Tornar a:
CAJÓN DE SASTRE Nº 1 LOS AÑOS 60 / BIOGRAFIAS Y MATERIAL GRÁFICO DE SOLISTAS / OBJETOS DE HUSO CORRIENTE / SUCESOS DE LOS 60 /
Isidor Cònsul
EDITORIAL AMB MÚSICA DE TANGO
Un delegat d'"Anhel"
La majoria dels qui vam compartir l'etiqueta de la promoció "Anhel" (1965-68), vam viure el trànsit de l'adolescència a la joventut dins d'un procés de trencament generacional i en un marc de canvis econòmics i socials accelerats. El món evolucionava de pressa i ens vam adonar quan acabàvem magisteri i ens encaràvem al campi qui pugui amb el títol a la butxaca. Fa més de trenta anys de tot plegat, trenta-cinc que vam començar a bellugar-nos entre les parets d'una Normal d'arquitectura franquista que, ho hem sabut desprès, també tenia l'ànima corcada per l'aluminosi. Érem joves, veníem esventats i atemorits, però intuíem que podríem menjar-nos el món, si ens deixaven. Desprès les coses han anat i ha estat més aviat el món qui se'ns ha cruspit sense remei. El cas és que érem una feram curiosa i la majoria dúiem escrita al rostre una equació de desconcert on s'hi sumava la naturalitat d'una ànima rural, la més gran de les inòpies en matèria política, una formació religiosa repressiva i els guanys d'una educació sentimental que ens feia ingenus i tendres.
A més d'un, el còctel d'allò que vam ser més les lliçons de tots el colors que ens ha servit la vida ens ha dut a la poesia amagada de les lletres dels tangos. Us confesso que m'agrada la veu esquerdada de Carlos Gardel, sobretot quan enfila la lletra de Volver, que és la definició més neta que s'ha fet mai dels estralls del temps sobre la pròpia vida. Aquell Carlos Gardel que no va arribar a la cinquantena (com els nostres companys, l'Antoni Urgellés, a Mercè Cierco ... cridats massa d'hora a passar comptes amb el misteri de la mort); aquell Carlos Gardel que escolto amb sofregit de gramola vella que la tècnica japonesa dels CD no acaba de netejar, i que parla del somriure foteta de les estrelles quan, plenes d'indiferència, hoy me ven volver. / Volver con la frente marchita, / las nieves del tiempo platearon mi sien. / Sentir que es un soplo la vida / que veinte años no es nada, / que febril la mirada, / que errante en la sombra te busca y te nombra. / Vivir con el alma aferrada / a un dulce recuerdo que lloro otra vez.
Hi ha un cert consens a admetre que ens ho vam passar bé, que foren tres anys intensos, tres senyors cursos plens d'anècdotes i d'amistats que encara duren, i una carrera curteta de tres anys que els replecs de l'inconscient allarguen fins a ocupar l'espai temporal d'una dotzena. És així, per la pervivència de la memòria, que podem estrafer el tango de Gardel i dir que aquests trenta-cinc anys no han estat res, que ens han passat d'una volada i hem anat fent camí sense perdre el record i la perspectiva del temps d'adolescència a a Normal.
La majoria cinquantegem i el record dels anys joves de magisteri pot pintar-nos l'esguard amb un deix agredolç de melangia i fins una punta de tristesa. Però també podem conformar-ho com una penyora d'homenatge al sentit mateix de l'existència: recordar-ho amb alguna nota de poesia i el sentit vitalista de qui s'arrapa al goig de viure. Ho dic amb la certesa que som vi de bona collita i només cal veure com ens proven, de bé, els cinquanta. Potser perquè és una edat que dibuixa estranyes corbes d'equilibri i d'harmonia, com el d'aquell moment perfecte de la mitja tarda dels dies d'agost a les nostres planes de ponent. Aquell punt en què, passada la calma del migdia, arriba el primer alè fresc d'una marinada que retorna asserena. O com els dies daurats de finals de setembre quan la terra es prepara per als fruits de la tardor. És cert que el camí se'ns ha començat a tombar sinuós cap a ponent, però encara guardem a les genives el trasbals fresc de la primavera i el record exuberant dels estius de la plenitud. Hem anat madurant a l'ombra del temps viscut i ara els dies ens atrapen en un punt dolç de la vida. I ens hi plantem amb seguretat que, a més de bon vi, hem esdevingut uns ciutadans bonhomiosos i tolerants, uns pares més generosos i comprensius, i qui sap si, en algun cas, els primers avis feliços de la nostra generació.
Que sigui per molts anys.
Jaume Climent
L’ANHEL .... de tantes coses! o l’erotisme enyorat.
Sabem, per definició, que la paraula anhel significa el desig vehement d’alguna cosa, o de tenir-ne ànsia.
El fet de batejar amb el nom d’ANHEL (perdó, “Anhelo”, siguem objectius) la nostra promoció fou – com sempre passava en aquells temps de democràcia orgànica (i això que no estudiàvem pas biologia) – una decisió més de les que prenia la superioritat docent. Recordareu que no hi hagué cap consulta als afectats sobre si el nom ens era escaient o bé haurien preferit un altre de connotacions no tan suaus, dòcils, exorables i poc baronívoles. Dic això perquè és com ho vam veure aleshores la majoria dels que, com jo, formàvem part d’aquell col·lectiu d’estudiants, els quals – tret de l’alçària, el color de cabell i les fesomies, tots teníem en comú un mateix signe d’identificació ocult a l’entrecuix, el que la natura tan gentilment ens havia obsequiat per realitzar una de les funcions fisiològiques més quotidianes i vitals d’aquest món. De les altres funcions que podia realitzar aquest símbol inequívoc d’identitat animal, la societat d’aleshores no ens va permetre – a molts – poder assistir a les classes de teòrica (o de pràctiques, millor encara) que requeria el tema, ni tan sols ens permetia propiciar l’ambient adient, per despertar-nos la libido que tota comunitat d’adolescents respira quan els dos sexes conviuen en qualsevol tipus d’activitat, ni que aquesta sigui estudiantil. Conèixer doncs aquesta peculiar assignatura de la vida és el que inconscientment tots anhelàvem. Era, si més no, l’edat propícia per estudiar la carrera més interessant que hom pot exercir: la de la pròpia vida. Vam aprendre, això sí, molta pedagogia. Uns per un costat i les altres per l’altra, però sociologia comparativa entre ambdós sexes, ben poca. Solament se’n van poder gaudir una mica, els que formaven part dels diferents actes culturals: teatre llegit, festivals, delegacions, etc.Què ens volien dir, doncs, amb aquell nom tan manset els nostres padrins de promoció? A què podíem anhelar pobrets de nosaltres, tret de voler aprovar totes les assignatures i acabar finalment amb un títol que donava fe d’haver estat ben instruïts?
Evidentment, des del punt de vista masculí, (em reservo a donar l’opinió del bàndol femení), que poc sabien els nostres benvolguts docents que una de les coses que més anhelàvem aleshores, però que no gosàvem de reivindicar (en veu alta, és clar), era que s’envoltés més de feminitat tot el nostre entorn estudiantil. És a dir, compartir la feixuga tasca d’estudiar en un ambient adolescent mixt i no discriminat com llavors, per raó de sexe. Hagués estat, sens dubte, una forma incentivadora de poder descobrir més d’hora l’erotisme que la societat i l’entorn d’aleshores, es resistia fermament a oferir-nos.
Clar que, de fet, el temps tot ho arregla i segur (així ho espero, si no malament) que a hores d’ara no hi ha ningú d’aquella lleva que ignori els secrets i l’encant que comporta l’erotisme, ben entès, és clar!
Com sempre succeeix, la millor de les mestres que hàgim pogut tenir continua essent la pròpia vida, molt que, per cert i amb honra de les nostres companyes i amigues, pertany al gènere femení. No podia ser d’una altra manera.
Després doncs de tant de temps i d’haver obtingut la majoria de nosaltres allò que els padrins de la promoció pretenien que ansiegéssim aleshores, potser va essent hora d’anhelar ja altres coses. No us ho sembla, anhelats?
Lleida, 3 de gener del 2000
(amb connotacions del 1969)
J. Antoni Fillat
3 EXÁMENES 3
MARCHANDO UNO DE MÚSICA
Cursé primero y segundo en un mismo año (era el 1966-67). Era complicado sobre todo por la acumulación de asignaturas, 26 en total, que hacía imposible asistir a muchas de las clases. Por ello imponía una selección de asignaturas, profesores y horarios. Una de las materias que quedó relegadas fue la Música de 1º que impartía Zulema Recasens, hasta el punto que no asistí a ninguna clase.
El examen final consistía en solfear una de aquellas páginas del libro de tapas verdes. Éramos unos pocos que hacíamos cola y me cuestionaba si presentarme o no. Al lado de los que nos íbamos a examinar estaban los “acompañantes”, amigos que hacían buen ambiente y alguno de los de mi cuadrilla, creo que Jaume, compadeciéndose, sugirió la posibilidad de que alguien se presentara por mí:
-Van diez cubalibres en el bar de Ana si alguien acepta la apuesta- Dijo.
Hubo su buen rato de duda ante el desaguisado, hasta que alguien, el bueno de Modest Martí, soltó que – “vale”-, que lo intentaba.
Justo en aquel momento, la profesora llamaba al siguiente y me tocaba a mí. Martí tomó mi papeleta y entró en el aula.
-“Lección 4”, dijo la profesora.
-“Lala-sido-lala-sido-remi (...)”. La lectura era correctísima.
-“Muy bien” –dijo Dª Zulema- “dígame su nombre”.
A Modest, la cara le pasó, en segundos, de colorada a verde. No tenía ni idea de cual era mi nombre. Pero de repente, en un gesto rápido y sin titubeos, cogió la papeleta y dejándola en la mesa susurró –“Ahí lo pone” - antes de emprender una rápida y discreta retirada hacia la puerta. La profesora ni se inmutó. Tomó la papeleta, puso “Aprobado”, la firmó y anunció: - “El siguiente”.
Los cubalibres en el bar de Ana fueron cayendo gloriosamente.
Al año siguiente la penqué un montón, fui incluso finalista en el concurso de audiciones. Era lo menos que podía hacer para compensar.
AHORA UNO DE RELIGIÓN
El profesor de religión había sido párroco en mi pueblo y nos conocíamos por haber sido monaguillo de pequeño y por las procesiones de Semana Santa. El examen era en el aula del 3er. piso, la del biombo, que abierto convertía dos clases en una. Se trataba de la misma asignatura que ya había hecho en 5º de bachiller, lo que me daba una cierta tranquilidad a pesar de no haber asistido a clase.
En el momento de entrar había las dudas de siempre, básicamente por la colocación que asignaba el pater. Como ha señalado, la tranquilidad en la asignatura hizo que fuera el primero en entrar y el profesor me colocó en primera fila, junto a la puerta. A cuatro sillas de mi el siguiente y dejando dos filas vacías por detrás, para seguir en el mismo plan hasta completar el aula. Él se situó en el centro, junto al biombo, para controlar la prueba.
Era un examen objetivo. Cien preguntas de respuestas breves. Cantó la primera y, mientras le contestaba, me llegó la respuesta rauda y clara a través de la puerta abierta a medio metro de mi silla. Pasamos a la segunda y lo mismo. Mis camaradas con el libro de texto en la mano y desde el pasillo iban radiando las respuestas que seguían un orden casi milimétrico con el texto. A la tercera o cuarta pregunta, todos los que estaban cerca ponían más atención a lo que llegaba de la puerta que a la voz del pater.
Yo me empeñaba en decir a los de fuera que no hacía falta, que callaran, y el pater, desde el biombo, dijo: - “¡Qué pasa ahí delante, qué susurráis!”-
Guixé, que estaba dos filas detrás de mí no se lo pensó nada y dijo: - “que no se oye bien” –
- “No preocuparse, ya dictaré más fuerte” – fue la respuesta del pater.
Saqué 99 sobre 100. Más hubiera resultado excesivo.
DON OCTAVIO
La literatura siempre me ha gustado. Ya sacaba buenas notas en bachillerato, porqué me encanta y me gusta estudiarla. Lo mismo le pasaba a Josep, Isidor y Jaume. Aparte que a Don Octavio había que pencarle, valía la pena.
En el primer examen de literatura de tercero nos colocamos uno detrás de otro: Josep, Isidor, yo y Jaume. Nos salió redondo porque lo habíamos trabajado y porque conocíamos las preferencias del dire. La puntuación más baja de las cuatro fue un 9’85.
Cuando Octavio Mestre dio las notas no puso buena cara. Nos llamó aparte y nos soltó una filípica sobre copiar y hacer trampas en los exámenes. Juramos y perjuramos que los ejercicios eran buenos y si tenía dudas que los hiciera oral a todos y cada uno cuando quisiera y como quisiera. No lo hizo, pero nunca más nos dejó sentar juntos en un examen.
Isidor Cònsul
LA CREMA DEL CLAUSTRE
PROFESSORS PER DAR, PER VENDRE I SOBRETOT PER RECORDAR.
En el número de començament de curs, “Relevo” acostumava a posar la llista dels docents i del personal de l’Escola. Més de trenta anys després quan hem après que el temps i la vida no perdonen, sabem que alguns ja no hi són i que la majoria ronda una vellesa que cal desitjar que els sigui apacible i bonhomiosa.
Els mesos previs a aquesta trobada m’han fet remenar fotos que han donat corda als plecs adormits de la memòria. I m’han sortit, com qui diu sense voler, els retrats que segueixen: pinzellades pel broc gros i apunts en blanc i negre d’alguns professors, no sé si els més significatius, que vam tractar en uns anys que ara ens mitifiquen el temps i la nostàlgia. Hi he posat, com els recordo, els tics, els tòpics, les manies personals i les petites perversitats de cadascú. Encara que hi suri una cua d’acidesa i un to sense gaires embuts que vol ser desimbolt i crític, m’avanço a deixar clar que la intenció no és ofendre la memòria de ningú.
Octavi Mestre Ferré. Director. Catedràtic de Pedagogia.
En aquells anys era l’amo de la “Normal” , però el càrrec mai no va impedir-li ser un bon professor, un personatge d’harmonia entre el cognom i la feina, i un tipus que es movia amb eficàcia sobre el nivell de la mitjana. Al marge d’aquesta consideració, li agradava l’ofici, tenia ambició, sabia moure’s discretament per l’eròtica del poder (també per l’altra, si jutgem com li lluentejava l’esguard davant de les adolescents) i a l’Escola feia i desfeia sense contemplacions. Lleida li era un camp de proves per al futur i havia aconseguit dirigir la Normal amb mesurats criteris d’empresa. Vist des de la distància sembla clar que ho tenia tot molt ben apamat i que ho controlava, des del rerafons, amb actituds vampíriques. Les males veus parlaven de tràfic d’influències en les oposicions i d’intervenció en els destins dels mestres acabats de sortir de l’ou per reservar els millors punts a antics alumnes de confiança. A canvi s’havia de pagar el peatge de dirigir la tuna, organitzar saraus i marcar el camí als nous grups de teatre que ell s’encarregava de fer néixer cada curs. Suposat que fos cert, tenia la dignitat d’amagar-ho rera un posat de senzillesa, un fons pagerol en el tracte que te’l feia proper i l’aire descurat en la manera de vestir que es desbordava en aquell tic gairebé obscè del gest amb què es trossava els pantalons.
Gastava la bonhomia de qui peixa el cos amb escudella i carn d’olla, i l’ànima en confessió i comunió setmanals. I fins podia semblar un bonàs amb ànima de càntir però era tan murri i calculador com ventrellut. La panxa prominent accentuava el seu perfil de cordialitat i feia, al mateix temps, de peana a una testa de patrici creuada per la finor d’un bigotet ètic decantat discretament cap a la dreta: un rampí que responia, més que no pas a l’estètica d’un Clark Gable del Camp de Tarragona establert a Lleida, al tret d’una manera de fer accentuada pel franquisme de l’època.
Josep Tortosa Duran. Catedràtic de Geografia i Història.
Més geògraf que no pas historiador, exercia de malvat entre els pirates de la nau i jugava a ser el terror del Carib i la bèstia negra del claustre. Si el topaves per l’aparador dels passadissos veies com passejava la finor d’una aparença elegant, amb el gest estirat, un caminar altiu i la distinció de saber-se el professor més ben vestit de la Normal. Fins podia passar per un gentelman anglès que s’hagués deixat a casa el bastó i el bombí. Però així que entrava a l’aula, aquella façana es precipitava en una arrogància que el feia temible i una egolatria que sospitàvem que no coneixia els límits. Era pagat d’ell mateix, parlava escoltant-se, tenia l’oratòria clara, una contundent força expositiva i impressionava amb uns coneixements que semblaven fora de qualsevol dubte. Més tard, ja vam adonar-nos que hi posava més pa que formatge i que hi havia un plus important d’escenografia teatral. Si mai comparaves els apunts amb noies del mateix curs es produïa un sospitós ball de xifres en els milers de tones de producció, en el rànquing dels països i en el nom de la matèria extreta, recollida, produïda o exportada.
La seva força és que ens tenia atemorits, puntuava més baix que ningú i era d’una exigència draconiana. No és estrany que, per fer mèrits, hi hagués alumnes que miressin de guanyar-se’l deixant-se caure per l’Institut d’Estudis Ilerdenses a fer veure que estudiaven en les hores que hi treballava de bibliotecari. Però quan ens acolloníem de veritat era en les dues o tres vegades que es dedicava a preguntar. L’ambient de la classe quedava glaçat, podia escoltar-se el silenci i, capcots, tots sabíem que si et cridava ja havies begut oli. Era una loteria miserable que, en cas de tocar-te, tenies la certesa que t’hi jugaves bona part del curs i que havies comprat tots els números per a sortir-ne humiliat. Llavors t’adonaves que la ratlla del bigotet retallat del Tortosa, sospitosament decantat també cap a la dreta, s’il•luminava amb un deix allargat de satisfacció.
Rafaela Aparicio Rubio. Catedràtica de Matemàtiques.
Era de Cartagena, com la protagonista d’una cançó de moda d’aquells anys, i em penso que va arribar el mateix curs que nosaltres a la Normal. Tenia una neboda matriculada a l’Escola que feia anar de corcó alguns estudiants, convençuts que potser seria més fàcil passar les matemàtiques festejant-la que no pas pelant-se els colzes amb les lliçons de la mística Rafaela. Perquè, si una cosa tinc clara, és que passejava una curiosa aura mística per les aules, un caient trencadís, un no sé què de dolçor enganxosa i una veu que tirava també a ensucrada, i amb el botó del volum sempre massa baix. Era militant de la branca peripatètica i explicava movent-se amunt i avall de la classe, sovint amb els ulls tancats, com si somiés que explicava matemàtiques i levités, ingràvida, sobre núvols d’àlgebra i trigonometria: una Santa Teresa dels números i de la física, i una mística murciana vestida d’institutriu i amb rebeca perenne a les espatlles.
No sabria dir si era o no una bona professora, primer perquè sóc de lletres i, segon, perquè he tendit a un divorci personal amb les abstraccions. Però li guardo l’afecte d’un record entranyable, potser per allò de l’ensucrament, a voltes massa axaropat i tot. Fins al punt que, l’única guitarra que he tingut, baratada d’aquells anys de la Normal per fer tossa i soroll a la tuna (la música ja li posaven els acordions del Molins i del Tudel), la vaig batejar amb el nom de Rafaela. De passada i rebot, lo guardo el retret històric d’haver desplaçat de la Normal de Lleida una de les figures mítiques de la renovació pedagògica dels seixanta a Catalunya, la Maria Rubies, a qui la nostra promoció no va poder conèixer com a professora de matemàtiques.
Francesc Ribelles Barrachina. Catedràtic de Filosofia.
Era la disbauxa entendrida, un còmic vestit de professor de filosofia, un tipus únic, histriònic i irrepetible, que representava, al mateix temps, el descrèdit de la matèria que ensenyava. De psicologia, lògica i ètica no en vam aprendre gens, però riure, encara riem ara. Jugava per la banda contrària del Tortosa, puntuava pels núvols, no suspenia ningú i les seves classes eren una gresca partida en dues meitats. Primer preguntava i després subratllava quatre punts del llibre de text per anar avançant matèria.
Tenia el caient solemne: arribava, s’asseia, treia el manual i la llista de la cartera i cridava mitja dotzena llarga d’alumnes, voluntaris, deia. Com que mai no va esforçar-se a relacionar cares i noms, hi havia alumnes que començaven a animar la festa responent que no hi eren si eren cridats. Els mateixos al•ludits contestaven en veu alta que avui no havien vingut o que estaven de pràctiques a l’Annexa. Els que sortien a donar la cara es posaven en fila, esperant torn, al costat de la pissarra i davant la taula del professor que era a l’angle de la finestra. Llavors començava una estratègia que s’anava repetint un dia rere l’altre: atès que preguntava qüestions molt concretes, cadascú podia calcular, de la fila estant, quina pregunta li tocaria. Els del primer rengle de taules, en acte d’estricta solidaritat, obrien el llibre de text i el giraven. Els quatre o cinc minuts de cua s’aprofitaven per preparar amb comoditat la pregunta que tocava.
La segona meitat de la classe era un desplegament d’anècdotes i acudits diversos contestats puntualment per rialles i aplaudiments. Sobretot, aplaudiments. Li agradaven i els rebia palplantat com un actor al mig de l’escenari iniciant, fins i tot, el gest de saludar al públic. Any rere any li fèiem explicar la història del rellotge que era el seu moment de màxima glòria personal. Més d’un cop, els bravos i picaments de mans s’estroncaven a mig aire quan s’obria la porta de cop i treia el cap l’Octavi Mestre amb cara de prunes agres.
Jaume Benet Calvet. Professor ajudant de Ciències i encarregat de càtedra.
Per a nosaltres, el Benet era “el pagès” perquè ens feia classes d’Agricultura i, com la Rafaela, pertanyia a la categoria dels professors amb neboda que, en aquest cas, era dels nostres, la Divina Salvany, amb notables papers com a narradora en obres de teatre i com a dansaire d’esbart. A diferència, però, de la mística matemàtica i com correspon a la pràctica del bon pagès, Jaume Benet no levitava, però tampoc no acabava de tocar de peus a terra. No sé si és una falsa imatge, però l’arxiu de la memòria m’avisa que tenia un tic locomotriu que el feia caminar de puntetes, o si més no ho semblava. Era l’efecte de dur els pantalons trossats damunt del nivell que els corresponia i que deixaven, per la banda de baix, una torna generosa de mitjó entre la vora i la sabata. Una mica com aquell estereotip del mític Charlot que anava sempre amb uns pantalons que curtejaven i feia l’efecte que caminava a saltirons com els ocells.
L’única fotografia que guardo d’en Benet accentua aquest caient d’au en la forma d’un cap rodó i en el dibuix d’un rostre amb nas aguilenc, uns ullets menuts de miop que se li empetitien més rere els vidres de les ulleres i, dessota, la inevitable ratlla del bigotet, esclarissat en el seu cas. Era un professor competent, bé que avorrit, auster i sever a classe, però amb tendència a descordar-se quan n’era fora. Del primer punt, en dóna fe l’allisada a la parella de jugadors furtius d’escacs que va pescar in fraganti al mig d’una classe d’Agricultura. Del segon, l’amenitat i les ganes de gresca que va posar en la seva missió de professor acompanyant en el viatge de fi de curs per Galícia, Astúries i l’actual Cantàbria. No se’n va sortir, però pretenia canviar la visita a la cova d’Altamira (on, segons deia, només trobaríem dibuixots sense interès), per una aturada en un port pesquer de la vora on podríem entaular-nos a fer unes parrotxes a la brasa i una cerveseta mentre esperàvem l’espectacle de l’arribada de les barques de pesca.
Xavier Gili
AUCA DELS BONS TEMPS
Camions de grava, ferrocarrils fumejant,
cotxes de línia, cap a Lleida van.
Porten gent jove a la capital, carregats amb carteres,
instruments musicals i molts, molts entrepans...
Els de casa els envien a estudiar
per a fer de mestres, diuen, no val a badar!
De rucs, ja en tenim al poble, rucs per a treballar,
a vosaltres, millor vida us volem donar.
Passen el Segre, es troben perduts i un pèl angoixats,
un nou enigma, un repte constant.
Paret del castell, boira envoltant,
classes avorrides, de bones, poques n'hi han.
Llista completa, silenci total, el "rotllo" comença,
això és desesperant.
Tenen al cap la sidra de l'Anna, reconfortant,
en aquell petit bar s'encabiran.
Tornen a l'aula, ja fan massa tard. Passin! - diu el filòsof -,
que avui gaudiran.
La història del rellotge vol explicar,
fa temps que l'esperen. És per al•lucinar.
"Viva Espanya!" ressonarà. Ironia rampant,
per aquesta vegada, les taules es salvaran.
El que dirigeix, molt emprenyat,
el nas a classe ha ficat.
"Els explico una història real, d'Ètica, Lògica
i Psicologia sense igual".
Volen gresca, també treballar, però la injustícia
no la poden pas aguantar.
Un examen sorpresa els han imposat,
però de cap manera és ben tolerat.
Sala d'actes, silenci seriós,
dicten les preguntes, ara bé el gros.
La promoció en bloc, el full blanc ha lliurat,
se sent orgullosa del seu Delegat
Gimnàstica a la pista, noies saltant,
a les finestres, els "mascles" cridant.
Esperen la nit per poder "rondar"
vestits de negre, la Tuna comença a tocar.
També els Festivals seran sonats.
molts preparatius i dubtosos resultats.
Això ja s'acaba, tres anys han passat.
Tots tenen un títol. Se'ls ha preparat?
Se separen, no tots ensenyaran,
però, a les trobades no hi faltaran.
Prim Bertran
VIURE AL SANT ANASTASI
El passeig central de la Rambla d'Aragó, quan encara el coneixíem molts com a Passeig de Boters, va ser el nostre camí de cada dia, pujant i baixant matí i tarda. Anàvem en grup, amb els nostres uniformes, el únics que en dúiem a l'Escola de Magisteri. Era a l'ensems una estona d'esbarjo o de neguit si després tocava classe amb en Tortosa o en Benet. Aleshores, la pujada - i només la pujada - pel mig del passeig solia ser una mica menys il•lusionant.
Sortíem del Col•legi Menor "Sant Anastasi", per anar a les aules de la Normal. Tot i ser dos móns estudiantils, amb joves de la mateixa edat, et feia l'efecte de dos àmbits diferents. Arreu vam conviure, i molt bé, gent de comarques i parles diverses, de Catalunya i l'Aragó, amb predomini dels de la Franja. Els de la zona del Cinca, molt més oberts i divertits que nosaltres, o els andorrans - que n'hi havia qui-sap-los - sempre molt més lliberals i decidits.
Al Sant Anastasi, els de Magisteri convivíem amb un altre grup més nombrós, els que anaven a l'únic institut públic masculí de Lleida, els que feien Batxillerat Superior, de lletres o de ciències, encarats a estudis "més prometedors". Eren l'elit de la casa i ens servien de referent en àmbits que a penes coneixíem.
L'ambient nou ens va sorprendre a alguns en una edat més avançada i avesats a altres ritmes i costums. Tot estava massa regulat i marcat. Des del toc de diana fins al d'anar a dormir, amb sons i músiques apropiades a cada cas. Molts hi vàrem descobrir l'organització del temps i la necessitat d'un moment per a cada cosa, i que cada cosa requeria el seu moment, amb la possibilitat gens menyspreable de comptar amb els companys a l'hora de les dificultats per l'estudi o deixar-se els apunts. Tot era nou, sobretot pels qui hi arribàvem despès d'haver fet el Batxillerat elemental pràcticament a casa i en condicions molt diferents.
Varen ser anys d'experiències de tota mena. des de patir un gèlid hivern sense calefacció (ningú no va saber mai per què i on anaren els diners d'aquest capítol) fins atenir una vaixella que sovint rodava finestres avall cap al pati del darrere (sort que no hi passava mai ningú a l'hora del menjar!). Encara més: la col•laboració a les taules de barriades obreres en el referèndum del 66, o a la campanya d'empadronament, del mateix any, que comportava anar casa per casa del barri vell de la ciutat, omplint caselles i papers dels qui no sabien de lletra. Al costat d'això, la gimnàstica matinal o la del migdia, abans de dinar, hissar banderes amb el "Cara al Sol" cada dissabte, la gresca a les habitacions (amb desaparició divertida i misteriosa d'objectes dels armaris), les estades a la infermeria, els "guateques" del diumenge a la tarda, amb un tocadiscs tronat i vell i l'"apoteosi" de la festa patronal. l'11 de maig, que implicava la participació a les processons oficials, la presència més generosa i gratificant d'algunes noies als àpats i celebracions - eren xicotes selectes, però eren poques - , i que capgiraven els austers costums de la casa durant el curs. També varen marcar època les peculiars relacions amb el servei, amb una generosa i extravertida capacitat de broma, i de quina manera impactava la severitat de la cap, la "governanta", de duresa i geni excepcionals. Encara hi hauria un altre capítol que mereixeria el record i són les peculiars relacions que vam establir amb els directors, preceptors i educadors del Sant Anastasi, tan enormement diversos en els tres anys d'estada.
Però entre els molts records que ara em burxen, d'aquests que avui se'n solen dir "puntuals" és la primera anada a peu a Montserrat. Bé, de fet va ser una anada amb tren fins a Monistrol, amb la posterior pujada a peu fins al monestir, en plena nit de primavera. Arribàrem de matinada, sota en cel ben estelat i esbufegant, a l'esplanada del peu del funicular de Sant Jeroni. Va ser la primera experiència d'aquest tipus, inoblidable, i enriquida i millorada amb escreix l'any següent, quan amb una nombrosa colla de la promoció de Magisteri es va organitzar la ruta a Montserrat. Tant en un cas com en l'altre van ser les primeres experiències "xirucaires", que trencaven motlles, ens permeté de fer quelcom ben diferent al que t'oferia el migrat ambient cultural i lúdic lleidatà, i ens va descobrir un altre món, un altre tipus de lleure i d'ambients, que ens havien estat escamotejats.
No sé si a l'Escola de Magisteri el grup de Sant Anastasi va ser com un món a part. Segurament la diferència només era en els uniformes que ens identificaven, aquell pul.lòver gris blavós amb el ribet vermellós al coll, la camisa, la corbata i el pantaló gris marengo. A la Normal tothom va col•laborar amb tot i amb tothom, fins i tot al preu d'un comiat del Col•legi gairebé a darrera hora - de fet, a la darrera setmana - arran de les activitats musicals de final de carrera al Palau de Vidre (oi, Paco?).
A gairebé trenta-cinc anys de distància, tot i les circumstàncies i el temps, em queda la melangia i el bon record d'una etapa de la vida, d'una colla i d'un ambient inesborrables.
Isidor Cònsul
EL NOSTRE 68
No recordo si el cas que vull reviure va passar les darreres setmanes del 67 o l’he de situar a la primavera del 68. Hi ha un problema de llum al fons i a l’inici de la història que ara em posa un tel d’oblit a la memòria i va impedir, llavors, fer la darrera classe del dia. El curs sí que el tinc clar, tercer any de magisteri, i dedueixo la data del problema dels llums: si necessitàvem fluorescents i no podia ser més tard de quarta de sis de la tarda vol dir que el calendari marcava el final de la tardor o les primeres setmanes d’hivern. Posats a triar, em va més bé la segona opció i situar-ho l’any 1968 per coincidir amb un del mites de la cronologia històrica contemporània. Suposaré, doncs, que els fets van succeir la segona quinzena del gener del 1968 i així tot queda més lligat perquè es pot argumentar que arribàvem de les vacances de Nadal, el segon trimestre acabava d’emprendre el vol i érem una joventut curta de feina i sobrada d’energia i ganes de gresca. A l’inrevés de la compungida María Soledad Aramendía Goñi, catedràtica de Pedagogia, padrina de la promoció i, de trona, vicedirectora i cap d’estudis de la casa. Si tanco els ulls, la veig uniformada amb vestits jaqueta beige discret, la mirada perduda, el pas de balança fatigat i sense cap pressa per rebaixar els vint o vint-i-cinc minuts del seu retard reglamentari. Ens anava descobrint la història de la pedagogia i poques vegades hauran fet passar el pobre decurs de l’ensenyament per un sedàs tan fi i puntimirat com el seu. De Rousseau, per recordar un detall qualsevol, més valia no parlar-ne perquè va ser un farsant i un hipòcrita: menys teoria pedagògica, ens venia a dir, i una mica més de decència perquè tots els fills del pedagog francès, naturals per decret, s’havien criat en borderies.
Darrera hora de la jornada, doncs, d’un dia de gener de 1968. Enllà dels vidres, la boira desdibuixa ka caserna de la policia del davant que es confon amb el talús que grimpa pel costat erroni de la Seu. Un grupet ha decidit fer pila perquè la classe que toca, a més de prescindible, és una llauna i parlen de tocar el dos de seguida, no fos cas que la trobin pel camí; una altres endolceixen l’estona jugant als escacs, parlant o passant apunts, mentre mitja classe s’ensopeix al passadís o fumant als lavabos. De cop ens quedem a les fosques perquè un graciós que s’avorria ha tret els ploms del costat de l’interruptor. N’hi havia un parell que hi tenien tirada i ho havien fet altres vegades sense que la cosa passés d’una broma que s’acabava amb dos renecs de protesta i quatre crits a l’ordre abans del retorn de la llum. Aquella tarda, però, el joc s’allargà més del compte, els minuts passaven, els fluorescents continuaven en vaga, em deien que els ploms no els tenia ningú i fins s’apuntava que podíem fer campana col·lectiva perquè donya Maria Soledad s’ho empassaria això d’una avaria en el circuit intern de l’aula. La gent s’anava enfadant i tot prenia l’aire d’un avalot enjogassat que comptava que s’acabaria, així que la còrpora de la catedràtica arribés al replà de les escales. Tenia la confiança que tan aviat com algú avisés que ja venia i tothom comencés a moure’s per seure al seu lloc, els ploms, per art de màgia, també tornarien al seu.
Però no va anar així. Dins de l’aula, sense ser negra nit, no hi havia més llum que la rebotada del passadís i la que venia amortida de les faroles del carrer. Els records m’avisen que la bona senyora no s’ho va prendre malament del tot, si més no d’entrada. Com a delegat de curs vaig sortir a explicar-li que algú havia tret els ploms per fer una broma, però ja ho arranjarien de seguida. Em va semblar, fins i tot, que entrava en el joc: em va fer mitja rialla, em va dir que anava a buscar no sé què a la sala de professors i esperava que, en tornar, tot estigués en ordre. Llavors, unes rialles anònimes sorgides del fons obscur de la classe i acompanyades de comentaris amb veu de falset ho van acabar d’espatllar. Va marxar indignada i, minuts desprès, quan els tubs fluorescents tornaven a regnar sobre la foscor, els qui van venir van ser el videll, Jesús Fortuño, i el marit Octavi Mestres, director de la Normal, que era un bon professor i crec que ho feia bé com a director perquè era un home dialogant. Estava segur que entendria les explicacions i, per si calia, havia previst començar demanant disculpes en nom del curs. També tenia clar que no s’havia de donar el nom de ningú ni buscar cap de turc, tot i que era notori qui ho havia fet. Però no hi va haver possibilitat de diàleg ni vaig poder assajar la dansa de les disculpes. Potser tenia un mal dia, però mai no l’havíem vist tan enfadat. Ens va clavar una allisada fenomenal que va acabar amb l’anunci, per a l’endemà a les quatre de la tarda i a la sala d’actes, d’un examen dels darrers temes d’Història de la Pedagogia més un altre de torna: el que havia de passar, en la classe d’avui, la professora Maria Soledad. Vam quedar colgats per un silenci pesant i una sensació d’acritud que ens va costar de vèncer. Quan vam reaccionar, fou de manera contrària a la previsible, i va succeir allò del tret per la culata. Ens va anar guanyant un sentiment d’indignació, de veure que se n’havia fet un gra massa i que se’ns tractava com a criatures quan, tot i ser en bona part adolescents, ja ens consideràvem en la difusa frontera dels joves que volen ser tractats com adults. Amb molta serenitat i sense haver-ho de sotmetre a cap votació, vam decidir la resposta que donaríem, l’endemà, a l’examen de càstig.
Vaig arribar-hi excitat, amb un nus de nervis a l’estómac i el cor com un timbal. No havia dormit bé, tenia migranya i les classes del matí havien passat emboirades, amb l’atenció a tres quarts de quinze i sense deixar de pensar en el repte de la tarda. Va ser un dia estrany, electritzat de silencis còmplices, per cops a l’espatlla que sense dir res deien endavant, però trasbalsat, també, per mirades interrogants on es llegia si ja ens ho havíem pensat prou, si no hi perdríem bous i esquelles, i si no en sortiríem escaldats. Contràriament al seus costums, Maria Soledad Aramendia Goñi es va presentar puntual a les quatre en punt de la tarda per repartir la quarantena i escaig que érem al llarg i a l’ample del pati de butaques. Anava d’ofesa, amb el posat altiu i no sospitava com es complicaria tot plegat en pocs minuts. Ben mirat, potser hagués estat més enraonat deixar-nos de brocs i passar sense escarafalls la vergonya de l’examen de càstig. Tenint-la a ella sola de vigilant era fàcil copiar directament del llibre de text i més encara d’aquelles “xuletes” d’artesania que sintetitzaven el temari en quatre tires de paper. Però aquest no era el cas. La resposta pactada demanava jugar-se-la en un cop d’efecte així que fossin llançats, en forma de preguntes, els daus de la sort. Lentament, amb veu solemne i esquerdada, la vicedirectora va dictar les preguntes de la prova, les va repetir per si algú no les havia enteses pou bé i es va asseure darrere d’una tauleta entre l’escenari i l’inici del passadís que partia per la meitat el pati de butaques. Començava el sarau: vaig comptar fins a deu i, abans d’aixecar-me amb el full en blanc, vaig respirar fondo un parell de vegades. El cor m’anava als tres-cents i em va semblar que hi havia una distància enorme entre el meu seient i la taula de la professora. Ella tenia l’esguard perdut en les sinuositats del galliner i no va adonar-se’n fins que era a tocar. Va mirar-me amb gest interrogant, i jo vaig dir que no podia fer l’examen. Em va recollir estranyada el paper i mentre girava cap a la sortida ja vaig veure de cua d’ull que quatre o cinc més s’havien posat en marxa per lliurar la prova en blanc i una altra mitja dotzena eren dempeus en disposició de plegat els trastets. Quant arribava al capdamunt del passadís, més de la meitat del curs plegava veles i una fila de companys feia cua davant la tauleta de la professora per lliurar aquell bé de Déu d’exàmens en blanc. En cinc minuta tot va estar dat i beneït, i per grupets ens vam retrobar a una distància prudent de l’escola, contents de la gesta, és clar, però també acoquinats pel xàfec que podia venir després. La narració dels darrers que van arribar deia que la catedràtica de Pedagogia, alhora vicedirectora i cap d’estudis de la Normal, havia sortit de la sala d’actes amb una pal·lidesa alarmant, abatuda, amb els ulls plorosos i el rostre desencaixat.
Però no va passar res. Es va optar pel silenci i per continuar en una rutina de normalitat . Als cursos femenins, que hi tenia més confiança, un dia els va informar del cas i a la classe de la Romi, llavors ja festejàvem , es veu que em va deixar com un drap brut i que no era tan bon noi com semblava. Uns dies després, em va cridar l’Octavi Mestre per fer-me veure que hi havia arriscat massa, que s’havia parlat d’obrir-me un expedient i de retirar-me la beca. Però la cosa es va aturar aquí, aviat tot va quedar esmorteït i les classes d’Història de la Pedagogia van funcionar com una seda fins a final de curs.
Ara que ens ho podem mirar amb la perspectiva de la distància, sabem que sí va passar alguna cosa. En aquella Lleida adormida per boires provincianes i gestualitat d’estètica feixista, entre les parets d’una Normal que vam estimar com si fos casa nostra, vam tenir, sense saber-ho, el nostre 68 particular. Ja fa anys que els manuals d’història contemporània han magnificat la revolta dels estudiants francesos, el maig d’aquell any, com una fita cabdal per entendre la complexitat d’un món en procés de canvi. Ho posem al costat de la renovació musical dels Beatles, del carisma de figures com Kennedy, Martin Luther King, el “Che” Guevara i Joan XXIII, i de fets emblemàtics com el Concili Vaticà II i els primers anys de la Revolució cubana. Allò nostre no fou res, prou que ho sabem, però d’una manera o altra vam participar, sense saber-ho, en la dinàmica d’un temps de canvi i en l’aire d’unes coordenades que marcaven un temps nou, el nostre.
Antonieta Tolosa
UNA BELLA RECORDANÇA
He d'agrair a la meva família el fet d'animar-me a realitzar aquest grat exercici.
Una carta!, un suggeriment!, un repte! Un petit exercici memorístic, un salt en el temps.
Reconquerir olors, records, alegries... arraconades dins el bagul de l'oblit desperta sentiments plàcids i tal vegada mai massa oblidats. Imatges vives de gent que aprofundia llaços d'amistat envoltada d'excel•lents turons.
Una bella recordança
S'albira un assolellat dia de primavera de fa uns quants anys -tampoc tants!-, en què un il•lusionat grup d'anhelats quasi mestres i mestretes enfilaven amb alegria...
Bella xiruca, quantes hores passades,
quanta alegria fas reviure al meu cor...
...primer amb tren, desprès a cameta, el projecte d'arribar a Montserrat.
Ja hi som! Era la fita assenyalada. Alegres, també cansats. Il•lusionats per haver acomplert una meta, preludi de totes les que ens haurem anat marcant al llarg del nostre romiatge pels anys que ens distancien de la mai oblidada ruta.
Per si el record no era prou nítid, veure'ns a tots per terra, recuperant forces. -com tantes altres vegades haurem hagut de fer -, ho deixa molt clar. Què ens feia pensar en tot allò que ens deparava el futur, que poc ens importaven les banalitats del demà, més enllà de les nostres transcendentals converses, rialles i cançons.
Qualsevol font era bona per apaivagar la set -una set de generositat, de donar, de compartir; una sed que calia ablanir, que ens inquietava, que segur, segueix inquietant-nos...
Per quants carrers l'home haurà de
passar abans que se'l vulgui escoltar...
...La qüestió és i era recarregar "piles" per continuar marxant.
Sempre endavant, mai endarrere que és la direcció a seguir per travessar el pont d la vida. Enfront: una munió de projectes, darrere molts metres caminats; i, ja se sap, si dubtes i fas el més mínim pas en fals: riu avall.
Arriba el moment de fer un merescut respir; molt sovint cal prendre nou alè, rentar-nos, alleugerir-nos de feixugues càrregues i dures caminades, buscar el següent pas que se'ns despertarà amb el nou i joiós dia. Un resplendent escalf, una nova claror que constantment ens anima a perseverar en el nostre viatge.
...Au pren alè, canta la vida...
Preparats per la posteritat o només una nova excusa per alentir allò que se'ns fa plaent i agradós, a l'ensems que ens fa recelar d'un proper comiat. Un somni del que qualsevol realitat ens pot despertar.
Amistat uneix-nos, llibertat deslliura'ns...
Bah!, qui ens ho havia de dir, ja ens hi hem aposentat: un recés, unes rialles, una glopada d'aigua fresca, mentre es llença al vent una cançó reivindicativa. Qui ens hi anima?, qui ens fa callar? Una lluita pel que es creu un dret, sense plantejar en cap moment si les generacions que vindran ens arribaran a entendre.
A poc a poc, tot allò que ens és grat es va eclipsant i, encara que ho vulguem defugir, també arriba l'hora de plegar; cal donar pas. La petjada, però, queda; les tempestats no són prou fortes per poder-la esborrar. El llaç de la rotllana ens lliga i ens commina a continuar.
Hem refet el cercle i, si ens mirem l'entorn, direm amb satisfacció que fins potser és més gran.
El soroll omple la casa i cal retornar al món real, els peus em fan mal, però no em sento gens cansada. El nou viatge ha valgut la pena.
Jaume Riera
GOOOOOOOOOL!
EL PRIMER PARTIT FEMENÍ EN LA HISTÒRIA DE LLEIDA
La veritat és que la pensada de fer un partit de futbol de noies no fou ben bé una idea original nostra. Quasi sempre és així. D’original, gairebé no hi ha res, de bo de bo. Vàrem llegir en un diari de l’època, suposo que del “movimiento”, com quasi tots, que uns estudiants de Vitòria, em sembla, ja ho havien fet per recaptar fons per al viatge de fi de carrera i que el partit els l’havia arbitrat un exjugador de futbol, em sembla que fou el mític Puskas, aquell interior hongarès que jugava al Madrid. Ja em perdonareu que tingui lapsus de memòria, però és que només fa 32 anys de tot plegat.
Ens ho vam parlar i, com que érem joves, no li vam veure sinó avantatges: hi havia un risc financer baix (les jugadores no cobrarien i el camp ens el deixarien de franc), podríem aconseguir una bona quantitat de diners per al nostre viatge, ens divertiríem molt i, en ser una idea original, tothom ho veuria amb bons ulls.
Dit i fet. Van posar fil a l’agulla i hi vam començar a treballar.
El primer que ens calia fer era anar a parlar amb el president del Lleida perquè ens deixés el camp un diumenge al matí. Ni ens passava pel cap que el partit es jugués en un altre camp com el que, llavors i ara, era el més gran de la província. Al president li va fer gràcia i de seguida va dir que sí, però als quinze dies el van fer fora (o va dimitir, aneu a saber) i el seu permís es va convertir en paper mullat. El segon problema es va presentar quan, allò que nosaltres vèiem com una bona idea, uns altres, de qui val més oblidar el nom, ho van veure com una explotació del cos femení que ens portaria, de ben segur, a l’excomunicació i a l’infern. És veritat, i ho he d’admetre, que tenia una part de pallassada, perquè les noies no estaven gens acostumades a jugar a futbol i, sens dubte, es produirien situacions gracioses durant el partit, però això mateix passava quan un company es vestia de dona en un ball d’algun festival i no passava res. La reacció immediata d’aquestes opinions va ser que, algunes noies, en un principi entusiastes de la idea, ho van començar a veure un pèl més fosc i ... sense jugadores no hi hauria partit possible.
Però érem joves i tampoc no ens desanimàvem fàcilment. Vam seguir endavant, esperant que al final s’imposés el seny i el bon judici i es pogués realitzar el partit. Per fer caliu vam començar els entrenaments amb la colla de noies més entusiasmades a la pista de handbol de l’escola. Suposo que tots recordeu que bé que ens ho vam passar, tant els que eren al camp com els entrenadors i les jugadores, i tots aquells que des de les finestres miraven les evolucions i les classes teòriques de reglament. Recordo que la part més difícil va ser fer entendre que la pilota no es podia tocar amb les mans, just perquè es tractava d’unes noies acostumades al bàsquet, al voleibol o al handbol, esports que es juguen amb les mans.
Això de fer caliu va funcionar. Quan es va començar a veure que rèiem molt, s’hi van apuntar més noies, amb la qual cosa la gresca va augmentar. Al mateix temps vam tornar a demanar el camp de futbol al nou president que, per sort, ho va veure tan clar com el primer i ens va ratificar el permís. D’altra banda, un jugador professional del Lleida, un valencià que es deia Fuentes va acceptar el compromís d’arbitrar el partit.
Així que vam tenir lligat el més important – camp i jugadores –vam començar a fer publicitat per diversos mitjans i fins ens van concedir una entrevista a Ràdio Popular de Lleida. Coneixíem els locutors arran d’un programa que fèiem amb la tuna un cop per setmana. L’entrevista va fer furor, tothom en parlava, especialment per una comentaris relacionats amb unes mitges que pujaven i baixaven, i que, un cop més, havien estat mal interpretades pels maliciosos de sempre. Abans d’anar a la ràdio, - tot s’ha de dir – havíem passat a esmorzar al bar de l’Anna, i per tant seria molt injust atribuir l’èxit de l’entrevista només als que hi vam anar.
El tren havia agafat velocitat i era impossible aturar-lo. Es veia venir que seria un èxit rodó. Encara s’hi van afegir més jugadores, els que remugaven i ho veien malament van haver de plegar veles i tothom va acudir a la festa.
El dia abans del partit vam seleccionar els trofeus, i dic seleccionar perquè no va caldre comprar-los: els vam agafar de la vitrina de l’Escola, vam passar-los una mica de Netol, i llestos. Al moment de fer les alineacions totes volien jugar i es feia difícil de deixar ningú a la banqueta. La decisió va ser que el partit es jugués amb tretze jugadores a cada equip. la qual cosa va ser un encert perquè el camp era gran i podia fallar-los la resistència física. El resultat final va ser d’empat a zero (0-0), però cal dir que hi van haver moltes ocasions de fer gol, que les porteres van estar molt encertades i que una de les millors jugadores es va trencar la cama uns dies abans. El Pacheco (es deia Pacheco?), conegut massatgista del Lleida, no va haver d’intervenir, però era a la banqueta amb nosaltres per si de cas. Amb el partit acabat amb empat, es va recórrer als penals que van acabar amb un contundent 4-1.
El mateix Octavi Mestres, director de la Normal, va lliurar els trofeus i ens va felicitar, n’estic segur, de tot cor.
Els diaris van respondre amb comentaris elogiosos i reportatges fotogràfics, el dia següent. Recordo uns beneficis superiors a 25.000 pessetes que, al canvi del 2000, ben bé podria suposar la quantitat de multiplicar aquesta xifra per 20. És a dir a l’entorn de 500.000 ptes., que crec que està molt bé. Tot i això, el més important va ser que ens van divertir moltíssim, que ens va ajudar a conèixer-nos millor i a tenir, a mateix temps, l’oportunitat d’explicar aventures divertides als nostres fills, ara, trenta-dos anys després.
Romi Porredon
FER TEATRE
La melodia de l'anunci m'hi transporta. Sento a tocar les veus d'en Daniel i de la Rita que surten pels micros instal•lats a les taules de l'escenari de la sala d'actes de l'Escola de Magisteri de Lleida. El diàleg teatral és tens i tibat, els han passat tantes coses! I la dolçor de la música de Ketelbey agombola l'atmosfera d'aquella situació de derrota, però també retrobament, del matrimoni...
El curs 1966-67 és el segon de la carrera i ens presentem a la cinquena edició del concurs intern de teatre llegit de la Normal amb l'obra El carrusell de Víctor Ruíz Iriarte. Volem guanyar-lo. Les sessions de lectura comencen amb bon peu; aviat hem repartit els personatges, cal que cada actor es faci amb el que li ha tocat i intenti de donar-li el to més adient. També ens hem de lluir en el muntatge: trobar la música apropiada, uns efectes especials ben ajustats i l'originalitat d'una escenografia singular. Tot ha començat a rodar com una seda. Sabem que el concurs ha anat creixent en participació a cada convocatòria i enguany les bases s'han modificat per augmentar la competitivitat, però també per fomentar l'enginy de l'alumnat i l'interès per tot allò que representa el teatre. S'ha introduït com a novetat el criteri de la presentació, és a dir, a partir d'ara podrem millorar la lectura teatral amb decorats i elements d'atrezzo que ajudin l'exposició formal de les obres. Tots els que formem el grup "Joan Maragall", dels actors al narrador, i dels tècnics dels efectes especials als dibuixants, hi hem donat el do de pit. I un cop feta la lectura pública i oficial, només cal esperar que surtin exposades al tauler del passadís les llistes amb les puntuacions obtingudes per cada grup. Dels sis que s'hi han presentat, el nostre treu la puntuació més alta, un 8'48: GUANYEM!
L'activitat teatral a l'Escola era fonamental. A banda del concurs de teatre llegit, n'hi havia un altre de crítica teatral amb jurat format per professors i alumnes, fèiem sessions de teatre fòrum, seminaris dedicats a la problemàtica del gènere i al despatx del director hi havia la biblioteca teatral del centre que no parava de créixer. Eren habituals les actuacions de grups i d'actors professionals, com la de la companyia María Guerrero, una de les més lluïdes que recordo. D'altra banda, els alumnes de Magisteri acostumaven a assistir a les representacions que portaven els "Festivales de España" al teatre Principal de Lleida, i em ve ala memòria que fins i tot alguns nois de la nostra promoció havien fet de comparsa d'un Don Juan Tenorio muntat pel grup local TOAR. No paràvem i el cas és que ens ho passàvem d'allò més bé.
Des del primer curs de la carrera, la nostra promoció destacà en l'activitat teatral, tant pel que fa al nombre d'obres presentades al concurs com a la qualitat, si tenim en compte els resultats aconseguits, és a dir, les puntuacions i els premis individuals i de conjunt. A la 4ª edició, el concurs 65-66, s'hi van presentar cinc obres, dos de les quals eren dels primerencs d'"Anhelo", els pardalets d'aquell any. L'una , La tercera palabra d'Alejandro Casona, obtingué el segon premi amb una qualificació de 8'08 punts, a banda de sumar d'altres guardons específics, i l'altra, La honradez de la cerradura de Jacinto Benavente amb un 6'90, també se li atorgaren alguns dels premis individuals. A Segon curs de carrera, el 66-67, hi vam tornar a participar amb dos grups i dues obres: El carrusell de Victor Ruiz Iriarte, que va assegurar-se el primer premi amb 8'48 punts, i Nuestra Natacha d'Alejandro Casona amb un 7'32. Aquesta convocatòria va ser molt lluïda per les escenografies que s'hi havien incorporat i vam arreplegar un munt de premis. Quan fèiem tercer, potser massa atrafegats en activitats d'organització del viatge de final de carrera, festes i festasses per aconseguir diners, la ruta a Montserrat i d'altres maldecaps, només n'hi vam presentar una, La llave en el desván, també de Casona, amb la qual vam aconseguir una bona puntuació: un 8'56, només a dues dècimes del primer premi que aquell any se l'emportaren els de segon. Pot semblar una paradoxa tantes obres de Casona. Venia a ser com un pecat de progressia, en aquella Normal, representar un autor republicà que havia estat a l'exili fins a l'any 1962. Però, el seu defensor era l'Octavi Mestre que argumentava que Casona, abans de la Guerra, havia exercit de mestre a Viella i això ens el feia més proper. Fins podíem imaginar que una obra de tema pedagògic com Nuestra Natacha respirés, sense nosaltres saber-ho, els aires de la Vall d'Aran.
Avui, quan faig balanç des del record, crec que es pot dir que no va estar gens malament: hi vam participar una bona colla, vam xalar de valent, apreníem de les discussions inevitables al llarg del procés del muntatge i, de tot plegat, en sortí una sòlida relació d'amistat. D'altra banda, fer teatre ha estat un cuc obstinat i emprenyador que m'ha acompanyat sempre. De petita, a les monges; de joveneta, fent la Passió a Cervera i actuant en els grups de teatre locals. No podia fallar: per lògica, en aterrar a Magisteri, em va faltar temps per apuntar-m'hi i participar-hi a ulls clucs. Porto més de trenta anys de docència i sempre he mirat de fer viure el teatre als alumnes. Cada any, quan arribo esgotada a fi de curs, em plantejo que l'any vinent ja no muntaré cap més obra de teatre. Però arriba setembre, torna el verí a rosegar-me i no puc evitar de caure una altra vegada en el parany.
Del temps de magisteri, m'ha quedat un record inesborrable. Per això no puc sentir la música de Ketelbey, sobretot la peça En un jardín del monasterio, sense que els seus acords no m'esdevinguin amics i em portin, per damunt dels anys, a les escenes d'El carrusell, on vam començar la millor carrera de la nostra vida.
Leonci González Munsó
"NOTES" MUSICALS
Personalment, he de confessar que la tasca d'escriure aquestes línies em resulta feixuga i penso que m'he buscat cabòries i maldecaps en acceptar-la, però a la vegada és també emotiva, pel fet de ser un procés que em produeix un sentiment evocador d'inquietuds, de sensacions, de petites històries plenes d'anècdotes i referències, en part adormides, que m'han tornat a la memòria i que, n'estic segur, han valgut la pena.
Des de la nostàlgia i la perspectiva que dóna el temps, ningú no podrà dir que l'aparició d'aquell grupet d'adolescents ingenus damunt l'escenari de la Sala d'Actes de l'Escola del Magisteri de Lleida, amb una instruments de música precaris, una il•lusió tremenda, un entusiasme més aviat impetuós i una tremolor de cames desmesurada (fins a cert punt apaivagada amb l'emparança que ens oferia moments abans aquell refugi proper que era el bar de l'Anna), va representar una novetat entre les actuacions musicals que s'acostumaven a veure en els festivals de cada promoció d'alumnes organitzada. Acabaven de debutar els "The Hispanis Catxondis Boys", els Catxondis, com solien dir-nos usualment i de manera abreujada.
Ens vam estrenar en el festival del Pas de l'Equador de la nostra promoció "Anhelo", en la ja llunyà curs 1966-67. Érem el Josep M. Vidal, el Jesús Molina, el Josep M. Cerveró, l'Antoni Urgelés i jo mateix com a cantant (tot i que ara no m'acabo de creure que hagués tingut l'atreviment de sortir a cantar davant d'amics, companys i professors. Per cert, recordo, sense rancúnia, que hi va haver professors que s'aixecaren i marxaren perquè deien que fèiem massa soroll). Ens unia, a més de ser tots de Menàrguens menys el Jesús, la nostra pròpia inseguretat que ens feia agosarats, i així vam trencar, quasi sense voler, el monopoli de la música moderna que fins llavors tenien els acreditats "Lunettes Noires".
Apassionats pels Beatles, els Rollings i Simon & Garfunkel, i ja més propers els Lone Star, els Bravos, els Sírex, els Brincos o els Mustangs, buscàvem possiblement el nostre petit moment de glòria, que va ser més aviat fugaç, i un cert protagonisme ingenu i inofensiu. Títols com "La Moto" i "El Sonido del Silencio", entre altres, ressonen encara dins del meu cap fent companyia a imatges inoblidables.
Segurament, amb les nostres actuacions no vam intentar mai despertar, de manera conscient, cap actitud de compromís, de rebel•lia, de crítica del sistema, ni redescobrir trets culturals i d'identitat. Tampoc ens movien necessitats existencials i penso que ni tan sols ens guiava un anhel de vocació artística. Però, en el meu bagatge de records entranyables, sí que crec albirar, subtilment, que d'alguna manera ajudàvem a canviar el nostre petit món i ens refermàvem com a generació nova. I, si més no, funcionava per a passar-ho bé, impulsava la gent a bellugar-se i a desinhibir-se fins al punt que ens era permès. Tot plegat era suficient llavors per omplir la nostra quimera vital.
A banda d'aquestes reflexions personals, resseguint alguns exemples de la revista "Relevo" i mirant entretingut antigues fotografies d'aquell temps, em fa il•lusió rememorar la pertinença i participació al costat dels companys de promoció en l'animada i incansable tuna masculina del Magisteri, protagonista de tantes pàgines musicals. Era un ambient on es feia gala d'un esperit sempre dinàmic que era present en totes les nostres actuacions i que es recolzava en l'ajut dels exalumnes veterans, aglutinadors d'aquella colla de trobadors ambulants, buscadors impenitents de cintes, que com a amulets penjàvem a la capa, i que necessitava la integració continuada de nous membres per tal de perpetuar-se.
D'aquells dies d'esplendor, em vénen a la memòria, les actuacions de la tuna en directe tots els dijous del curs 67-68 a Ràdio Popular, les dedicatòries, les cintes, la incorporació innovadora de la trompeta, ("Julio Romero de Torres" entre el més bo i millor del repertori), les sortides als pobles del voltant de Lleida, els homenatges a la vellesa, els festivals i les rondes nocturnes en què, com bé contava un narrador de la revista "Relevo", a l'hora de sortir, faltaven vestits i fins i tot instruments, de tantes sol•licituds com hi havia per participar-hi.
Recordo amb nostàlgia, avui, com l'entusiasme propi de l'edat, llavors, ens feia viure intensament i amb tímida espontaneïtat les actuacions en públic: aquella sensació de mútua complicitat, els aplaudiments i la versàtil responsabilitat segons l'indret on actuàvem. Era diferent fer-ho a Magisteri, (amb el clàssic cerimonial d'entrada a l'escenari de la Sala d'Actes i la corresponent sortida a l'acabar), anar als pobles, (les Àguedes), entrar en les engrescades rondes de nit, o bé actuar en institucions benèfiques i culturals, i fins i tot davant de l'exèrcit.
En aquest punt, no podem oblidar el debut de la tuna femenina, l'any 66, després d'haver passat per la categoria de rondalla durant dos cursos. Ben aviat va consolidar-se gràcies a la tenacitat i a l'ànim que van aportar les components que eren, majoritàriament, de la nostra promoció.
Arribats aquí, he de reconèixer que evocar aquella empremta que, estic convençut, ens va deixar la tuna, m'ha portat a fer conscients moltes sensacions irrepetibles i llavors plenes de transcendència. Sensacions, d'altra banda, que, indubtablement, és clar, van sentir tots i cadascun dels companys i companyes que es van iniciar en singladures musicals en aquella etapa de la vida que vam compartir plegats i que alguns van perllongar més enllà d'aquells tres cursos intensos, gràcies al seu ànim, la seva constància i les seves aptituds. Recordo les actuacions, amb diversitat d'estils i comú entusiasme, de la Glòria López, a l'alçada de l'artista Carmen Morell segons les cròniques de la revista "Relevo" de l'època, la parella formada per la Roser Vilaplana i la Carme Masip interpretant música moderna, i també el meu bon amic Raül Torrent acompanyant a la guitarra la Romi Porredon, l'única veu femenina del col•lectiu "Can-64", representants de la "Nova Cançó" a la Lleida dels màgics anys seixanta.
Alegries, algunes tristors, enyorança... Aviat farà trenta-dos anys d'això.
Cecília Pereta
TRES POEMES
25 anys, ANHEL
Hoy las nubes me trajeron
volando, el mapa de Espanya
R. ALBERTI
Hoy las nubes me trajeron
azul, pasado y presencia.
¡Pequeño mundo en el tiempo!
¡Manojo, leves recuerdos!
Encuentro manando suave
fuente dichosa se hizo,
y el agua que no corria
llegóme: esbelta y clara.
PELEGRÍ A SA TERRA
Al meu pare.
In Memoriam
Pare,
vas i véns pels meus pensaments,
llum que al matí s'encén
mirall que a la nit s'apaga
llanterna que a la foscor
obre claredats i fixa dogmes.
La dona mou el món - ens deies.
Tu, que estimaves la dona
com el preciosíssim tresor,
com la joia més valuosa,
com la més fràgil flor,
com la terra més fèrtil,
com la noguera del Comú,
com la pluja pels camps a l'agost.
com el blat, el panís, l'alfals,
la fruita i la llavor.
Avui, les teves dones:
la Palmira,
la Cecília i la Rosa,
la Inès,
com els quatre punts cardinals,
volen moure aquest món
on tu ets el centre.
Seran signes en rotació,
portaveus del teu missatge:
saviesa i amor,
cultura i seny,
treball i enteniment.
Després d'aquests deu anys
ja, del teu viatge,
sento que l'aire em parla
que la teva convicció
es fa
veu
pelegrina
i salta, i vola, i s'estén
arreu,
per tot el continent.
JASMÍ
Inspirat en la lectura de Màrius Torres.
Perfum de jasmí, una nit d'agost,
blanc i tendre a l'immens infinit,
remorós i serè dins del meu cor.
Branca fina i tremolosa
al pas d'un feble vent
-marinada suau i dolça-
el teu perfum encisador, extens.
Per un cel d'estels i ombres,
obres les branques, obres blanques flors,
i et mous insistent, cridant sense veu:
Somnis d'un clar país, el meu!
Reescribiendo a D. Antonio Machado y en su memoria
Cecília Pereta
Collioure, julio 1984
PEQUEÑO HOMENAJE
Sobre las tumbas sagradas
de nuestros seres queridos,
flota mucho más
que un recuerdo.
JOSÉ Mª PALACIO
¿Que pasaba aquel día de azul y fuego en el cementerio de Collioure junto a tu làpida y con la infancia de mi hija?
Que te quería con ternura. Tú eras para mí esta fuerza de la resistencia, ese modelo de dignidad humana consecuente con lo que piensa, dice y hace; que no habla y que siempre confía en la bondad humana, porque tú eras y eres:
"En el buen sentido de la palabra, bueno".
Descansado tu cuerpo en tierras francesas y catalanas te veía como símbolo de esta España peregrina a la que mi padre tanto amaba.
Por ser mi padre un republicano convencido y un idealista, como tú D. Antonio que buscabas siempre consuelo y dabas siempre esperanza, - "humanamente no hemos perdido la guerra" - decías, quiso en sus años mozos tentar la suerte y partir a Francia en busca de la libertad de pensamiento y de la comunión de ideales.
Más, por el gran amor que él sentía por su madre, que había sufrido, como muchas otras en la España del puñal y de la maza, por un hijo, aún niño, en el frente, y después depauperado en un campo de concentración durante siete largos años; por una hija a la que juzgaron y castigaron con años de cárcel; mi padre, niño yuntero de los años de posguerra, benjamín que se libró del servicio militar por ella, se quedó con ella y con la novia querida.
Renunció y no fue un exiliado peregrino como sus amigos y camaradas, pero durante el resto de sus días añoró otra vida más allá de los Pirineos.
De él me acordaba aquel caluroso día de julio del 84 cuando con entusiasmo y satisfacción hablaba de los suyos, del partido y de su carnet de toda la vida.
Ahora que él no està, sigo captando en el ambiente este aroma de ausencia que nos ha legado, y que para mí es como el tuyo D. Antonio: trabajo, cultura y bondad.
Yo te empecé a conocer en las vacaciones del 68, recién terminada ya la carrera de Magisterio, en un pueblo de mi Lleida natal, a través de tus poemas y en la voz de Joan Manuel Serrat.
Estos poemas de Soledades, Campos de Castilla, llenos de filosofía popular, inquietutd religiosa, trascendencia vital, filantropía, humanidad reivindicativa y regeneradora, inflamaban mi alma de joven en llamas de compromiso solidario.
Este sentimiento ha permanecido y sigue en mí como semilla encerrada en la tierra, que va germinando y brotando lentamente.
Después te he ido conociendo cada vez más, y me he dado cuenta de que tus versos van adiestrando la sensibilidad de quienes penetramos en ellos y nos conmueven por su generosa intimidad. Son como el amor": - "un súbito incremento de caudal de vida" - como diría tu heterónimo Abal Martín.
Por eso, desde mi humilde magisterio yo también digo:
¡Oh versos de D. Antonio
conmigo vais, mi corazón os lleva!
Os lleva para que el mundo entero
os conozca,
os viva,
os sienta,
en este nuestro deambular
por un planeta en paz.
Strasbourg, abril 1989
Tornar a:
CAJÓN DE SASTRE Nº 1 LOS AÑOS 60 / BIOGRAFIAS Y MATERIAL GRÁFICO DE SOLISTAS / SUCESOS DE LOS 60 /