Petites grans històries

 Sigui on sigui, per Núria Vacares

Volar, Laia Arnau.

Miau, Duquessa , Núria Vacares.

Petites grans històries, Núria Vacares
      
Què faràs per... ? Toni Martin i  Marc Millán

Sigui on sigui... per Núria Vacares

Feia sis mesos que la meva estimada àvia havia mort, sincerament ella ho era tot per a mi. Cada cop que la recordo, sobretot quan somio, recordo quan era hivern i jo tenia les mans fredes i llavors ella agafava i me les posava a la seva panxa, quan em feia tots aquells petons. Ella era l'estil d'àvia que és com una mare, que et protegeix passi el que passi, que et té davant de tot com la 'seva nena'.

Un dissabte vaig despertar i el primer que vaig fer va ser mirar un missatge que m'havia deixat l'Oriol 'Hey! vens avui a  fer granka?' Granka consistia a tirar-se des de les roques fins caure al mar. I vaig pensar que com no tenia res a fer i li vaig respondre 'sí'. La meva mare em va sentir fer la maleta i va entrar, 'Laia on vas?' 'Ems... mama a casa de la Marina a fer deures!' Li vaig mentir perquè se que altres vegades no m'ha deixat perquè diu que és molt perillós.

Cap a les onze del matí vam arribar a la platja del far, quan vaig mirar l'alçada, ufff!! Que alts èrem! L'Oriol va ser el primer a saltar, quan va sortir va dir 'Bua! quina passada! Però has d'anar amb compte amb unes roques que sobresurten massa! Et toca!' Vaig tirar-me molt llençada i quan estava a mig camí vaig notar unes mans que aferraven fortament les meves, m'eren familiars... i una veu va començar a parlar 'Laia, no facis aixó mai més, ja que podries fer-te mal i és molt perillós. Saps que jo et vigilo sigui on sigui, encara que no estigui per fer-te aquelles galetes amb xocolata que tant t'agraden, no vull que et passi res dolent, ni que estiguis trista, al contrari, en aquests sis mesos t'he vist plorar cada nit i no m'agrada. Somriu petitona meva, vals or!' Les mans van desaparèixer i vaig contestar 'àvia! torna! on ets? T'estimo...' De  fons se sentien unes veus... 'Un, dos, tres, ja!, Laia torna! eh!, l'estem recuperant, va Laia,  tu pots!' Quan vaig obrir els ulls  tenia un fort mal de cap i estava expulsant aigua per la boca. HI havia dos metges, l'Oriol, i la meva mare. I l'àvia? No la veia, però jo sabia que estava amb mi.


Volar, per Laia Arnau

Aquí comença el que he intentat sempre, i seguiré intentant fins aconseguir-ho...

Personalment, el somni de la meva vida és poder volar, sí, us pensareu que és una bogeria però des de molt petita m’hauria agradat, tocar aquella capa flonja de núvols, juntament amb tot el cel que els envolta, allà lliurement, amb el vent al meu rostre, sense que ningú em faci mal, simplement ser lliure, poder desaparèixer per un instant, sense que ningú m’hagi de dir què haig de fer o què haig de deixar de fer.

Volar, moure les meves extremitats amunt i avall, com un ocell.. Enlairar-me. Marxar,. Descobrir tots els somnis que tinc a la meva ment però que el meu cap no deixa sortir. Arribar allà on pogués ser jo mateixa, sense mentides,  només veritats, aïllar-me únicament  jo, sola, sense ningú.

Un cop allà, després d’un segon, deixar-me caure, lentament i arribar allà on siguin aquelles persones que em puguin fer sentir bé, que m’entenguin, com sóc, sense la necessitat de volar... perquè ja ho tinc!


Miau Duquessa Núria Vacares

Un 13 de Febrer li va venir el primer cel a la gateta Duquessa, i es va adonar  quan va sortir del seu llit des d’on es veia tot Nova York. Va baixar a menjar alguna cosa que trobés per allà i  quan la van sentir els seus criats, li van pujar ràpidament el seu carro, la van posar a la taula i li van començar a donar de menjar.

Ella pensava que la nit d’aquell mateix dia, quan els seus amos dormissin i finalitzés aquell torn de nit, aniria a fer un tomb per la ciutat. Quan van donar les dotze baixava per les escales amb molta cura i va sortir al carrer. Es va sentir estranya, ja que era la primera vegada que sortia al carrer i ho veia tot molt gran comparat amb la seva  aquella en la qual hi passava moltes hores.

Portava peücs roses, un barret també del mateix rosa  i un collaret de diamants que li havien regalat quan el seu amo va anar a Houston. Passejava amb molt d’estil per aquells carrers i  de sobte se li va aparèixer un gat de carrer i  van començar a parlar.

-   Ei!  nena, on vas tan bonica?-va dir.

-   Què passa, una gateta no pot anar a fer un tomb?- va respondre.

  I és clar que sí, però a mi em sembla que estàs buscant un noi com jo, eh!- va dir amb un petit somriure.

     Jo? A tu? Estàs perdent el temps si penses que tindràs una oportunitat amb mi. Jo no em rebaixo al teu nivell!

-      I què  penses que trobaràs aquí? Si tots som iguals, fins i tot segurament en trobaràs de pitjors que jo. T’hauries de considerar una privilegiada per estar parlant amb mi.

-    Au, fuig d’aquí, que no hi pintes res.- va dir-li enfurismada.

-    Que tinguis sort, petita duquessa!. I va seguir caminant sense mirar enrere.

Quan portava moltes hores perduda i tenia molta son, va estirar-se a dins d’un portal i es va adormir. Estava esgotada.

L’endemà, en despertar-se, es va trobar dins una capsa al costat d’un  gat.

-     Qui ets? Va preguntar. Escolta, ens coneixem?

-     I és clar que sí petita Duquessa!- li va respondre.

-    Què Hi  fas tu aquí un altre cop? Mira que ets pesat!

-    Escolta, relaxa’t eh!

-     On anem?- va preguntar.

-     A un refugi d’animals.

-     No pot ser, hem de marxar, la meva família em trobarà a faltar.

-     Família? Va, no diguis ximpleries, jo també era un gat de família i,  així que vaig marxar uns dies, es van oblidar de mi. Ara, cada nit vaig on vivia abans i miro per la finestra i hi en veig un altre, de gat. Però rai! Aquí, al carrer, s’hi viu molt millor.

 -     Millor? Aquí? T’has adonat del terra? És tot ple de xiclets i està molt brut! I la pudor que fas? Jo vull marxar d’aquí ja!  Hem de sortir d’aquí, per algun lloc.

          Heeeeeem? Ais! la senyoreta, és clar, s’ha enamorat de mi, si jo ja sabia que això passaria... és que les gatetes com tu, no teniu remei...

 -    Gatetes com jo? Explica, explica...

-    Sí, com tu, que aneu de senyoretes, com si fóssiu una joia, perquè  clar, tu ja n’ets una de joia. En brut! Ara diguem, no tenies altre lloc on dormir que al portal més brut que he vist mai?

 -    Ai, calla,calla i preocupa’t de treure’m d’aquí.

 I quan ja va sortir del portal es va adonar que eren a l’altra punta de Nova York, justament en un barri amb menys classe.

- On som?- va preguntar amb por.

- Al barri Keinston, a l’altra punta de Nova York.

- I ara, com tornarem?

- No hi tornarem petita... Mai més. fes-te la idea que ara hem de buscar un lloc on viure.

- I com ho farem?

- Tu posa cara de pena, i aixeca una pota, i si et canses, aixeca l’altra, tingues en compte què ens passarem moltííííííííssim temps aquí.

 Van passar tres hores i la Duquessa es va estirar i va començar a dormir...

- Ep! Desperta!! Tenim casa, duquessa! Amunt!- Va dir eufòric.

- De debó? Per fi!

Au Duquessa, a formar una vida nova!

 I van veure com se’ls enduia una nena petita. En arribar a casa els pares els van acollir molt bé i van pensar que allà hi  tindrien escalfor, una dutxa, menjar, i sobre tot, molt d’amor.

 I s’hi van quedar!


Petites sensacions...  la llibertat

Hi ha dies en què necessites ser lliure, estar tranquil, pensar en tot  el que et fa sentir bé, en el que et relaxa.

Ara et trobes assegut amb la mirada fixa pensant en tot els moments bons que t’han passat a la vida. Les primeres amistats, les papallones a l’estómac quan veies la nena que t’agradava. El teu primer somriure verdader, cançons de piano i altres que et fan venir a la memòria moltes persones que han passat al llarg de la vida, sortir a córrer, mirar al teu voltant i adonar-te  de petites coses en què no t’havies fixat mai, veure les petites gotes que cauen quan plou, estar al sofà veient la teva pel·lícula favorita, llegir, un nou repte que et motivi per a no rendir-te mai, la platja, les onades, el lleu soroll que fan quan xoquen amb les roques, una petita estona al costat de la persona que et faci sentir bé, lliure, que et doni la seguretat que la tindràs allà per a tot el que calgui.

Hi ha algunes persones que han marxat i d’altres que han vingut, però pensa-hi: tot passa per alguna raó, no? I si no haguessis anat mai al mateix institut? Si per el carrer les vostres mirades no s’haguessin creuat mai? Si cap dels dos no hagués tingut el valor d’iniciar una conversa que comença amb un ‘Hola’ i haguessin passat els dies, mesos, anys... I ara pensa en una persona molt especial i que ha marcat molt la teva vida. Moltes coses haurien canviat  si no l’haguessis conegut, oi?

És clar que si, cada persona que entra en la teva vida té un paper a fer, algunes persones et fan mal, però després arriben les altres que t’arreglen cadascuna de les peces que aquelles han trencat. La vida t’ofereix molts camins per sortir-te’n, per on vols dirigir el teu dia a dia. El camí fàcil sempre és el més trist, i ara bé, el més difícil és el correcte, perquè mentre vas avançant a poc a poc apareixeran pedres i muntanyes que has de superar, a vegades no és fàcil sortir-se’n, però no et pots quedar sempre allà. Hi ha moltes persones que esperen molt de tu, d’altres que depenen del teu dia a dia, també hi ha el tipus de persona amb qui gairebé mai parles, però si tu somrius ella somriurà, i si tu plores, estic segura que intentarà fer el possible per entrar en la teva vida i ajudar-te. A vegades les persones que coneixes en els pitjors moments són les que es queden a la teva vida, perquè, pensa-hi, l’has coneguda com és en realitat, són fràgils com tots nosaltres, i has vist com és per dins.

Hi ha persones que es fan les dures, que diuen que poden amb tot, però tots nosaltres tenim un petit cor, alguns més gran, d’altres més petit, fràgil, dur... Però sempre hi tenim un punt feble per culpa del qual deixem de ser forts.

Un dia veuràs molt canviada ala persona a qui havies posar aquella etiqueta de ‘No té sentiments’. I és clar que en té!, aquestes persones no es deixen veure mai com són per dins, i vulguis o no, la persona a qui no agradaven els petons, ni les abraçades, un dia com altre, en necessitarà un. Un petó que calmi tots els dubtes que passen pel seu cap en aquell moment. Una abraçada perquè s’adoni que no està sola, que et té a tu. I si t’adones allò que et van fer a tu, ara ho estàs fent tu. És el cicle de la vida, avui per a mi, demà per a tu.



Què faràs per Santa Eulàlia? Sí, sí, per la Festa Major de Les Roquetes!


 Per Toni Martin
El dia de la Festa Major de Les Roquetes estaré tot el matí dormint i cap al migdia aniré a menjar al wok amb uns amics de Santa Coloma que fa dos anys que no els veig i que es diuen Robert, Àlex i Marta. Després, cap a les cinc de la tarda aniré a les "Roques" si fa bon dia  amb el Joan, l'Alejandro, el Walter i el Byron.
Cap a les deu de la  nit aniré a Vilanova i la Geltrú a sopar.

Molta festa major no faré però m'ho passaré d'allò més bé!

Per Marc Millán
Demà és la Festa Major de les Roquetes i la gent surt pels carrers, nens, homes, dones i tiren cohets pels carrers. El meu amic Iván surt al Correfoc i els amics l'anirem a veure. També surt un dragó amb molts petards que fan molt soroll. Els amics l'anirem a veure cap a les dotze del migdia més o menys.

 



Comments