Cantar‎ > ‎

Jocs de tècnica vocal per als infants

10 de set. 2013, 10:02 publicada per Antoni Miralpeix Bosch   [ actualitzat el 5 de juny 2014, 3:02 per Marc Celeiro Escribà ]

RELAXACIÓ

 Cal preparar el cos i la veu per a cantar correctament, per això es necessari prendre consciència d’una postura correcta del cos:

  • l’esquena recta. Podem imaginar-nos que som uns titelles que tenim un fil al cap que ens estira cap amunt.
  • el cap en visió horitzontal ni cap amunt (que faria emetre un so escanyat) ni cap avall (que tancaria la columna d’aire).  Podem fer exercicis de rotació lenta als diferents costats.
  • les cames que proporcionin l’equilibri a tot el cos. Imaginem-nos que les cames són dues columnes flexibles però equilibrades. Podem treballar el balanceig.
  • la cara relaxada, amb la mandíbula desencaixa. Fem badalls.
  • El cos en general. Podem fer un gest d’ensurt, com si ens espantessin, i el cos queda rígid, amb els espatlles amunt i aguantant la respiració i de cop i volta relaxar i deixar anar l’aire.

RESPIRACIÓ

Bufar

El primer exercici, i el més fàcil, és el de buidar els pulmons bufant. Ha d’ésser un bufar despreocupat; es tracta, només de treure l’aire amb força unes quantes vegades. Amb això aconseguim:

 

  1. Una descontracció dels òrgans de la respiració.
  2. Crear la necessitat d’una aspiració profunda per poder tornar a bufar fort.
  3. Una oxigenació de la sang superior al normal, cosa molt saludable si no se n’abusa.
  • Inflar globus: amb tres grans bufades fer esclatar el globus.
  • Inflar una bicicleta imitant el gest amb els braços.
  • El llop que, d’una sola bufada, fa volar la casa de palla i la de troncs dels porquets.
  • El vent d’un dia de tempesta
  • Apagar les espelmes d’un pastís d’aniversari.
  • Els esbufecs que fem quan tenim calor.

Aspirar

Un sistema fàcil per obtenir una bona respiració és provocar “fam d'aire”, buidant els pulmons enèrgicament; per això el primer exercici proposat ha estat el de bufar. Tots sabem que la millor respiració és la que està controlada pel diafragma, tant a l'entrada com, i especialment, a la sortida de l'aire. Ara bé, no convé crear en els infants una preocupació que pot produir efectes contradictoris. En canvi serà bo de provocar situacions que ajudin a exercitar, d'una manera inconscient i natural, el diafragma. Això, ja sigui d'una manera pausada.

 

  • Aspirar lentament i profundament el perfum d'una flor.
  • Imaginant que estem ajaguts a la platja i ens deixem penetrar de la salabror de l'aire del mar
  • Imaginar que la panxa és un globus que s'infla i es desinfla: posem-nos les mans a la panxa.. Serà bo de retenir uns moments quan el “ globus” està ple, abans de buidar-lo.
  • Fer el mateix, imaginant que la panxa és una esponja que xucla l'aigua (en el nostre cas, l'aire) i que després l'estrenyem per a escórrer-la. 
  • Endevinar, per '’olor, què hi haurà per dinar.
 O bé, d'una manera ràpida:
  • Quan tenim una sorpresa desagradable: ens tirem aigua freda a l'esquena, ens cremem la punta dels dits, tenim un ensurt....
  • Aspirar un inhalador nassal, primer per un forat del nas, després per l'altre, tapant sempre el forat contrari.

En tots els exercicis de respiració hem d'evitar aixecar les espatlles quan aspirem.

 

Retenció de l’aire

Un cop plens, els pulmons, d’aire és bo de retenir-lo uns moments abans de treure’l. Això es produeix mitjançant un cert bloqueig  del diafragma que el predisposa a controlar-ne, després, la sortida.  Aquest bloqueig ja el fem espontàniament davant d’una sorpresa desagradable, com les indicades a l’apartat anterior. Ho podem fer d’una manera més perllongada i també molt natural:

  • Intentar reconèixer un so feble i allunyat. Ex) el cant d’una grill o d’una ocell al captard, al bosc. Instintivament aspirem i retenim l’aire mentre concentrem la nostra atenció en l’oïda.
  • Es pot fer, també, l’exercici contrari: treure l’aire dient (aspirada), retenir uns moments i, després, deixar entrar l’aire pel nas. Repetir-ho unes quantes vegades. 

Expirar

Després d’una aspiració ampla que aprofiti tota la cavitat pulmonar interessa que l’expiració sigui portada, d’una manera ben natural, pel diafragma . Que sigui el diafragma la base de la columna d’aire que ha de produir el so.

El que més ens fa veure aquest control són les sibilants precedides o seguides d’una consonant plosiva.

 

  • Reclamar l’atenció: tsst..., txt-txt ..., pssst-pssst....  (convé que siguin sons curts, energètics i repetits)
  • Caminar per l’aigua : xip-xap...
  • La serra: rrrist-rrrast..., zzzic-zzzac... 
  • Esternudar: aaatxum, aatxist.
  • Picar matalassos amb un bastó: ffflist-ffflast.
  • Fer l’acció de tallar llenya, o de segar traient l’aire pel nas amb força.
  • Les onades que espeteguen contra les roques: xxxipsss-xapsss.
  • El coet que s’enfila: s-s-s..........t (bumm)
          ss-ss......... t      
          x-x-x.........t      
          f-f..............p     
          g-g (j)........t      

Per allargar l’expiració oposant resistència  a la sortida d’aire:

  • La mànega: x x x........g (j)
  • El vent: fffff........
  • El ventilador: ff........, vvv.........
  • Apagar les espelmes del pastís d’aniversari de l’avi que té 99 anys.

Per controlar la sortida de l’aire perquè duri molt i es produeixi d’una manera regular:

  • Bufar la sopa.
  • Bufar una ferida.
  • Enllorar un vidre amb l’alè.
  • Fer bombolles de sabó.
  • Mantenir amb el buf una ploma flotant a l’aire.
  • La roda punxada: el forat és petit i la roda triga molt a desinflar-se.
  • Xiuxiuejant, recitar un text, o comptar fins a 50, aspirant cada 10.
  • Bufar una espelma a distància de dos pams, de manera que la flama s’inclini sense apagar-se.
  • Fer voltar un molí de vent de paper, de manera que duri molta estona.
  • Dos fets naturals que provoquen la respiració perfecta i ampla són les riallades i el badallar. El primer fa treballar més el diafragma; la prova és que quan ens “partim de riure” ens posem les mans a l’estómac del mal que ens fa. El segon, el badall, és l’aspiració més perfecta que mai podem fer i inclou uns moments de retenció de l’aire. Aquest segon fins i tot és fàcil de provocar en grup, proposant badallar com un gat... com un lleó... com un hipopòtam. Aquests dos fets provoquen a més un relaxament muscular molt saludable.

RESSONÀNCIA

 La veu no cultivada tendeix a llençar el so cap a fora sense deixar-lo desenvolupar. El resultat és una veu aspra que cansa al que canta i al que escolta. Convé obrir a la veu les cavitats de ressonància: boca, nas, i cavitats cranianes. El millor ajut el trobem en les consonants m, n, ny, ng, especialment en la primera. Per això seran bons tota mena de sons que acabin amb algunes d’aquestes consonants, ja siguin sons tinguts com també “glissandos” ascendents i descendents.

Haurem d’anar amb compte en dir la m, de no pressionar les dents ni els llavis; si bé els llavis s’han de tocar lleugerament, convé que hi hagi el màxim de separació entre les dents a fi d’augmentar la cavitat bucal.

Per als altres tres sons (n, ny, ng), tot i que els llavis no es toquen perquè és la llengua la que tapa la sortida, convindrà tenir la boca oberta perquè entrin mosques.

Consonants

Glissandos” amb la boca closa, amb so de m:

  • -          El mugir de la vaca
  • -          El vent: ondulat ascendent i descendent, creixent i decreixent.
  • -          L’abella que puja i baixa, s’apropa i s’allunya.
  • -          La sirena que puja lentament, es manté i torna a baixar lentament.
  • -          L’abella dintre del nas que es passeja amunt i avall, que s’enfila cap al front i volta per dintre el cap. So de ny.
  • -          Els cotxes de curses que passen volant: rrrrr........rrrr........
  • -          La reacció davant un pastís molt bo: mmmm.... ascendent i descendent.
  • -          Llançar una fletxa: iuinn.....
  • -          Molts d’aquests exercicis es poden practicar, també, amb n, ny, ng.

Sons tinguts:        La sirena d’un vaixell: m___________ (greu i fosca)

Sons articulats allargant la ressonància final:

-          El gronxador: zimm-zamm

-          Imitar instruments musicals, amb sons aïllats, o bé fent com si toquessin una cançó:

Timbales: bum-bum..., bom-bom...., plum-plum.... / Contrabaix: drum-drum.../ Campanes: clong.... clang...../ Triangle: cling.../ Carilló: plim / Xilòfon: plong

           Els instruments que tinguem a mà (triangle, campana, etc.) serà bo escoltar-los primer per, després, imitar-ne el so i la ressonància.      

-          Inventar frases que continguin aquests sons i repetir-les en “ostinato”: a les cinc / ja tinc son.

                

En fer aquests jocs convé evitar la crispació dels llavis i mandíbula; per això és bo de tant en tant.

-          “mastegar xiclet” tot dient un m molt llarga i movent molt exageradament la mandíbula i tots els músculs de la cara.


Vocals

Un cop practicades les ressonàncies consonàntiques, passarem a les vocals. Hem de procurar que la ressonància, fàcil d’obtenir amb les consonants m, n, ny, ng “s’encomani” a les vocals La més fàcil de totes és la u, sobretot si va precedida de m. .. pot ser un tren que passa i s’allunya (acompanyar amb el gest de la mà)... pot ser, amb petites variants: el vent, una sirena, un coet, un llop, un cotxe de carreres.

-          Exclamacions que ja fem espontània ment: Oh !, eh? Aaaah...!

-          El crit dels indis: fer un so tingut tot tapant i destapant repetidament la boca amb el pla de la mà: es pot fer amb totes les vocals; la que més bé és la o.

-          Imitar el so d’alguns instruments, com qui toca una cançó amb la flauta: du, du... / La trompa: tu, tu.../ El clarinet: dua, dua..../ ...etc.

Es pot practicar, també lligant les notes de dues en dues o de tres en tres.

ARTICULACIÓ

La pronunciació de les consonants ha de ser molt clara per tal que el text de la cançó sigui intel·ligible a l’oient. No tinguem por a exagerar molt l’articulació. És més, hi ha infants, sobretot en ambient bilingües, que tenen molta dificultat de pronunciar la s de nosa  (nossa), la g de metge  (metxe), la j de menja (menxa), la  z  quinze  (quinse), la m de pam-i-pipa (pan-i-pipa), la x de Xavier (Javier)..... Està molt estès el vici de dir “atxeca’t” en lloc d’aixeca’t. Els embarbussaments com “setze jutges...”, “En Pinxo va dir en Panxo...” poden ajudar a practicar aquests sons difícils.

Hem d’exercitar molt la mobilitat dels òrgans que intervenen en la pronunciació, com són la llengua, els llavis, la mandíbula i el vel del paladar.

Llengua

- Una cosa que trenca: crec-crac..... catacrec-catacrac.....

- La serra: rrrist-rrrrast.

- Imitar el gos que llepa, o beu aigua.

- Cavalls que galopen: tàgata, tàgata...

Id. Per l’herba: tèguede, tèguede...

Id. Per la sorra: tíguidi, tíguidi...

Id. Per un pont de fusta: tógodo, tógodo...

Id. Per un túnel: túgudu, túgudu...

- El rellotge: tic-tac...

- La trompeta: ta·ta·ta·ta ( fer ritmes ben tallants )

- Imitar el galop dels cavalls fent espetegar la llengua. Buscar-hi diferents sonoritats variant l’obertura de la boca i la posició dels llavis.

- Intentar tocar-se la punta del nas amb la llengua.

Llavis

- Cridar un gos posant els llavis punxeguts, com per fer un petó.

- Imitar els moviments de la boca dels peixos.

Id. El vol d’un ramat de perdius: brrrrr ( que només vibrin els llavis ).

- Caminar per un bassal: xip-xap...

- Menjar-se una cirera començant per la cua, sense tocar-la amb les mans.

Llengua i llavis

- Un vol d’ocells: brrrrrr... ( fent vibrar llengua i llavis )

Llavis, llengua, mandíbula i vel del paladar

- Pa-ta-ca-da, articulant fort i exageradament.

- Molta gent que parla alhora: bla-bla-bla...

- Dir frases com les següents:

“Un bon bou no beu quan plou”

“Mil milions de menuts molls, més o menys”

“¿Quin golafre t’ha agafat el got a Tagamanent?”

- Tota mena d’embarbussaments de dicció dificultosa i refranys populars d’aquesta mena.

- Imitar animals: l’ànec, el gat, el gos, el cuc, etc.

- Parlar xiuxiuejant o, encara millor, articular mots exageradament, però sense so, com per fer-nos entendre per un sord.

JOCS COMBINATS

Es poden fer muntatges on intervinguin tota classe de jocs rítmics, de respiració, de ressonància, d’articulació, de representació, etc. units per un fil conductor que els justifiqui i els doni continuïtat.

Contes, narracions, històries que portin fàcilment els oients a participar-hi amb tota mena de sons onomatopeics i de moviments. La tècnica d’aquest procediment la trobarem en la pràctica i en els manuals d’animadors de grups juvenils. Els temes preferits són: la tempesta, el tren, l’explorador, els indis, etc.

OPORTUNITAT DELS JOCS MUSICALS

És molt important que qualsevol joc o exercici tingui la seva finalitat, que sapiguem què volem aconseguir: solucionar una dificultat que es presenta o, encara millor, prevenir un obstacle. Serà bo d’aprofitar les ocasions que ens oferiran les cançons per muntar, sobre la marxa, un joc d’articulació, de ressonància, etc. partint d’un element de la mateixa cançó.

Potser la norma fonamental és la de no desaprofitar cap ocasió sense, però, esperar-ne resultats immediats. El “poc, però sovint” és el que, a la llarga, potser molt a la llarga, serà realment eficient.

Hem de saber adequar el treball a cada grup i a cada moment; no podem anar amb esquemes prefabricats que qualsevol detall imprevist pot portar al fracàs. El pedagog ha de ser sempre un creador.

Hi ha d’haver un clima de simpatia i d’alegria que estimuli per al treball de conjunt sense que el riu surti de mare.

Tampoc no ens podem acontentar fent jocs musicals; els infants han d’aprendre que hi ha un treball seriós a fer. Els hem de portar cap als exercicis de tècnica vocal fets d’una manera molt conscient. I, amb això, obrim la porta a un altre camp, immens i més interessant, que supera la finalitat d’aquest treball.

La millor escola de tècnica vocal és el cant. No ho oblidem.

La pràctica del cant solucionarà la major part de les dificultats. Hem de saber-lo conduir per fer descobrir als infants el goig de la bellesa.

 

Santi Riera i Antoni Miralpeix


 

Comments