2017-2018‎ > ‎

Joves escriptors


 Índex dels títols
Per què ploren els pares?
Ja sé com et dius!
Il·luminada flor radiant.
Trenta anys!

 
Si t'agrada escriure i creus que aquest pot ser el teu espai aquí el tens. Escriu, escriu tant com vulguis i com puguis. Nosaltres t'ho publiquem. Perquè allò que escrius no pot quedar tancat al calaix.

T'atreveixes?
Per què ploren els pares? per Alba Villalva, 2n ESO

Durant aquests mesos he observat als meus pares. Situacions difícils m'han fet comprendre quan ploren d'alegria o felicitat i quan no.
He entès les llàgrimes del meu pare la primera vegada que la meva germana va fer el seu pilar aixecat per sota a la plaça de Vilanova.
Vaig entendre l'emoció de la meva mare quan ens va veure per primera vegada en el cercavila de la festa major de Roquetes vestides de diables fent la petada.
Fins i tot jo em vaig emocionar quan aquest dissabte el meu germà es va estrenar com timbaler.
En totes aquelles ocasions els meus pares ploraven d'emoció, d'alegria, de felicitat.
Però hi havien més llàgrimes, les quals eren de por i desil•lusió.
Com aquella vegada que el meu altre pare volia portar-nos per la força i la meva germana espantada es va amagar. 
Com quan el meu pare, Dani, no sap consolar a la meva mare quan tenim un judici. O com quan la meva germana petita cau i es fa mal.
Totes aquesta llàgrimes que jo de vegades contenta o de vegades impotent sóc capaç de gestionar.
Però en els últims tres mesos d'aquest any passat he vist plorar als meus pares per coses que no entenc i que encara no soc capaç de gestionar.
Els he vist abraçats, plorant per notícies que sortien en televisió. Ja que unes mostraven a moltes persones sagnant i era raonable que s'emocionessin. En una altra notícia, ens mostrava un diumenge “normal” en un col•legi al final del dia; però no ho vaig entendre.
Un altre dia, els vaig veure plorant a casa, veient una sessió del parlament i van plorar alhora que obrien una ampolla de cava... Però tampoc hi vaig entendre res.
Fins que vaig preguntar per què.
Per què ploren els pares en aquestes ocasions? 
Llavors vaig seure al davant de l'ordinador i sense pronunciar paraula, vam veure junts un documental, el qual, després de 28 minuts, va finalitzar. Els meus ulls eren oberts de bat a bat, fins que mon pare va parlar.
- Per què ploren els pares? Per la teva llibertat, pels teus drets, per una lluita; però sobre tot per les injustícies. 
Perquè volem un món millor on no tinguis que veure aquestes imatges. Per la teva educació, la teva cultura, pels diables, pels castellers. 
Per la teva llengua, la teva llibertat d'expressió, per tot allò que et fa ser persona i lliurepensadora. Pels teus germans, pels teus fills, pels meus pares, pels meus avis... Però sempre pel teu futur.
De tot, jo solament em vaig quedar amb una cosa.
Per què ploren els pares? Per la nostra llibertat. 

Ja sé com et dius! per Júlia Ruiz, 2n d'ESO.
Què em passa? Tot em dona voltes. Intento obrir els ulls; ho aconsegueixo, però m’haig d’acostumar a la llum. Què ha passat en les últimes hores? Intento recordar, però tinc la ment en blanc. Miro al voltant. On estic? M’intento incorporar, però soc incapaç. Tot és blanc, no sé què ha passat i no recordo res. 
De sobte s’escolta una porta i entra algú a qui no puc veure. S’escolta un crit i acudeixen més persones. M’incorporo i puc veure que totes les persones van vestides de blanc. Són mèdics? Una infermera se m’acosta i em pregunta què tal em trobo. Faig un intent de parlar i em surt un crit ofegat però després puc articular la resposta: confusa. L’infermera en mira amb alegria i li dic que m’expliqui què ha passat. Em diu que vaig tindre un accident i em vaig quedar en coma deu anys abans.
Com pot ser? Portava deu anys en coma! No m’ho podia creure. 
L’ infermera em diu que m’han de fer unes proves per comprovar que tot el meu cos estava recuperat. De les proves no me’n vaig assabentar. Però de sobte veig una foto que hi ha a la tauleta. És una nena que es sembla molt a mi i li pregunto a l’ infermera si soc jo de petita i em diu que no. 
Abans de que li pugui preguntar qui és, entra una dona que recordo molt bé. És la meva mare! Em dona una abraçada i molts petons i ens posem les dues a plorar. Una vegada recuperades, li pregunto què m’havia perdut d’aquests deu anys i ella, tristament, abaixa el cap i em xiuxiueja que el pare havia mort. Vaig recordar el pare i, com no pot ser d’altra manera, em poso a plorar altra vegada; encara que la mare m’abraça i em calma. Li torno a preguntar si m’havia perdut alguna cosa més i ella em diu que sí, però en comptes de dir el què, em senyala la foto que abans jo havia vist. A la meva pregunta de qui és, ella em respon:
-  Quan vas tenir l’accident estaves embarassada i quan et van portar a l’hospital et van fer cesària i va néixer una nena preciosa.
No podia pensar, estava bloquejada i només podia mirar la foto repetint-me que no era culpa meva el que m’hagués perdut els deu primers anys de la vida de la meva filla. Li pregunto a la mare com s’anomenava aquella petita i em contesta que li va posar l’únic que encara no havia perdut: l’Esperança. 
A la mare se li humitegen els ulls i jo li dono una abraçada en la que les dues comencem altra vegada a plorar. Al dia següent, em donen l’alta a l’hospital, mentre jo desitjava amb totes les meves forces veure la meva filla. La mare ja m’havia dit que li parlava de mi tots els dies; i pel que em deia la mare, l’Esperança tenia moltes ganes de veure’m. 
Ja hem arribat a casa però abans d’entrar algú em crida. Em dono la volta i veig a una dona de la meva edat que no recordo. Ella m’abraça i em pregunta si me’n recordo d'ella. Jo li contesto que no, llavors ella diu que s’anomena Diana. Doncs em ve a la ment... És la meva millor amiga! M'avergonyeixo de no haver-la recordat, però aleshores tinc un munt de records passant-me pel cap. La mare diu que hem d’anar a veure l’Esperança i només creuar la porta, una nena molt bonica amb els cabells arrissats i amb un vestidet, ens ve a saludar. M’he promès que no ploraria però és impossible retenir les llàgrimes. L’Esperança li xiuxiueja a la seva àvia alguna cosa i al afirmar ella amb el cap, la nena se m’acosta i em dona molts petons.
- Ho sento molt petitona, ja sé que m’he perdut els teus primers anys de vida, però et prometo que d’ara endavant estaré amb tu a cada moment- Li dic abraçant-nos durant uns segons i al que ella em contesta:
- No et sentis malament, mare. No vull que ploris perquè no ha sigut la teva elecció que no hagis estat amb mi aquests anys, jo sempre he somiat aquest moment i no vull que sigui trist. T’estimo mama- 
Jo no sé que dir així que només l’abraço i penso que soc la dona més feliç del món. No sé que me està passant però em sento molt afortunada, encara que no sé si tot això és un somni o realitat, només vull no separar-me mai més de la meva nena.
- Vine mare que et vull ensenyar la meva habitació- Diu somrient.
Jo la segueixo i anem a l’habitació, on només a l’entrar veig una foto de l’Esperança i un noi que recordo molt bé. És el meu germà! De sobte s’escolta un timbre i la meva nena em diu:
-Espera’t aquí, segur que és l’oncle. Però no sap que has despertat, així que li donarem una sorpresa. Quan digui ja, baixes- 
Acaba de parlar precipitadament i se’n va a saludar a l’Arnau.                                                                                                                                       Jo m’espero impacient per veure la cara del meu germà i baixo precipitadament al escoltar la senyal. L’Arnau està d’esquenes a mi amb la qual cosa, penso una manera de sorprendre’l i se’m ve a la ment quan érem petits i ens dèiem uns sobrenoms que ningú sabia. 
-Hola Arnauet petitet- Ell es gira i aquella cara no té preu, alhora que ve corrents per donar-nos la millor abraçada que m’han donat mai. La tarda passa volant explicant històries de quan érem petits, fins que l’Esperança es queda dormida i l’Arnau la porta a l’habitació però es desperta i baixa altra vegada al menjador, dient:
- Pots dormir amb mi mare?- Amb un to melós, com una suplica.
- És clar que sí princesa!-
Anem a la meva habitació i ens estirem les dues, llavors ella xiuxiueja:
- Ha sigut el millor dia de la meva vida!-
- El meu també bonica- 
Em quedo dormida pensant que encara que m’hagi perdut els seus deu primers anys de vida ara soc amb ella, per poder abraçar-la i petonejar quan jo vulgui, que tinc a la mare i també a l’Arnau. Ara, tot i que 10 anys endarrerida, soc feliç. 
Afortunadament era un somni, només un somni... I desperto suant. L’hospital, les infermeres, les llums... Però canvia que tinc al costat a la meva petita acabada de néixer, els meus pares i el meu germà. 
Ara, ja tinc clar com s’anomenaria la meva nena: Esperança. 

Il·luminada flor radiant, per Èrika Abad. 2n d'ESO
Havia una vegada, una flor única y molt bella en un gran jardí, s’anomenava Il•luminada. Tot el món la visitava perquè lluïa radiant y plena de vida durant tot l’any. 
Ella sempre estava contenta i era molt estimada per als seus companys de jardí, doncs la consideraven una gran amiga i gaudien amb les seves rialles i els seus savis consells. Amb ella, tot el jardí estava ple de tranquil•litat i bona energia, inclús feia que el Sol brillés amb més intensitat.
Un dia Il•luminada va començar a trobar-se malament, se sentia desganada i no tenia la lluentor de sempre. Tot el jardí li preguntava que li estava passant i van començar a preocupar-se pel seu estat. 
Anaven passant els dies i la nostra amiga no millorava, sinó que cada vegada estava més decaiguda i fins i tot li començaren a caure les fulles. Amb ella d’aquesta manera, el jardí ja no hi era el mateix... Als pocs dies Il•luminada va veure unes banyes que li pujaven per la tija, les quals a mesura s’anaven apropant, anava trobant-se més malament. 
Llavors va descobrir què era el que estava passant. Aquelles banyes pertanyien a un cuc que s’estava apoderant d’ella i el qual no parava d’injectar-li verí perquè cada vegada estigués pitjor. La flor, angoixada, va decidir parlar amb el cuc.
-  Senyor cuc, per què estàs tan empipat amb mi? Per què vol acabar amb la meva vida?
El cuc, sense mirar-la i amb el to molt sec li va dir:
-  No m’agrada la teva llum i que tothom t’estimi. Aquesta serà la teva fi.
Il•luminada va intentar convèncer al cuc perquè la deixés viure, però no va haver forma que li fes cas. Plorant desconsolada les seves amigues es van apropar a ella i aquesta li va explicar la història del cuc. 
Les seves amigues es van posar d’acord per idear un pla d’acció per acabar amb el cuc, per això van decidir demanar ajuda a tots els animals del jardí i a la mare terra. No podien permetre que un fastigós cuc i envejós acabés amb la vida de la flor més bella del jardí. 
Poc a poc van començar arribar els reforços del jardí i dels jardins propers, i van començar una batalla contra el cuc, el qual s’aferrava cada vegada amb més força a la pobre flor i li injectava més verí. Desprès de molts esforços i d’una intensa lluita, el cuc va morir.
Al poc de temps, Il•luminada va començar a recuperar les forces fins arribar a ser un altre cop, la flor més bella del jardí. Il•luminada plena de felicitat perquè tornava a ser la mateixa i agraïda per l’ajuda rebuda, va decidir fer una gran festa al jardí per a tothom, on va donar les gràcies amb aquest discurs:
- Companys i companyes gràcies pel vostre amor, la vostra fortalesa i el vostre coratge per ajudar-me en aquesta lluita. Us estic molt agraïda. 
Finalment, Il•luminada va tornar a brillar de la manera enlluernadora com havia fet sempre, omplint de vida i de llum de nou el jardí. 

Tots els dies veiem històries com aquestes als nostres jardins, on nosaltres mateixos podem brillar o deixar-nos que ens afecti allò que la gent pensa. A l’igual que sent Il•luminada, tothom podem sentir l’assetjament als centres educatius per algú que pot “injectar-nos el seu verí”; però per sort sempre comptem amb el suport i recolzament dels nostres éssers més volguts.
És per això que amb aquesta història vull dir que hi ha que tenir força per superar-ho tot i no deixar que s’apoderen de nosaltres, ja que només nosaltres tenim el poder de ser feliços.

Trenta anys, per Núria Vacares. Cicles formatius.
M’hi observo reflectida en el mirall, el Sol d’un diumenge qualsevol torna a entrar un nou matí per la finestra i ressalta les meves faccions. Dono unes últimes repassades als meus llavis, que, pintats i brillants d’un color carmí fosc donen llum als meus ulls. Torno a veure’m amb una mirada rebel, valenta, riallera i lluitadora d’una noia amb divuit anys, que, trenta després continua lluint en un dia especial com aquest. 
Avui tornaré a veure’l. Impacient per saber com estarà i desitjant que la tristesa d’algú que no pertany al seu cos ni a la seva edat, se’n vagi com un fort vent en ple març. No penso en altre cosa que no sigui ell i en la seva felicitat, encara que la vida, l’hagi allunyat de mi estic ben segura que el nostre amor, tot allò que vam crear roman en alguna part amagada de la memòria. Quan ens tornem a trobar serem dos ànimes joves, que es van trobar fa molt de temps.
Tanco la porta i camino tant ràpid com l’elasticitat del vestit m’hi permet, ajustat, gris fosc i suau. El meu perfum deixa rastre pels carrers, com qui demana indirectament que algú a qui acaba d’acomiadar l’acompanyi a casa i facin una copa de vi, mirant el capvespre, des del balcó. Penso compulsivament tots els detalls que he estat preparant, ell els valorarà, sempre amb la mateixa roba, la de les primeres cites, les primeres mirades i petons. Mantindria aquells records en eterna repetició.
Submergida en bells pensaments arribo a la porta i camino fins l’ascensor es tanquen les portes i respiro la típica olor d’aquests llocs, antisèptics i a perfum vell. Puc arribar a escoltar com una noia parla a una persona que mai arribarà a contestar. Però segur, que li agrada i l’escolta calmada.
Tanco els ulls per un moment abans d’arribar a la segona planta. Viatjo molts anys enrere, quan tot va començar. Espero neguitosa asseguda a un banc, observo tot allò que passa al meu voltant, persones rient, unes altres parlant, és diumenge i la gent torna de missa ben vestits i pentinats. Jo, em resigno a mirar. 
Un cotxe em fa llums, és ell, ha arribat. Camino a la nostre trobada, obro la porta del cotxe i em mira bocabadat. Trobo una flor al seient, l’oloro, està recent tallada i es barreja de l’olor a tabac. Arranca. S’acaba de parar el temps. Comencem a parlar i el condueix concentrat, jo el miro de reüll, m’estic enamorant. Són trenta anys els que ell tenia quan jo vaig donar el meu primer respir a la vida. Però, per alguna raó, ara ens hem trobat, em deixaré emportar pel meu cor, que cada vegada que el tinc a prop, acaricia breument la taquicàrdia. 
La vida mai els ho ha posat fàcil, mai han entès que dues persones es puguin arribar a estimar amb aquesta diferència d’edat. Ara jo tinc divuit i ell sempre em diu, que li estic retornant la vida de quan ell era jove, però ara gaudint de la meva presència. Li agrada que sigui riallera i intenta trobar sempre un moment per veure’m. És detallista, sempre em regala paraules que necessito escoltar. M’agrada la seva maduresa. Quina llàstima, que ens haguem d’amagar de la meva família, quan l’amor és tant gran no es pot tornar transparent, ni dissimular. Les meves amigues sempre m’expliquen com els hi ha anat la tarda de ball i que s’hi senten molt bé quan algú les treu a ballar. Em diuen que hauria d’anar, que hi ha un noi que els hi pregunta per mi cada setmana i que està interessat. Jo prefereixo quedar-me mirant, com el Joan es submergeix en un d’aquells llibres que tant li agraden, aprofitant els últims moments de llum que el sol li ofereix. 
Diuen que m’estic perdent la meva joventut, jo penso, que estic guanyant vida. 
I així passen els mesos, el em segueix portant a donar una volta per carreteres perdudes i jo m’hi gravo a la memòria la seva mirada de tristesa, quan he de marxar. Recordo el dia que vaig arribar a casa i les meves maletes, velles i esgarrapades m’esperaven a la porta. El meu pare em mirava amb odi, tristesa i confusió. ‘Podria ser el teu pare. Ves-te’n.’ I va callar. Podia arribar a escoltar a la meva mare plorant des de la cuina, ‘Mare t’estimo’ pensava. Vaig agafar el valor i la força necessària per sortir somrient d’aquell lloc que m’havia donat la vida i que ara es tornava negre. Sabia que la felicitat m’estava esperant i que tot, just ara, acabava de començar. Caminava desolada i sabia on volia anar. La nit va ser llarga i ell em va assecar totes les llàgrimes que queien pels queixals. M’abraçava i m’agafava de les mans, les quals, mai més va deixar anar. 
Vam fer història en el transcurs dels dies, mai vam pensar si allò ens portaria realment on volíem arribar, ens deixàvem endur pel que la vida ens estava regalant, mai no ens vam equivocar. Encara odio la no acceptació de la gent quan em veia passejant al seu costat. Vam ser etern tema de conversació entre la gent, jo era la noia joveneta que buscava diners i una vida còmode i ell, era un vell interessat. ‘Que parlin’ dèiem, mentre ens rèiem. Regalaria la pau mundial desitjant que les persones visquessin a la seva vida un amor tan gran, que els fessin sentir plens fins l’últim racó de l’ànima que creien que no existia. 
S’obre la porta i el veig d’esquenes mirant per la finestra. Camino esquivant cadires de rodes i saludant. La llum il•lumina el seu cabell blanc i brilla més que mai l’anyell que porta a la mà. M’aturo un moment en un mirall, somric i respiro ben fort.  Estic al seu costat i passa gairebé un minut des de que se n’adona que hi soc allà, penso que el perfum haurà ajudat. M’apropo una cadira i m’assec al seu davant. Agafo les seves mans, que fredes, tacades i tremoloses m’omplen de vida. Aprofito cada moment, les nostres cites han canviat de lloc però ell segueix sent el mateix, penso cada vegada que el miro als ulls. Per l’aire que resideix en aquest lloc tancat s’està creant la màgia amb la que tots alguna vegada hem somiat. Som uns grans afortunats. Ell es dedica a veure com l’acaricio les mans fins que decideix parlar:
- Perdona, senyoreta, saps si vindrà avui la meva dona? – Em pregunta amoïnat. 
‘¿On estàs?’ penso. Vida, temps, on us l’heu emportat?. Ens recordaré sempre, Joan.  T’estimaré fins l’últim alè. Potser la setmana vinent estàs aquí amb mi i no només el teu cos. Encara que sigui una estona, per a que sàpigues que continuo al teu costat i que mai caminaràs sol, com et vaig prometre.  



 




Comments