sèquia

Història i recorregut 

Des de la seva aparició, les ciutats han fet de l'abastament d'aigua una de les seves principals preocupacions. Al segle XIV, Manresa es va plantejar el repte de fer arribar més aigua a la ciutat per al seu consum, per rentar, per regar i per als blanquers. La solució va ser construir una sèquia. El motiu concret pel qual es va construir la sèquia va ser la forta sequera que va patir Manresa el 1337 i que va acabar de convèncer als seus Consellers per encetar un projecte de construcció d'una sèquia, des del Llobregat. Així que van adreçar Síndics al Rei per tal que aquest donés llicència a la ciutat per a construir-la. La construcció va iniciar-se el 1339 i es va acabar el 1377, no sense haver passat per diverses dificultats. L'arquitecte va ser el barceloní Guillem de Catà. Després de passar prop de l'ermita de Sta.Anna, les aigües de la sèquia omplen els dipòsits de Santpedor. Però és un fet relativament recent, perquè durant els segles passats només el Terme de Manresa tenia dret a les seves aigües. Santpedor, antiga vila medieval, va ser un dels municipis que més va reivindicar l'aprofitament de la sèquia per a les necessitats dels seus habitants i per als horts. Fet que li va suposar disputes amb Manresa. Els veïns de la comarca s'havien de conformar, doncs, veient passar l'aigua per les seves terres sense poder utilitzar-la.

Als peus del castell medieval de Balsareny, i com si d'un afluent artificial del Llobregat es tractés, neix la sèquia de Manresa. Malgrat la proximitat del riu Cardener a Manresa es van prendre les aigües del Llobregat perquè té un cabal superior i perquè les del Cardener presentaven salinització.

La sèquia comença a l'anomenada resclosa dels manresans. La caseta a l'inici de la sèquia serveix per protegir les instal.lacions, concretament la comporta que anivella l'entrada d'aigua a la sèquia.

Al principi del seu recorregut, la sèquia discorre sota terra, en un bosc de ribera, fins que surt a l'aire lliure.

Al llarg del seu recorregut, compta amb sobreeixidors per si baixa massa plena. La seva aigua serveix per regar els horts, proveir-ne a les indústries de tintoreria i a una població de més de 80 mil habitants.Circula sobre un mur de pedres reforçat per uns contraforts. A la vegada, els contraforts serveixen d'escala per baixar als horts. Prop de Balsareny, i junt al pont de Sta.Maria -alhora viaducte i aqüeducte-, hi ha una fita termenera que indica que la ciutat de Manresa és la propietària de la sèquia. I una capelleta a la vora del camí servia per a que la gent fes una pregària al sant. Una caseta protegeix el mecanisme del mòdul hidromètric, o sigui el sistema hidràulic per mesurar l'aigua que passa per la sèquia, i que data del 1859.

La sèquia arriba a la vora de la fàbrica tèxtil Vinyes, coneguda com a El Molí, perquè a l'Edat Mitjana s'aprofitava l'energia de l'aigua per fer funcionar molins que s'instal.laven vora els rius o corrents d'aigua. Quan la sèquia arriba a la carretera, torna a fer-se subterrània, excepte en un tram.

Per guanyar les desigualtats del terreny, l'aigua passa per 34 ponts de pedra.

La sèquia circulava abans per l'aqüeducte del Vilar, prop de Sallent. Però el pont es va esquerdar a causa dels retrucs de les mines i ara es troba en estat ruïnós. L'aigua va ser desviada, doncs, per un gran sifó que travessa la vall.

Sallent, a més de la seva activitat minera, acull la indústria tèxtil, aprofitant la presència del Llobregat. La sèquia corre per sota terra fins als terrenys de l'explotació minera de Potasses del Llobregat. Els residus són transportats cap a un terraplè a través d'una cinta que uneix el punt d'extracció del material amb el centre de transformació. En el procés de separació del mineral dels residus s'utilitza molta aigua que, en aquest cas, s'extrau de la sèquia.

En aquest punt, la sèquia es fa definitivament visible i transcorre a la vora dels escombralls de la mina, on la sal ha creat formes capricioses.

De la sèquia estant, la muntanya del Cogulló se'ns presenta com a testimoni dels canvis paisatgístics que s'han succeït en el pla. En el seu cim, les restes d'un poblat ibèric mostren que l'indret ja va estar ocupat fa més de dos mil anys. En la muntanya veïna, els residus de l'explotació mineral atempten contra el paisatge, canviant el verd dels pins pel blanc de la sal, i formant muntanyes artificials. Des del cim, se'ns ofereix la visió llunyana de l'extens pla, regat pel Llobregat, on es concentren la població, els conreus de secà, els boscos, les mines, les vies de comunicació i les activitats productives. La sèquia transcorre pel vessant de la vall.

En arribar al Mas de la Cova, passa per sota de la masia a través d'una mina de 321 m. de longitud. Prop del Mas s'aixeca l'ermita de Sta. Magdalena de Bell-Lloc, del s.XVI.

A partir d'aquí, la sèquia va alternant entre camps de secà i boscos d'alzinar amb roures i pins. Es tracta de racons humits i fondalades.

A la seva vora creix aquella vegetació que no es troba mai gaire lluny de l'aigua perquè per viure necessita molta humitat. Entre la fauna variada, els insectes hi són els veïns més habituals. Les rates d'aigua hi són també freqüents. Els seus forats són els millors indicadors de la seva presència.La sèquia requereix una constant atenció per mantenir-la. Una de les feines que cal fer és la neteja de l'herba i el fang que es dipositen en el seu fons. En alguns punts del recorregut hi ha rodes que fan moure un bagant o comporta que permet buidar el canal i poder-lo netejar.

A més de Manresa, altres poblacions com Santpedor, St.Fruitós, Pineda i St.Joan de Vilatorrada prenen aigua de la sèquia. Juntament amb els horts i els masos, la cria d'animals i les granges formen part de les explotacions agrícoles del Bages.

El progrés descontrolat  ha vingut a enlletgir el paisatge de la sèquia, com ara les torres d'alta tensió.

Per tal d'anar-se mantenint al mateix nivell, amb molt poc pendent, la sèquia fa molta volta seguint la forma del terreny. El desnivell entre els 26 km. des de Balsareny fins al parc manresà de l'Agulla és només de 10 m.

Com que l'aigua és insuficient per regar totes les terres, la Junta de la sèquia disposa que tots els horts que no pertanyen al Terme Municipal de Manresa només poden regar-se mitjançant sistemes no fixos, entre 6 i 9 del vespre.

En algun tram, la sèquia passa per sota del tren de via estreta que, actualment, només arriba fins a Sallent, on carrega les potasses.

El nucli de St.Iscle s'emmarca entre els camps de vinya i de gira-sols. El cabal de la sèquia és aproximadament de mil litres per segon. A més dels hortolans o dels passejants que sempre han resseguit la sèquia, un nou tipus de visitants la voregen: els esportistes.

La sèquia arriba, per fi, al seu primer gran destí: l'estany de reserva de l'Agulla, que va entrar en funcionament el 1974, i que té una capacitat de 200 milions de litres. L'aigua de la sèquia triga unes 20 hores a arribar des del riu fins a aquí. Actualment, però, l'estany -i el parc que l'acull-, compleixen també una funció lúdica.

De l'estany surten dos ramals. Un d'ells passa primer -a través d'una canalització aèria- per damunt de la via, travessa un seguit d'horts manresans i arriba a l'antiga fàbrica tèxtil del Guix. El corrent d'aigua entra a l'edifici, perquè abans li proporcionava energia hidràulica. La sortida ràpida de les aigües indiquen que acaben de saltar un desnivell, el mateix que feia girar la turbina que transformava l'energia de l'aigua en treball útil. La sèquia, doncs, havia fet funcionar nombroses fàbriques, molins, serradores i moles de ferreria.

Des del Guix, aquest ramal continua cap a Viladordis i Sta.Clara, abocant al Cardener, a St.Pau. L'altre ramal surt entubat cap als dipòsits nous per portar l'aigua a la potibilitzadora. Rega, també, la resta d'horts de Manresa, abocant al Cardener, sota Miralpeix. Els noms d'alguns carrers de Manresa recorden encara el pas de la sèquia per la ciutat. I és que les seves aigües li van aportar la prosperitat.

(Xavier Ripoll)