Mitja corda al canell

Torna a l'índex

Feia gairebé un any que vaig decidir obrir un cafè als afores de Sitges,  en una zona on vivien moltes persones de la tercera edat...

Era una habitació tota plena d’amabilitat i molt tranquil·la, la taula u era la taula de jocs on cada tarda,  a les cinc en punt,  dos avis jugaven a escacs.  Al  fons les senyores s’arreglaven per sortir una estona al carrer.

N’hi havia una molt diferent, sempre s’asseia sola,  al costat del vidre que mirava al llarg i estret carrer, guaitava  l’infinit amb cara de felicitat. Vaig decidir acostar-me per parlar-hi una estona. Mentre m’acostava vaig anar notant el seu perfum, una olor caramel·litzada, llavis petits amb un lleuger color vermell, ulleres molt amples i de pasta negra, el cabell d’or, i uns ulls blau cel com el mar. Portava un vestit de color marró i una jaqueta texana. Mai s’havia casat. Em va mirar i em va somriure.

-Digues, volies alguna cosa?- Va preguntar.- Volia saber si estaves bé, o si necessitaves parlar amb algú.- Vaig dir.- Ella va mirar el seu cafè i va moure la cullera un parell de vegades en cercle, va tornar-me a mirar i va seguir parlant.  - Ara que ho dius, avui fa un dia preciós i si vols podria explicar-te alguna història de la meva bella joventut.- La seva mirada em deia que darrere la seva retina hi havia moltes petites grans històries.

Em vaig asseure al seu costat, ella va treure de la seva bossa una fotografia en blanc i negre. Apareixien dues persones que s’agafaven la mà. La noia portava un llarg vestit amb flors, uns talons no gaire alts, i el cap coronat per un monyo decorat amb una  floreta. El noi vestia una jaqueta texana i uns pantalons de pana d’un color claret. La seva mirada expressava una felicitat extrema, a simple vista semblaven una parella.

Ella mirant-me, em va dir:

-Ai noia!, Quins records em passen per la memòria cada vegada que la miro, ell, el meu primer amor, vaig experimentar el que era fer-se el primer petó, les papallones a l’estómac quan el veies, les primeres cartes d’amor, i un munt de coses més. Vols saber la nostra història?- Va dir entusiasmada.

-Estaré encantada d’escoltar-la!- Vaig dir molt feliç, feia molt de temps que no m’explicaven històries o petites anècdotes.- Ella va començar a narrar.

“La meva amiga Carla  i jo érem al carrer , concretament en un parc assegudes en un banc, feia una mica d’aire i estàvem a punt de marxar quan em va arribar un paper on posava “Festa per a joves demà Dissabte 12 a dos quarts de 9. Hi haurà ball i pica-pica. Qui s’apunta?”  Vaig agafar el paper i quan vaig arribar a casa el vaig ensenyar als pares i com que jo era una nena molt estudiosa em van deixar anar-hi,  igual que a la Carla.

L’endemà vam anar a comprar-nos un vestit. Jo me’l vaig agafar llarg, amb flors, el que has pogut veure a la foto. Ens vam arreglar i quan va ser l’hora vam anar a la festa. Hi havia molta gent. Ella i jo vam agafar un got d’aigua i vam esperar  que la festa comencés.

Vam observar el que hi havia al nostre voltant. Em  vaig acostar a la taula del  menjar i vaig omplir-me una  altra  vegada el got i després vaig anar altre cop  on era la Carla esperant-me, però de sobte algú  va xocar amb mi i el got d’aigua em va caure a sobre. Ell es va girar i em va dir “Perdona, ha estat sense voler” Seguidament va agafar un parell de tovallons i va començar a netejar-me.

Va aixecar la vista i  vaig poder veure  el seu cabell molt pentinat, uns ulls verdosos i una expressió força  tímida. Els seus amics el cridaven, i li vaig dir “No et preocupis, s’assecarà” i  ell amb un mig somriure se’n va anar. Me’l vaig quedar mirant. Era realment preciós.

Mitja hora després van començar els balls, la Carla i jo no teníem amb qui ballar. Totes les parelles estaven agafades i movent-se al ritme de la música. Algú em va tocar la espatlla i  em vaig girar, era ell una altra vegada. Em va somriure i em va dir  “Vols ballar amb mi? Crec que te’n dec una”  Vaig mirar  la Carla i ella em va dir molt fluixet, “No el deixis escapar”,  i vam anar cap  al centre de la pista. Ell em va agafar del maluc i jo del coll. Mai havia ballat amb ningú, no tenia ni la més  mínima idea de com havia de fer-ho, però em vaig deixar portar. De fons se sentia una música tranquil·la a piano. Ens miràvem com si ens coneguéssim de sempre. Allò semblava una de les típiques pel·lícules d’amor que veus un diumenge al sofà, era tan irreal..., mai havia pensat  que jo,  un dia,  ballaria  amb un noi realment perfecte.

La nostra història no va acabar en aquella nit,  vam anar quedant, a mi m’agradava molt com era, reia molt amb ell i em feia molt feliç, em cuidava i el més important, m’estimava. Un dia vam decidir començar una relació, que malauradament va acabar al cap de sis mesos. Aleshores ja tenia dinou anys i vaig haver de marxar a València per fer la carrera que jo desitjava. Recordo molt bé una tarda, l’última que vaig passar a Sitges, vam quedar per fer  un tomb per la platja. Quan anàvem surant per l’aigua em va arribar una corda prima als peus, ell va treure una navalla de la seva butxaca i la va tallar en dues parts i em va posar una al canell. Jo  vaig fer el mateix amb l’altra meitat. Encara que hagin passat els anys les seves paraules no se m’han oblidat, “La cuidaré com si et cuidés a tu, així quan tu estiguis allà serà la manera de  tenir una part de tu amb mi, mai me la treure fins que ens tornem a veure’ I jo li vaig dir ‘Jo tampoc ho faré’

Ella em va mirar amb uns ulls cristal·lins, a través d’ells es podia veure un sentiment de tristesa però a la vegada de felicitat. Va somriure per dissimular, es va aixecar la màniga de la jaqueta i allà era la corda, estava molt desgastada i tenia un color marró fluix. La vaig mirar i li vaig dir:

-Si portes la corda, vol dir que no l’has tornat a veure, no?.-Vaig preguntar una mica entristida.

-No petita, no l’he tornat a veure ni a saber res més del Biel, potser ens vam deixar de buscar, jo no sabia si seguia vivint a Sitges o si era a un altre lloc, però saps què? Jo sé que el tornaré a veure, i serà d’hora, tinc una esperança que diu que en un lloc o altre me’l trobaré.

Es va fer tard. Vaig sortir i amb un lleu moviment vaig tancar la porta. Era una tarda de primavera, dos quarts de nou  del capvespre. Una lleugera brisa va fer que els meus pèls es posessin de punta. Vaig anar caminant carrer  avall, el Sol estava posant-se, un color ataronjat recobria el poble. Podies observar com la gent anava agafada de la mà amb les seves parelles, voltant pel carrer, rient,  i alguns fent-se petons.

 

***

Era un dia nou. El meu despertador va sonar a les set en punt. Les campanes de l’església despertaven el meu cap encara adormit. Vaig obrir la finestra i el cel era totalment blavós. Em vaig fer dutxa i vaig sortir de casa.

A la vora de la porta del cafè estava en Biel, un senyor bastant gran, amb caràcter, era vidu des de feia gairebé sis anys, ell sempre era el primer a entrar, s’asseia en una taula solitària, mentre menjava les crepes i una bona xocolata,  mirava el diari. Avui era un dia com un altre qualsevol.

Vaig preparar-me el meu cafè i vaig acostar-m’hi, vaig asseure’m al seu costat i li vaig tocar la cama esquerra, ell em va mirar amb un lleu somriure.

-Què Biel, arreglarem avui el món?.-Vaig preguntar amb una petita rialla.

-Aquest món no avança! Si tornéssim als temps d’abans no passarien tantes desgràcies, ai...! si jo estés al seu costat...-La scara se li va entristir.

-Com que si estiguessis al seu costat?.- El vaig mirar

-Si dóna, la meva petita Glòria, l’única cosa que em feia feliç, vaig passar tants moments amb ella... Però el destí em va acabar separanti. Des d’aquell dia li he estat donant moltes voltes, no hauria d’haver  marxat mai... Sé que ara estàs morin-te de ganes  que t’ho expliqui, eh! – Del seu rostre, contrastant amb la mirada perduda, va sortir un petit somriure, va fer una mossegada al tros de crep que li quedava i es va passar un tovalló per la boca. Va començar a parlar:

No va ser el meu primer amor, ni l’últim, ja havia besat altres persones, però mai havia sentit aquella sensació de les típiques papellones a l’estómac, no feia falta ni que la besés, només amb un petit somriure i que em digués ‘T’estimo tant’ Això ja em feia feliç. Jo era un noi que anava de festa en festa i de flor en flor, mai havia sentit res per cap de les noies amb qui havia sortit anteriorment, he de dir que jo era bastant guapet, i que atreia  moltes noies, sé que vaig il·lusionar  algunes i després els vaig trencar el cor, però la vida m’ha ensenyat a valorar el que et dóna, i en un moment inesperat, vaig topar amb ella. Semblava un àngel caigut del cel, era preciosa, portava un vestit amb flors, uns talons no gaire alts, i al cap portava un monyo decorat amb una petita flor. A cop d’ull semblava la típica nena que no ha sortit mai de casa, una nena que estudia molt i responsable.

Però ella tenia alguna cosa que m’encantava. Al cap del temps vam començar a sortir, jo no volia per res del món trencar-li el cor. Era tan fràgil. Els meus pares tenien problemes, a casa meva no se sentien  paraules amb amor, mai els veia junts. La meva mare estava tot el dia a la cuina o a la terrassa, i el meu pare marxava  de casa de bon matí i no tornava fins que eren gairebé les dotze.

Els meus avis es van fer càrrec de mi, així que un dia van decidir que m’enviarien a un campament a Londres per a reprendre  tot el que havia perdut. Vaig haver d’acabar tot el cicle escolar i finalment vaig tornar, vaig trucar al número que tenia apuntat a la meva agenda, però deia que ja no existia, també una mica de temor envoltava la meva ment pensant que potser hagués trobat un altre noi. Quan sortia amb ella tenia por de no tornar-la a veure-la mai més, avui dia em quedo amb la part bona de tot el que vam passar junts, guardo una cosa molt insignificant que per a mi és tots els sis mesos que vaig passar amb  ella, ai si jo pogués tornar-me a trobar amb la Sònia.’

No vaig deixar que digués res més. Vaig aixecar-li les mànigues de la jaqueta i allà estava, la corda. Era el mateix teixit i tacte que la que tenia ella , era ell la persona amb tant d’amor  de qui m’havia parlat la Sònia.

-És una història realment preciosa. Escolta’m Biel, podries venir demà a la tarda? He d’anar al metge i no puc obrir el cafè.-Vaig mentir.

-És clar! No seria cap problema, ara he d’anar a buscar al meu nét a l’escola, un dia d’aquests te’l presentaré i veuràs que gran  queestà. Quan et dec?.- Va treure la cartera.

-Avui no res!.- Li vaig apartar amb la mà la cartera i sense voler la vaig fer caure a terra i  va quedar totalment oberta. I aleshores la vaig veure,  la mateixa foto que havia vist el dia anterior. Ara la tornava a veure. Vaig agafar-la, li vaig donar i vaig acomiadar-me. El dia va continuar com sempre, va arribar la nit i vaig estar pensant en tot, feia temps que no em passava res tan agradable. Demà seria un gran dia. Vaig posar-me al llit  amb ganes de veure les dues cares quan es trobessin.

 

Era un nou dia, com li vaig dir al Biel no vaig obrir la botiga en tot el matí, però vaig aprofitar per buscar un bon disc de música romàntica i espelmes. Quan va arribar la tarda vaig anar una mica abans d’obrir. Vaig posar les espelmes al voltant de la taula, el radiocasset va començar a sonar. Dos quarts de sis, l’hora perfecta. Em vaig asseure a esperar, quan de sobte vaig veure com dues persones s’acostaven a la porta, eren ells.

La Sònia em va saludar, igualment va fer en Biel. Els vaig agafar als dos de la mà i els vaig portar fins a la taula que havia preparat. Quan finalment es van asseure es van mirar a la cara, era una sensació molt estranya. L’expressió de la cara de la Sònia era gairebé inexplicable, semblava aquelles cares quan per fi trobes la sortida al túnel per on  t’havies endinsat feia molt de temps, trobes la sortida, i és ara quan pots respirar. La cara den Biel, va transformar-se, era la primera vegada que el veia somriure d’aquella manera, per fi els seus somnis s’havien ajuntat, es tornaven a veure després de tants anys, la vida els ha tornat a retrobar.

Es van agafar la mà esquerra mútuament, es van mirar i van baixar la vista. Poc a poc van aixecar la màniga de les jaquetes, al veure la corda en la mateixa posició com la van deixar, molt ben cuidada encara que hagin passat molts anys,  una lleugera llàgrima es va escapar d’ambdues cares, la Sònia em va mirar i va dir:

-No pot ser, és un miracle!.- Va mirar al Biel, i contínuadament li va fer una forta abraçada  que ell va acceptar i retornar. – Veus? Ja ho vam dir en el nostre dia petita, ens tornaríem a veure!- Li va acariciar la suau cara.

Jo, com que  ja sabia d’aquesta promesa vaig anar al mostrador i vaig portar unes tisores, les vaig deixar damunt de la taula.

Ell les va agafar i li va dir:

-No voldria fer-te mal, estàs segura?.-Va preguntar amb la veu enrogallada.

-Estic segura si estàs tu amb mi Biel.-Ella conseqüentment li va alçar el canell per que li tallés.

Seguidament la Sònia va tallar-li a ell. Dues ànimes es van tornar a trobar.

Poden haver passat molts anys, però un veritable amor no s’oblida mai. Els seus rostres tenien una expressivitat molt clara, eren totalment feliços. D’alguna manera s’havia omplert el buit que tenien ells dos als seus vells i grans cors.

Ara amb quasi mitja vida per davant tenien moltes experiències per explicar-se i la resta de la seva vida per estar junts. 

Comments