Joves escriptors

 Teoria   -   Clara -  Mi croazón...  -   Ella  -  Y cómo es el?  -   I que tu y yo  -  Les forces de l'infern

TEORIA

Per fi sortia d'aquell pou,
en el que fou realment trista.
Deixava de banda tots aquells records,
els quals li pesaven al cor.
Se sentia viva,
respirava, 
recordava, 
tota llàgrima derramada,
tot crit mai dit,
que deixava anar en un suspir.
Ja no li feria tot allò,
tenia una nova raó,
una nova teoria,
que consistia,
en ser una mica més feliç dia a dia,
treure's el dol que portava,
i pintar de colors tot allò que l'envoltava


Clara 

Aclaria un nou dia a la ciutat barcelonina, el Sol sortia tímid per l'est del meu poble, la Ciutadella. Jo obria amb gran esforç els ulls, així podia rebre els primer raigs de llum. El rellotge marcava les sis del matí. Vaig fer una ullada a l’habitació, m'havia llevat de nou, com cada dia i res havia canviat, ella no era al meu costat ,dormint amb aquella respiració tan fonda que tenia, recordo que l’observava i puc assegurar que no hi ha paisatge més bonic que aquella visió de tendresa.

Després de rumiar una bona estona vaig decidir aixecar-me, i amb l'ajuda del meu bastó vaig apropar-me a la cuina, on vaig preparar dos cafès. Després,  abans de sortir de casa, vaig agafar la meva estimada guitarra.

A l'arribar al meu destí, el de cada dia, vaig somriure, ell era allà. -T'he portat un cafè- i vaig apropar-li. -Gràcies, com t'has llevat avui Andreu? Fa molt de fred -va dir agafant amb cura el cafè calent. -Trist, però amb ganes de fer música per a la meva estimada Clara. -vaig mirar el terra amb malenconia.

Havia començat l'hivern, i segurament aquesta és l’època més trista, no hi ha llum al carrer, ni felicitat, ni gent passejant com de costum, els arbres es troben totalment nus. En un estret carreró ens trobàvem l'Amic i jo, no en saba el nom, asseguts amb un cartró vell i una manta foradada. Els dos teníem la mateixa rutina, ens llevàvem en fer-se de dia, i fèiem passar les hores el millor que podíem. Jo fent música, ell, escoltant-la. Tot i això ens diferenciàvem  molt, jo no necessitava diners, ni un cartró mal retallat amb una frase feta amb retolador demanant la compassió que la gent no té.

Els primers acords endolcien el dia fred, el tempo lent acompanyava  la boira, gairebé igual que fan les onades al vent i la musa als versos de Neruda. L'amic escoltava atentament les notes, la pell se li eriçava i sabia quin era el grau de cada una. Sempre assegurava que ell, invident, s'havia adonat que no feia falta tenir vista per poder gaudir de la bellesa de la música.

'Oh Clara, una fletxa clavada, a dins la meva ànima, despedida breu, un llarg record... Oh Clara...' -Cantava, amb una barreja de sentiments, després de tant de temps no havia pogut aclarir-me, era incapaç d'ordenar cada vivència, cadascun dels somriures que em va regalar.

Vaig començar a recordar, com de costum, el dia que la vaig veure per primera vegada.

Dia 16 d'abril del 1963, jo tenia trenta anys. Treballava en un bar de nit, i suposo, que servia de cònsol a tota aquella gent  trista que demanava una ronda més de Wisky, plorant. Era el seu refugi, aquella abraçada que necessites en un moment determinat però no ets capaç de demanar-la, un petó, unes paraules colpidores que et faran ser una mica més feliç, o menys trist. Eren nits llargues, tothom em parlava i m’explicava amb molta cura i veu esquerdada tot allò que sentien, què havia passat, qui n’era el culpable,  d'aquell cor trencat, trist  i un desfassament d'alcohol al  fetge.

Una nit tranquil·la va arribar una dona, val a dir que era preciosa. Portava un vestit vermell, lluïa els cabells llargs rossos, els llavis carmí marcaven diferència. Caminava segura de si mateixa, es va apropar a la barra. No estava trista, es mostrava indiferent al món. Va demanar un Bitter Kas i es va encendre una cigarreta. Observava l'entorn, mirava cada detall del bar, va ballar una música tranquil·la, passava l’estona mentre esperava la seva comanda. Tancava els ulls, semblava que tenia la capacitat de desconnectar de tot el que la voltava, ballava, deixava el seu cos al ritme de la cançó que sonava en aquell mateix moment.

Em somreia i vaig sentir una connexió molt forta amb ella. Desitjava per moments que no fos l’última nit que venia. I no va ser així, cada dia de la setmana a dos quarts d'onze de la nit, s'obria la porta. Sempre demanava el mateix, no canviava de costums, tenia reservat el seu espai per ballar. Tots els homes la miraven de dalt a baix, observaven cada corba del seu cos, i aprofitaven per comentar-les. Jo era diferent, mirava la seva manera de mou-re's, les seves expressions facials, era brillant.

Recordo una nit que vaig faltar al treball per culpa d’un maleït accident de cotxe que m'havia deixat una cama immobilitzada i em calia fer repòs. No podia deixar d’imaginar-la, perquè aquella nit no podria gaudir d'ella com estava acostumat a fer. Mirava per la finestra amb tristesa, sabia que aquella sensació que estava vivint era realment bella, les pujades i baixades d'ànims, descobrir quin és el teu punt màxim de felicitat. Ho sabia, ho sentia, estava realment enamora't d'aquella noia. Mai he arribat a cap conclusió. Després de pensar-hi moltes vegades,      què tenia, quina seva meravella estimava tant la meva ment. Eren preguntes sense cap mena de resposta. Aquella nit, però, no va ser tan avorrida i llarga com semblava. A un quart d'onze, algú va picar a la porta. Era ella. Vaig obrir amb dificultats per culpa de la maleïda cadira de rodes a què m’havia abocat el maleït accident. Va començar a parlar. Bona nit, un Bitter Kas si us plau. - va començar a riure – Però què has fet? No serà aquesta una excusa per no veure'm una llarga temporada, oi? - Va somriure. - No... he tingut un accident de cotxe i m'han demanat repòs. Si això estés a les meves mans, ja seria a baix servint-te la teva comanda. -La vaig mirar, bocabadat, no m'ho podia creure. Li agradava de veritat? A què havia vingut? A buscar-me? Com sabia la meva adreça? El meu cap va ser bombardejat  per noves  preguntes.

-Va, no tenim temps per perdre, vesteix-te, la nit encara és llarga i podem aprofitar-la. -em mirava als ulls, decidida. - Passa, passa, espera'm uns minuts, no trigo. -la vaig fer passar al menjador indicant-li amb el dit que podia seure al sofà. Em vaig vestir d'allò més arreglat, avui era un dia especial.

Vam anar a passejar, ella empenyia la cadira de rodes i no perdia detall, corríem pels carrers, em deia, 'Gaudeix! gaudeix! quina meravella!' Era molt feliç. Cada dia fèiem una cosa nova, experiències per recordar. Vam gaudir  molt de la nostra relació. Gairebé trenta anys.

Un dia va marxar, sense deixar cap explicació ni adreça on poder anar atrobar-la. Maleït destí, no va ser just, ho asseguro. Per què la vas fer desaparèixer de la meva vida d'aquesta manera tan sobtada? Com estarà, ella? Els records em trenquen cada dia una miqueta més i no he sabut com afrontar-ho. Guardava, encara, a la meva ànima, el seu dolç perfum, cadascun dels petons que em va regalar. Suposo que, hi ha records i persones que les guardes en algun lloc de la teva ment, un lloc intocable, protegit per un gran amor, allò que et recorda diàriament, per què has obert els ulls, per què segueixes fent una ullada a l’habitació, i la raó per compondre-li cançons. Ella, em feia tirar endavant. Encara la seguia buscant. Vaig arribar a desitjar  descansar per sempre i així poder trobar-nos de nou, agafar-la d'aquelles mans suaus, mirar-la als ulls, i dir-li tot allò que no vaig poder pronunciar quan me la van treure de les mans. 'Oh Clara, una fletxa clavada, dins la meva ànima, comiat breu, record llarg... Oh Clara...' La meva dolça dona. Espera'm, no marxis encara, ens queda una llarga vida per viure, amb la gran seguretat, d'estar junts per sempre. Clara, la meva dolça Clara.

Mi corazón pedía tregua, 'Te hizo mucho daño'- aseguraba. Sabía a flor de piel cada uno de sus puntos débiles, sin embargo, nunca quise hacerle daño. Puedo recordar a la perfección el dolor que causaba sentir un corazón vacío y destrozado, el mío. Dejé la huella de mis labios en su alma, por si algún día, quizás por casualidad, quisiera volver a besarme. Sí por fin se decidiera a venir a buscarme a la estación de tren que decidió dejarme ir.
No necesito una sorpresa ni ningún detalle bonito, prefiero que llegue desarreglado, ya que, si es así, las ojeras que lucirá en su rostro dejarán ver que, aunque haya amanecido, él no habrá querido cerrar los ojos por miedo a soñar que no hay nuevo reencuentro entre nosotros. Pasará en vela toda noche y mirará a su alrededor con una copa de Jack Daniel's en mano observando el bar que le da cariño cada vez que abre la puerta.
Sabía cada uno de sus pasos, pensamientos e intenciones. Pronto vendría a buscarme, rompería todas las barreras que nos impedían estar juntos, crearía nuevos lazos e ilusiones entre nosotros dos, y de una vez por todas  conseguiría poner al destino con los pies en la tierra, asegurándole que se acabó el juego, que ganó, que quería ser feliz, conmigo.

                                                Ella

Ella era conjunt d'esquerdes,

I cicatrius obertes,

Sortia sang,

Faltava oxigen,

S'odiava i mai havia estimat,

La trobaven a faltar i encara estava viva.

Tenia una bogeria preciosa

I composava cançons amb el xiuxiueig dels seus pulmons,

Encara cantava a la duxta,

I ballava quan no la veia ningú,

I es trencava,

quan la miraven als ulls.

La mort li oferia la mà,

Dubtava,

Va retrocedir,

Agafant l'últim impuls,                       

I va saltar,

I se'n va anar,

I ningú la va a trobar a faltar

Y cómo es el?

Va començar a sonar aquella cançó, em trobava mirant als ulls  l'home més important de la meva vida. Tota la gent ens voltava, formant un cercle. Ell i jo érem al mig de tota la multitud. Era un dia molt especial i decisiu ja que tancaria una gran etapa del recorregut de la meva vida, i obriria un nou llibre. Era el meu casament.

Havia envellit, li tremolaven les mans, però encara m'agafava dels malucs. Em mirava d'una forma molt profunda i transparent, mostrava tendresa i a la vegada nostàlgia. Una gran brillantor lluïa en els seus ulls verds i somreia, d'orella a orella. Estava feliç.

'Mirandote a los ojos, juraría, que tienes algo nuevo que contarme...' Jose Luis Perales havia estat present a la meva adolescència. Vaig concentrar-me en el moment, tota la gent va desaparèixer, seguíem ballant, però la imatge d'aquell moment es va congelar. Vaig començar a recordar.

Ell m'agafava de les mans, i jo mirava a terra, trista, no estava travessant per un bon moment, i ell, ho va notar a l'instant, és increïble la complicitat que pot vincular dues persones, i que només, amb una mirada, saps les penes que carrega cada cor. Sobraven les paraules, va tancar els ulls, i acariciant-me les mans, va començar a cantar.

'¿Y cómo es él?¿En qué lugar se enamoró de ti? Pregúntale, a que dedica el tiempo libre, pregúntale por qué ha robado un trozo de mi vida..' Jo escoltava, amb atenció, com podien aquelles paraules colpir-me tant? Potser, tots tenim una cançó, que defineix cada sentiment a la perfecció i reflexa, allò, que els nostres llavis no són capaços de dir. 

Y que tu y yo...
Y que tu y yo, nunca fuimos perfectos, verbos inacabados, que yo quería ser de tu musa y miles de versos en blanco intentando descubrir que sentimiento cubrías tras ellos, quizás odio, por tener una cadena eterna atada a ti y ser esclavo del amor que brindábamos cada noche con copa en mano, y tú, persona solitaria, descubriste en mi todo aquello que no fuiste capaz de descubrir en nadie, Y te daba miedo, y te odiabas por ello.
Fuiste un valiente aventurero al adentrarte en lo más profundo de mi alma, descubriendo en ella heridas mal cicatrizadas, grandes constelaciones de lunares siguiendo con tus dedos cada una de mis vértebras. Resbalando por mis lágrimas al caer de mis ojos, y llegar a mi mejilla, regalándome una de esas caricias que me digan que todo está perfecto. Y sentirme bien, cuando viajabas en tu mar de sueños por cumplir, agarrados por una fuerte mirada, y tus ganas infinitas de que se realizaran. A ti, que nunca te ha gustado perder, jamás me mencionaste como sueño estar conmigo toda la vida, sabiendo que, lo que hoy viene, un día dejará las sábanas frías y unos brazos que no tendrán a quien coger cuando las temperaturas bajen al caer la noche.
Tocar la mejor sinfonía jamás creada por los grandes maestros en tus cuerdas vocales, ser capaz de transformarlo todo en un abrir y cerrar los ojos.
Tuve mis dudas hacia ti y las confirmé en nuestra breve despedida, tu no pertenecías a este mundo, porque aquí naces y mueres, pero en tu mundo, vives, y cariño mío, me siento orgullosa de ser la primera astronauta en pisar tierra y allí colgar la primera bandera en lo más hondo de tu alma, dejando huella para siempre, que nuestro amor, fue eterno.
Nuria

Cristian Álvarez

 Felip és el meu nom, estudio a la universitat de Harvard als Estats Units, sóc un noi espavilat i molt estudiós, mai no em faig amb la gent gòtica, ni amb la gent vaga, ni amb la gent fumada. La meva gent o amics són les persones que més estudien de la universitat,  aquesta és la meva vida.

Visc en un poble petit, una mica lluny de la universitat i la gran majoria d’estudiants també són d’aquest poble.

Un dia estava apunt per anar a classe d’Història quan una noia gòtica, Àngela, es va apropar a mi i em va donar una invitació per a la seva festa de Halloween. Em vaig quedar una mica a la lluna de València perquè com podia ser que una noia com l’ Àngela em convidés  a la seva festa de Halloween? Hi volia anar és clar perquè l’ Àngela viu al meu poble però vaig veure el lloc on es faria la festa i vaig decidir no anar-hi. La raó és simple. Jo creia que la festa la faria a casa seva però no era així, la faria en un tanatori abandonat on van haver-hi  molts assassinats. El lloc es deia Hull House, estava a 4 km del poble.

La nit de Halloween va arribar i jo vaig estar-me a la meva habitació, fent deures. Va ser una nit tranquil·la perquè no hi van haver gaires nens recaptant caramels, altres anys en venien molts més.

Al dia següent a classe el professor va passar llista i va anomenar l’ Àngela i tots els seus convidats a la festa. Però no eren a classe. Era estrany i em va preocupar força. Quan vaig sortir de la universitat, vaig anar a casa de l’ Àngela i companyia per veure si hi eren. Vaig anar per totes les cases, però només vaig trobar els familiars preocupats.

Ja era de nit, marxava cap a casa quan de sobte es van apagar tots els fanals del carrer, l’única llum era la de la lluna acompanyada pel soroll dels mussols, això en va posar els cabells de punxa. Aleshores  vaig veure caminant pel carrer  la Judy i el Roger, dos convidats a la festa de l’ Àngela. Estaven bruts com porcs i les seves disfresses estaven destrossades. Els vaig demanar què els havia passat però no em van ni veure, continuaven mirant a terra com si estiguessin bojos. Els vaig tornar a demanar  si havia passat alguna cosa a la festa de l’ Àngela i es van aturar com estàtues.

El meu pare tenia un bar al qual hi podia anar quan fos i vaig decidir de dur  allà  la Judy i el Roger, que mengessin alguna cosa mentre m’explicaven què havia passat.

Tot va començar així estàvem arribant a Hull House, tots estàvem molt emocionats. Quan vam arribar el lloc era molt terrorífic, vam entrar i només faltaves tu Felip. Va començar la festa, era molt divertida però de sobte la música va parar de sonar, els llums es van apagar i un estrany soroll que provenia del soterrani ens va inquietar. Tots pensàvem que eres tu Felip però no va ser així. Eren dimonis que poc a poc ens van perseguir, primer  la Suzanne, desprès  l’ Àngela, l’ Stooge, el Jay i el Sal. Només quedàvem nosaltres dos, el Hull House es va convertir en un laberint infernal, vam estar corrents per tot el tanatori en busca d’un lloc segur.

La nit es va fer eterna, no hi havia forma humana d’escapar ja que la porta principal va desaparèixer.

Ens vam amagar al soterrani i vam estar uns minuts tranquils quan de sobte arriben l’ Àngela i l’ Stooge endimoniats estaven picant a la porta molt fort per fer-la caure. Per sort hi havia un forn crematori, vam poder obrir el gas mitjançant una tub, la Judy va treure un metxer de la butxaca i quan la porta va caure, els dimonis es van cremar i van sortir cap amunt. Era l’ocasió perfecta per guanyar temps i escapar. Quan van arribar a l’entrada del tanatori van arribar tots el endimoniats l’ Àngela totalment cremada, l’ Stooge també molt cremat, el Sal, el Jay i la Suzanne. Ens van envoltar, vam trencar una finestra vam sortir al jardí però com que la porta principal no hi era, ens vam posar molt nerviosos ja que el dimonis estaven sortint al jardí. Vam trobar un tros de fil amb punxes per escalar el mur de maons. Va costar molt pujar-hi ja que ens estàvem fent ferides a les mans. Per fi vam sortir de Hull House però el dimonis estaven escalant pel fil de punxes, gràcies a déu que va sortir el sol.

Vam estar caminant una estona, estàvem molt cansats i vam decidir asseure’ns a terra sota un arbre que feia ombra. Ens vam quedar adormits i quan ens vam despertar era la capvesprada, vam sortir corrents cap el poble. Quan vam arribar al poble ens vam calmar i vam caminar sense ànima.

Aquesta història que em van contar la Judy i en Roger va ser terrorífica i costava de creure. Els  vaig dir que marxessin cap a casa, que es dutxessin i que sopessin, calia intentar oblidar.

Vaig decidir agafar el cotxe i anar a Hull House, si ja sé que potser estic boig per anar-hi de nit, però necessitava trobar els meus amics  perquè les seves famílies els torben a faltar.

Vaig arribar a Hull House i el mur de maons estava destrossat, vaig fer un acte de valentia per trobar-los, vaig entrar-hi,  però no hi havia ningú. Vaig anar per totes les cambres i habitacions per si els trobava però res.

Vaig tornar cap el poble i havia incendis greus, cotxes explotant, gent cridant i morts a terra. Semblava l’apocalipsi, per sort vaig trobar la Judy i en Roger amagats. Em van dir que l’ Àngela i companyia endimoniats estaven atacant i matant  la gent del poble.

Els vaig dir que agafessin tot l’imprescindible i vaig demanar que les seves famílies es refugiessin a la universitat.

Quan vaig arribar a casa la mare i el pare eren morts així que vaig agafar l’imprescindible i vaig fugir cap allà.

Vaig  arribar a la universitat sa i la Judy i  el Roger havien arribat amb les famílies.

Vam trucar per telèfon per demanar ajuda, però no ens van fer cas. El director de la universitat encara hi era i li vam demanar ajuda.

El director ens va ajudar i ens va portar a la ciutat de Cambridge per sort allà vam poder respirar perquè ens van ajudar.

Però jo sabia que els dimonis s’escamparien com un virus, certament havia començat el judici final.




Comments