferrando i Lluís Fernandez, Gandia Casimiro i J. Ll. Seguí, J. B. Mengual (Isa Tròlec) i Isabel Clara Simó.

Els altres escriptors valencians que es van donar a conèixer també com a novel·listes durant aquesta dècada (Joan Francesc Mira, Josep Rausell, Carmelina Sanchez-Cutillas, Gonçal Castelló, etc.) pertanyen a promocions literàries anteriors. Les seues obres responen a plantejaments diferents als de la generació del 70. El més important és Joan F. Mira, que va publicar la seua primera novel·la, El bou de foc, el 1974. Juntament amb Assaig d’aproximació a “Falles Folles Fetes Foc”, d’Amadeu Fabregat, que va aparéixer gairebé simultàniament, és un dels títols fundacionals del ressorgiment de la novel·lística al País Valencià després de la Guerra Civil. En El bou de foc i en el recull de contes Els cucs de seda Mira va recordar els anys d’infantesa de la seua generació, que havien coincidit amb la postguerra. En El desig dels dies, publicada el 1984, Mira conta la història d’aquesta generació que va fer els vint anys entorn del 1960. La primera part d’aquesta novel·la es centra en les il·lusions d’uns joves quan descobreixen el món i ells mateixos però també, i sobretot , el seu país. En la segona part es narra el xoc d’aquests somnis amb la realitat: la policia, la por i el cansanci. Posteriorment, a més de la seua obra com a assagista i traductor, Mira ha publicat una noveŀla històrica, Borja papa (1996), i una ambiciosa trilogia sobre la ciutat de València: Els treballs perduts (1989), Purgatori (2003) i El professor d’història (2009). Aquestes tres novel·les reflecteixen la ciutat de València dels darrers trenta anys i projecten la imatge de l'home occidental modern, que assisteix als canvis socials, polítics o morals del seu entorn.

2. Des dels anys vuitanta fins a l’actualitat.

Hi ha dos factors que han marcat clarament l'evolució de la literatura catalana dels anys vuitanta. D’una banda, l'evolució general de la societat cap a uns determinats modes de producció i consum cultural propis de les societats postindustrials. De l’altra, el fet que la literatura catalana ha disposat d’un cert suport institucional. La seua obligatorietat en l'ensenyament, a més de servir per a crear futurs lectors, ha produït una gran demanda de llibres escolars o utilitzables des l'escola, una de les grans fonts del negoci editorial en qualsevol llengua.

El mercat editorial en català s'ha consolidat amb més de 6 000 llibres anuals publicats i amb tiratges que en determinats casos poden superar fàcilment els 40 000 exemplars. Tot plegat, però, no ha estat suficient per a aconseguir un autèntic protagonisme social de la literatura catalana, que s'ha mantingut, de fet, al mateix nivell que l'idioma que li serveix de vehicle.

La dècada dels vuitanta va ser clau pel que fa a la renovació i continuïtat de la literatura catalana. Durant aquells anys van desaparéixer els grans escriptors que havien assegurat el prestigi literari del català durant la postguerra: Llorenç Villalonga, Josep Pla, Mercè Rodoreda, Joan Vinyoli, Salvador Espriu, Joan Oliver o Josep Vicenç Foix. Alhora, però, es va produir la reivindicació d'autors que havien estat relativament marginats: Joan Perucho, Joan Brossa i, sobretot, Pere Calders, l’obra del qual va començar a arribar a un públic ampli després que el grup Dagoll-Dagom va adaptar-la al teatre amb gran èxit el 1978 amb l'espectacle Antaviana.

L'any d'Antaviana va ser també el de l'aparició d'un llibre de contes que va marcar una nova etapa per a la literatura catalana: Uf, va dir ell, de Quim Monzó. Monzó encetava amb aquest llibre una literatura imaginativa i directa que reflectia, amb tocs d'humor que no amagaven un cert sentit tràgic de l'existència, la desorientació ideològica de la nova societat postfranquista. Ben aviat, van aparéixer un seguit de narradors joves que van seguir els passos de Monzó, com Sergi Pàmies, Josep Maria Fonalleras, Maria Jaén, Màrius Serra, Rafael Vallbona, Lluís-Anton Baulenas o Toni Cucarella. L’humor, la fantasia i el retrat dels nous costums urbans caracteritzen l’obra d’aquests autors.

El gran protagonista de la literatura catalana dels anys vuitanta va ser la narrativa, en concret la novel·la, privilegiada com a camí per a crear un públic lector en català. Tot i les dificultats de classificar obres tan recents i els seus autors, que es troben en plena evolució, es poden detectar diferents línies en la narrativa catalana actual. En primer lloc, un tipus de narrativa que té en Monzó el seu màxim representant, caracteritzada per la disgregació de la identitat dels protagonistes i per una trama plena de connnotacions simbòliques o al·legòriques. S'hi troba la influència d’autors sud-americans com Julio Cortazar i i de nord-americans com Robert Coover o Raymond Carver. En són temes predominants el tedi, l'angoixa, la sensació d'absurd acompanyada de l'humor i la consciència d'artificialitat de qualsevol ideologia o sentiment i, per tant, de la mateixa literatura. El joc amb la tradició, amb la mateixa literatura o amb els tòpics i els discursos socials i culturals, connecten directament aquesta narrativa amb els autors catalans dels anys vint i trenta com Francesc Trabal o Pere Calders.

Un segon tipus de narrativa es caracteritza per l’exploració dels mecanismes col·lectius de la memòria i per l’ambientació rural de les històries. Dins d’aquesta línia els autors més destacats són Jesús Moncada i Maria Barbal. Cronològicament pertanyen a la generació dels setanta, però van començar a publicar a partir de la dècada següent. La seua narrativa està basada en la mitificació d'un lloc geogràfic concret, com ara Mequinensa (Baix Cinca) en el cas de Moncada, o la muntanya del Pallars en el cas de Barbal. Moncada, que es va donar a conèixer amb contes de clara influència caldersiana com els d'El Cafè de la Granota (1985), va tendir cada vegada més, des del gran èxit de Camí de sirga (1988) fins a Estremida memòria (1997), a recrear en les seues obres la memòria col·lectiva. Maria Barbal, en canvi, ha seguit des de Pedra de tartera (1985) un model narratiu més atent als personatges, que revela la influència de Rodoreda.

Emparentada amb aquesta narrativa elegíaca, la novel·la històrica ha recreat des del passat medieval fins a la història de la transició. Vicenç Villatoro, Jaume Cabré, Maria Àngels Anglada i Josep Lozano són alguns dels autors que han practicat aquest gènere. Autors, d'altra banda tan diferents, com Miquel Àngel Riera, Jordi Coca, Antoni Marí, Maria Mercè Marçal i Ignasi Mora, han conreat el que es pot qualificar com a novel·la simbòlica o filosòfica.

Des dels començaments dels vuitanta la noveŀla de gènere —la noveŀla policíaca, l’eròtica o la de ciènciaficció— ha estat molt practicada pels escriptors, que l’han considerada un mitjà d’arribar a un públic més ampli. Dins d’aquest corrent destaca per sobre de tots Ferran Torrent, que s’ha convertit en un dels noveŀlistes més populars i llegits de tota la nostra àrea lingüística. Després de publicar el 1983, en coŀlaboració amb Josep-Lluís Seguí, La gola del llop, es va consolidar com a escriptor amb quatre noveŀles policíaques: No emprenyeu el comissari (1984), Penja els guants, Butxana (1985), Un negre amb un saxo (1987) i Cavall i rei (1989), on, amb un estil molt personal, adoptava les tècniques de la noveŀla negra per a reproduir la realitat valenciana amb una gran habilitat per a crear diàlegs àgils i rics d’expressions populars. Altres llibres de Torrent, com Gràcies per la propina (1995) rememoren la seua infantesa i joventut. D’una gran ambició és la trilogia formada per Societat limitada (2002), Espècies protegides (2003) i Judici final (2006), una radiografia crítica de la societat valenciana actual, i de la corrupció urbanística i política.