Jocs Florals de Catalunya

La nostra companya i amiga va ser finalista en els Primers Jocs Florals de Catalunya., i us volem oferir el seu escrit que li va suposar aquest reconeixement.

Mai és tard per recordar vells temps

Mai hagués imaginat que el seu primer somriure faria que una llàgrima caigués per tot el meu rostre i tornant-li la mateixa alegria que m’havia transmès ella, la vaig agafar en braços.

Dia 12 d’abril, la meva germana Clàudia tenia una curta vida i jo ara tindria molt temps per compartir amb algú, a qui explicar-li els meus secrets i amb qui jugar hores i hores. Tornaria a ser la nena que feia un parell d’anys vaig deixar de ser. Havia arribat l’hora de treure-li la pols a les nines.

Vaig anar al meu armari i amb l’ajuda d’una cadira vaig poder arribar a agafar una capsa on podia llegir ‘Les nines de la Sònia’, la vaig obrir i, entre tots aquells ninos, n’hi havia una que destacava, la meva nina preferida.

Tenia gairebé sis anys, i m’agradava molt anar en bicicleta per la muntanya i sempre m’acompanyava el papa, ja que li feia por que anés sola.

Érem en un bosc a prop de casa meva, recordo que hi havia un munt  d’arbres i també pujades i baixades de sorra. El meu pare anava davant meu, i jo li seguia uns metres més enrere. Vaig quedar-me mirant un ocell que donava de menjar a les seves cries. De sobte el meu cos va volar per damunt d’una gran roca. Vaig caure i em vaig fer molt mal. El papa va venir corrents per veure què m’havia passat. La meva cama dreta es va trencar.

Vaig estar una temporadeta a l’hospital ingressada, ja que m’havien d’operar. Al tornar d’aquella operació la mam m’estava esperant a la meva habitació. Tenia un regal a les mans, un regal que vaig obrir amb molt d’entusiasme. Era una nina preciosa, amb un cos perfecte, blanca com la llet,  uns ulls blaus com el cel, un cabell ros semblant a l’or i unes cames primes i força llargues. Portava un vestit de ballarina, amb una gasa a la faldilla de color blau cel, i  la part de dalt era de color blanc amb taquetes de purpurina blava. El cap coronat per un magnífic monyo i els llavis d’un color carmí. Li vaig posar el nom d’Elisabeth

Els metges em van dir que hauria de fer repòs durant una setmana, i aquella nina era la meva companyia. Els primers dies hi vaig jugar, i també  amb altres ninos que m’havien regalat anys anteriors. Em passava hores i hores amb l’Elisabeth, ella era la protagonista de totes aquelles històries que sorgien de la meva imaginació, era la més bonica de totes, era diferent.

Un matí em vaig despertar i com sempre vaig anar a agafar-la però em vaig adonar amb horror que  li faltava una part del cos, una cama. Als peus del meu llit es trobava dormint el Ronny, el meu gos, que tenia gairebé sis mesos. Li agradava agafar les coses i rosegar-les i sembla que era el que havia fet amb la cama de la meva nina Elisabeth.

Em vaig a posar a plorar molt, i la mama va pujar a la meva habitació. Li vaig explicar el que havia passat i em va dir que no passava res, que em compraria una altra ja que no veia la manera d’arreglar-la.

I doncs, en vaig tenir una altra, a la que no vaig fer gaire cas, perquè a mi la que realment m’agradava era l’Elisabeth. En un sentit em sentia unida a ella, també tenia la cama trencada, ja no era l’única que ho passaria sola, ara la tenia a ella, i també patiria amb mi el mal que fa que te la trenquis. Això em feia ser més forta. Em passava moltes hores mirant-la, ella no feia cara de patir gaire.  Sempre tenia la mateixa expressió. I vaig pensar que si ella podia, per què no jo?

Cada vegada que anava a les revisions del metge ella venia amb mi, i a dinar, i a la dutxa, a tot arreu, allà on jo anava ella venia amb mi.

Quan finalment em vaig curar i em van treure el guix de la cama, a ella encara li faltava la seva, però sempre va ser la meva nina preferida. Ella va fer que jo fos més forta, i li contava tot el que em passava i ella no deia res, sempre es quedava callada.

Ella ha estat i serà sempre la meva nina preferida. Vaig agafar els altres ninos i els vaig rentar una mica amb aigua, vaig buscar la roba que tenien i les vaig posar també a rentar. La Clàudia tenia moltes ganes de començar a jugar amb nines, i ara que ja tenia els quatre anys, podia començar a fer-ho. L’Elisabeth la vaig deixar a la meva tauleta de nit. No havia canviat gens, estava igual que l’últim dia que vaig decidir canviar a una altra etapa de la vida, l’adolescència.

Una veu va cridar-me des del darrera,

-Sònia,  ja estàs? La Clàudia t’està esperant.- Va dir la meva mare.

-No et preocupis mare, ja baixo.- Vaig contestar-li.

Vaig agafar tot el que havia rentat i finalment vaig baixar les escales. Allà al final hi havia la meva germana. Vam muntar una casa de nines que tenia la meva mare, i finalment vam començar a jugar. Portàvem gairebé dues hores jugant quan la meva mare es va acostar a mi, em va tocar l’esquena i em va dir:

-Mai deixaràs que jugui amb l’Elisabeth, oi?.- Va preguntar-me amb un to amable.

-Ella haurà de començar una nova etapa amb una altra nina, l’Elisabeth ja va formar part de la meva vida, i tot i  així, li queda molt per viure amb mi.- Li vaig regalar un somriure.

Encara que passin els anys, jo mai he deixat d’estimar-la, quan juguem a vegades la meva germana i jo, sempre jugo amb l’Elisabeth, ella, amb una nina que és preciosa també, però no li feia res d’especial, encara que a la meva nina sempre l’ha fet especial el fet de no tenir una cama i arribar quan jo la tenia trencada, en un moment molt difícil. Vaig ser forta gràcies a ella.

Comments