Aprendre‎ > ‎Llenguatge musical‎ > ‎

Iniciació al llenguatge musical


DE LES QUALITATS EL SO ALS ELEMENTS INTERNS DE LA MÚSICA

Tret de: Alamany, R., Sabater, R. (1998). Música. Educació secundària obligatòria. Barcelona: Teide.

RITME

Combinació d'accents i de sons més curts i més llargs, agrupats en frases que tenen sentit musical

Enllaços per treballar el ritme, pulsació tempo, compassos, ...: http://grups.blanquerna.url.edu/m13/ritme/

La pulsació


Batec que es va repetint i que permet ordenar els ritmes

El tempo

els diferents “tempi”. Indicació del grau de velocitat a que s'ha d'interpretar una obra musical. Largo, Lento, Adagio, Moderato, Andante, Allegretto, Allegro, Presto, Vivave

Figures rítmiques

Signes de notació que representen la duració dels sons. Rodona, blanca, negra, corxera, semicorxera,...

Quadre d’equivalències

de les figures de notes: La rodona es pren com a unitat.
Les blanques i figures de valor inferior porten plica ("pal")  que es col·loca a la dreta de la nota si el pal es cap per amunt i cap a l’esquerra quan es cap per avall.
Usualment els pals s’escriuen cap per amunt quan la nota està col·locada en una línia o espai inferior a la línia central del pentagrama i cap per avall si està per sobra.
Les pliques s’utilitzen per les corxeres o figures de valor inferior, es col.loquen sempre a la dreta del pal, al seu extrem i amb l’inclinació al contrari.
La barra s’utilitza com a substitut de les pliques quan hi han al menys dues figures iguals.
Silencis o pauses. Signes gràfics que representen l'absència de so. Cada figura de nota te un silenci que li correspon en duració.

Vídeo de YouTube


Cèl.lules rítmiques


Compàs

Unitat de mesura que suggereix els accents d'una composició.

Temps del compàs. Cada compàs es divideix en períodes de temps d’igual duració anomenats temps.

El quebrat del compàs Es col.loca després de la clau i ens defineix el compàs.
El compàs és el resultat de l’accentuació periòdica de les pulsacions i serveixen per organitzar el ritme en la música occidental.
Hi ha diversos tipus de compàs segons si l'accent se situa cada dues, cada tres o cada quatre pulsacions.
Els compassos s'expressen amb dues xifres en forma de trencat que indiquen el valor fraccionari de la rodona que entra a cada compàs.
El numerador indica quantitat : 2, 3, 4, 6, 9, 12.
El denominador ens diu de què : 1= rodones / 2 = blanques / 4 = negres / 8 = corxeres, etc., el valor que té la figura en relació a la rodona.
Tret de: http://www.academia-arsnova.com/compas4.gif 

 
Els compassos simples poden subdividir els temps amb meitats i la figura que ocupa un temps és sense punt, i els compostos subdivideixen els temps en terços i la figura que ocupa un temps és amb punt.

Compassos simples i compostos

Es consideren simples els compassos de temps binaris representats per figures simples, sense puntet.
Es consideren compostos els compassos de temps ternaris representats per figures amb puntet.
Compassos simples més usuals i els seus compostos corresponents:

2/4.........................6/8
3/4.........................9/8
4/4.........................12/8
2/2.........................6/4


Compassos simples i compostos



L'obstinat

Ritme o melodia que es va repetint insistentment per acompanyar una música



Les polirítmies

Dos o més ritmes que sonen alhora.




El puntet

Augmenta a la figura o silenci la meitat del seu valor.


La lligadura

Línia corba que indica que dues o més notes de la mateixa altura s'han d'interpretar en una sola emissió de so

Començaments i finals

Segons on cau l'accent inicial trobem:
  • Començament tètic: Es produeix quan la primera nota de la melodia coincideix amb la primera pulsació forta. Per tant, el primer compàs compleix en pulsacions allò indicat al compàs numèric:
  • Començament anacrúsic: Es produeix quan la primera nota de la melodia comença abans de la primera pulsació forta. Per identificar-ho, cal comprovar que el suposat primer compàs no compleix la suma de pulsacions indicades al compàs numèric. En realitat, el ritme no comença immediatament sinó després de la primera línia divisòria.

Anacrusi


  • Començament acèfal: Es produeix quan la primera nota de la melodia comença després de la primera pulsació forta. Per identificar-ho, cal comprovar que el suposat primer compàs no compleix la suma de pulsacions indicades al compàs numèric.
Finals de frase, pot ser:

  • Masculí , quan el final coincideix amb la pulsació forta.
  • Femení quan no coincideix.

Cal fer notar que se sol complir l’anomenada “llei de l’alternança”: un final femení , un de masculí.
Baixant de la font del gat,una noia, una noia
baixant de la font del gat,una noia i un soldat.
(Noia és femení perquè l’accent cau a la penúltima síl·laba. Soldat és masculí perquè l’accent cau a l’ultima síl·laba)

Vídeos d'educació rítmica

Iniciació al ritme

Vídeo de YouTube


Vídeo de YouTube


El treset

Vídeo de YouTube


INTRODUCCIÓ A LA TONALITAT


Tonalitat

És el conjunt de relacions melòdiques i harmòniques de sons organitzats respecte a la tònica o fonamental d'una escala. La tonalitat es fonamenta en set sons (anomenats graus ) i es corresponen amb els set nom de les notes. Els identifiquem amb nombres romans.
Una tonalitat pot tenir diferents modes, principalment dos: major i menor.
Graus tonals: Són els graus que defineixen un to i són el I, IV i V.
Graus modals: Són els graus que defineixen el mode del to i són: el III principalment i el II, VI i VII.

Armadura

Conjunt de signes d'alteració que, col·locats a l'inici d'una composició després de la clau, en determinen la tonalitat. Ordre de # diesis (fa, do, sol, re, la, mi, si), ordre de b bemolls (si, mi, la, re, sol, do, fa).

 Sib Mib Lab
Reb
Solb
Dob 
Fab
 Sib Mib Lab
Reb
Solb
Dob 
 Sib Mib Lab
Reb
Solb
 Sib Mib Lab
Reb
Sib Mib Lab Sib
Mib 
 Sib Fa# Fa# Do#  Fa#
Do# Sol#
 Fa#
Do# Sol#
Re#
 Fa#
Do# Sol#
Re#
La#
 Fa#
Do# Sol#
Re#
La#
Mi# 
Fa#
Do# Sol#
Re#
La#
Mi# 
Si# 
 6 3 1 0 1
DobM  SolbMRebM  LabMMib M  Sib MFa M Do MSol M Re M La M Mi M Si M  Fa#MDo#M 
 Labm Mibm Sibm FamDo m  Sol mRe m  La mMi m Si m Fa#m  Do#m Re#mLa#m Mi#m 

http://www.teoria.com/exercises/arm-const.htm. Exercicis de construcció d'armadures
http://www.teoria.com/exercises/arm-id.htm. Exercicis d'identificació d'armadures

Armadura


Graus tonals / Funcions tonals
NotaPosició ( a l'escala de do major)Funció tonal (efecte) 
DO1Tònica (estabilitat, repòs) 
RE2Supertònica 
MI3Mediant o modal (indica el mode major o menor, està entremig de les dues notes importants, 1 i 5) 
FA4Subdominant (comodí) 
SOL5Dominant (domina, surt molt sovint, tensió) 
LA6Superdominant 
SI7Sensible (tendeix i ens porta cap a la tònica, tensió) 


Graus tonals. Graus primer I, quart IV i cinquè V d'una escala diatònica que defineixen el to

Acords i arpegis


Acord. Dos o més sons que sonen simultàniament
Arpegi. Successió dels sons d'un acord.



http://www.teoria.com/exercises/ac-const3_e.htm. Exercicis de construcció d'acords

http://www.teoria.com/exercises/ac-id3_e.htm. Exercicis d'identificació d'acords

http://www.teoria.com/exercises/ac-oido3.htm. Exercicis de dictats d'acords

MELODIA

Successió de sons musicals de diferent altura que formen un conjunt i posseeixen un sentit musical (diccionari.cat).

Les notes

La nota és un signe gràfic que representa l’alçada d’un determinat so musical, les notes s’escriuen a les línies i als espais. Les notes que es col.loquen a les línies han d’aixafar les línies, les que s’escriuen als espais han d’omplir l’espai.




Melodia. Successió de sons organitzats formant frases amb sentit musical.


To i semitò.

  • Tò. Distància doble del semitò. Es troba entre el do-re, re-mi, fa-sol, la-si.
  • Semitò. Distància mínima d'entonació entre dues notes de la música occidental. Es troba entre les notes mi-fa i si-do.

Escales

Successió correlativa de notes ordenades en ordre ascendent o descendent. En funció de la disposició de tons i semitons hi ha diferents tipus d'escales.

Escala cromàtica

Escala de 12 sons, amb successió de semitons, sense tons.

Escala de tons

Escala de 6 sons, sense semitons amb 5 tons sencers

Escala diatònica

Escala formada per 7 sons amb 5 tons i 2 semitons.

Escala Major

Formada per 7 sons amb la disposició de tons i semitons: t-t-s-t-t-t-s. La escala de Do major és l'escala que es pren com a model per a fer una altra escala major a partir de qualsevol nota. L'organització de tons i semitons de l'escala de Do Major és el model per a qualsevol escala major. 

  • La nota en que comença l'escala s'anomena Tònica i dóna el nom a l'escala.
  • El cinquè grau de l'escala s'anomena Dominant.
  • El setè grau de l'escala és la Sensible, es diu així perquè se sent atreta per la tònica. Entre la sensible i la tònica sempre hi ha un semitò de distància.

Vídeo de YouTube


Escala Menor

Formada per 7 sons amb la disposició de tons i semitons: t-s-t-t-s- ts-s.
La escala de La menor (sol#). És l'escala que es pren com a model per a fer una altra escala menor a partir de qualsevol nota.
L'organització de tons i semitons de l'escala de La menor és el model per a qualsevol escala menor.

És una escala menor perquè entre el primer i el tercer grau de l'escala hi ha un to i un semitò de distància, és a dir un interval de 3ª menor.
Escala pentatònica. Escala de 5 sons, sense semitons

http://www.teoria.com/exercises/sc-id_e.htm . Exercicis d'identificació d'escales

http://www.teoria.com/exercises/sc-oido.htm . Exercicis de dictat d'escales

Escala diatònica i cromàtica



Intervals

Interval és la distància d’altura melòdica o harmònica existent entre dos sons.
Tipus d'intervals: melòdics - harmònics, ascendent i descendent


Els intervals poden ser melòdics (sons consecutius) o harmònics (sons simultanis). Els intervals es poden diferenciar per un numeral que indica la quantitat de tons que el formen (2ª, 3ª, 4ª, 5ª,....). Segons el nombre de semitons poden ser majors, menors o justs. Les alteracions els poden convertir en augmentats i disminuïts.
L'interval serà melòdic si els sons sonen successivament de manera ascendent o descendent.
L'interval serà harmònic si els sons sonen simultàniament.


Classificació del intervals: Els intervals poden ser de:
  • segona (notes consecutives): Major (un to) o menor (un semitò).
  • tercera: Major (dos tons) o menor (un to i un semitò)
  • quarta: Justa (dos tons i un semitò).
  • quinta: Justa (tres tons i un semitò).
  • sexta: Major (quatre tons i un semitò) o menor (tres tons i dos semitons= 4 tons).
  • setena: Major (cinc tons i un semitò) o menor (quatre tons i dos semitons=5 tons).
  • octava: Justa (cinc tons i dos semitons= 6 tons).

Els intervals poden ser augmentats si es puja un semitò als justos o majors i disminuïts si es baixa un semitò als justos o menors.


Alteracions

el (# ) i el (b). Els signes de diesi, bemoll, becaire, doble diesi, doble bemoll que modifiquen l'altura dels sons.


  • Diesi o sostingut, #. Signe que col.locat al davant de qualsevol nota li puja un semitò

  • Bemoll, b. Signe que col.locat al davant de qualsevol nota li baixa un semitò

  • BecaireAnul·la l'efecte de qualsevol alteració (# o b).

Transport


Transportar vol dir passar a un altre to, baixant o pujant
Exemple de melodia que passa de si a  mi menor, o sigui, 5 semitons més alt.





SIGNES D'EXPRESSIÓ, DINÀMICA I REPETICIÓ. FRASEIG


Expressió

Terme que fa referència a una sèrie d'elements que intervenen en la interpretació musical i que depenen en gran part de la subjectivitat de l'executant. A diferència de les notes i el ritme, que tenen una representació a la partitura que no ofereix gaires dubtes, els signes d'expressió, malgrat que amplien la informació sobre les intencions del compositor, permeten a l'intèrpret un marge en la seva apreciació, suficient i necessari per a construir la seva pròpia versió de l'obra.
Els principals aspectes susceptibles de ser sotmesos a criteris subjectius són: 
  • el tempo,
  • en les indicacions de tipus general (adagio, allegro, andantino, etc.)
  • en les modificacions ocasionals (ritardando, accelerando, etc.)
  • les dinàmiques (forte, piano, mezzoforte, crescendo, decrescendo, etc.)
  • les articulacions i accentuacions (legato, portato, sforzando, etc.); 
  • els recursos interpretatius propis de la tècnica de cada instrument(pedals, arcades, etc.), 
  • el caràcter, referit a tota l'obra o bé a un passatge determinat (scherzando, maestoso, grazioso, etc.). Aquest darrer aspecte és el que es relaciona d'una manera més directa amb el concepte expressió, tot i que sovint el límit entre ells és bastant difús.
Les primeres indicacions relacionades amb l'expressió aparegueren al segle XVII. L'italià fou el primer idioma que s'utilitzà per a expressar-les i el que s'estengué més ràpidament. És per això que s'ha convertit en una mena de llenguatge universal de la música, amb un vocabulari genèric comprensible arreu del món. Des de molt aviat, però, hi hagué també compositors que feren servir el seu propi idioma, pràctica que ha anat creixent fins a l'actualitat, sobretot a partir del Romanticisme.

Tempo

Velocitat a què s'interpreta la música. La seva indicació a la partitura, d'una manera entenedora i prou precisa, així com l'expressió dels canvis i fluctuacions que s'esdevenen en el transcurs normal d'una obra musical, han estat l'objectiu de compositors, intèrprets i teòrics al llarg de la història de la música.

A diferència d'altres paràmetres de l'escriptura musical en els quals és relativament fàcil donar una informació exacta (per exemple l'entonació), en el cas del tempo es fa difícil acceptar aquesta exactitud per la rigidesa interpretativa que suposa. D'altra banda, informacions de caràcter més subjectiu generen algunes confusions. A més, existeixen diverses circumstàncies que poden fer modificar substancialment el tempo escollit per un compositor, com són el criteri i la capacitat de l'intèrpret, les dimensions del grup, l'acústica de la sala, etc.

El segle XVIII veié la divulgació de les principals expressions de tempo (adagio, andante, allegretto, allegro, presto, etc.), amb la qual cosa també començaren a sorgir les primeres discrepàncies respecte al significat d'algunes expressions (sobretot en les que indicaven tempi intermedis), i la consegüent necessitat d'establir convencions que fixessin criteris comuns (tasca que, encara avui, roman oberta). Al final del segle s'incorporaren termes com ritardando, accelerando, calando, ritenuto, etc. per a indicar canvis més o menys progressius de tempo.

La invenció del metrònom, a l'inici del segle XIX, representà un salt qualitativament important en la precisió de les indicacions de tempo. Consistent en un pèndol contrapesat i calibrat per a marcar un nombre determinat de cops per minut, solucionà l'ambigüitat de les expressions de tempo, massa captives d'apreciacions subjectives. Amb tot, el metrònom no ha gaudit de les simpaties ni de compositors ni d'intèrprets, per la seva excessiva rigidesa. Finalment, la tendència més usual és la que combina la informació més o menys aproximada que sobre el tempo i el caràcter de la música proporcionen les expressions escrites amb les dades precises que ofereix la nota metronòmica.

Altres aspectes importants que afecten el tempo són: els seus canvis progressius o sobtats en els dos sentits possibles -acceleració (accelerando, affrettando, stringendo, stretto, etc.) i retenció (ritardando, rallentando, ritenuto, etc.)—; la suspensió, momentània o continuada, del rigor (rubato, ad libitum, a piacere, etc.), i, finalment, les subtils fluctuacions —no indicades a la partitura— que depenen exclusivament de l'expressivitat de l'intèrpret.

INDICACIONS DE TEMPO

ITALIÀ

CATALÀ

POLS. / MINUT

ANGLÈS

prestissimo

rapidíssim

208-200

Fast

presto

molt ràpid

200-168

allegro

ràpid

168-120

moderato

moderat

120-108

Medium

andante

intermedi

108-76

adagio

bastant lent

76-66

Slow

larghetto

lent

66-60

largo

molt lent

60-40

VARIACIONS DE LA VELOCITAT DE PULSACIÓ 

accelerando

accelerant

com més va més ràpid

ritardando o rit.

retardant

com més va més lent

a tempo

a temps

tornar a la velocitat anterior


L'aparell que mesura les indicacions de moviment s'anomena metrònom

Matisos

Signes d'expressió que indiquen la intensitat d'interpretació. Com: Pianissimo (pp), Piano (p), Mezzo forte (mf), Forte (f), Fortissimo (ff)... Crescendo (Cres.), Diminuendo (Dim.), ....i els reguladors.

Signes de repetició

Indicacions de repetició per mig dels puntets de repetició, el DC (da capo), les caselles de primera i de segona. El més usual és el de dues dobles barres amb dos punts, ens indica que el fragment entre elles s’ha de repetir.

Quan només s’escriu la segona doble barra amb dos punts ens indica que s’ha de repetir des del principi.


Al costat de la segona doble barra es poden trobar aquestes caselles que ens indiquen que la segona vegada ens saltem la primera casella.

El fraseig

Frase. Parts d'una melodia o un ritme que te sentit musical, acostumen a ser de 8 compassos

Frase conclusiva. Frase amb sensació de final o repòs.


Frase suspensiva. Frase amb sensació de continuïtat o inestabilitat.



Introducció a la lecto-escriptura musical.

Pàgina molt interessant, progressiva i interactiva de lectura de notes, començant per dues notes sol-mi fins a grups de quatre notes. Ideal per a iniciació.http://www.aprendomusica.com/swf/solmido_ca.htm
Pàgina d’iniciació a la lectura de notes: http://www.teoria.com/aprendizaje/lectura/12-notas.htm
Lectura de claus http://www.teoria.com/ejercicios/lectura.htm Molt interessant. Cal començar per la clau de sol.

DICTATS


Pàgina molt interessant, progressiva i interactiva de lectura i dictat de notes, començant per dues notes sol-mi fins a grups de quatre notes. Ideal per a iniciació.

Altres:

Ć
escales_en_musica.mp3
(381k)
Marc Celeiro Escribà,
15 d’oct. 2014, 3:19