John Stuart Mill participa en un debat que ha seguit la humanitat al llarg de la seva història: els límits del poder sobre la societat i l’individu. Dit d’una altra manera, sobre la llibertat.

 

L’home és un ésser racional i progressiu i, com a tal, està destinat a aquest progrés individual i col·lectivament. Com a ésser racional, l’home posseeix unes facultats que ha de desenvolupar (percepció, judicació, sensació discriminativa, activitat mental i preferència moral[1]) fent un seguit d’eleccions, sense sucumbir necessàriament al costum. Per poder progressar, l’home a de tenir garantida aquesta llibertat individual de poder fer ús de l’experiència i interpretar-la a la seva manera segons les seves pròpies circumstàncies i caràcter.[2]

 

La societat, doncs, ha de fer-se lliure respectant i reconeixent de forma absoluta i incondicional la llibertat humana que es troba en “aquell àmbit de la vida i conducta de la persona que l’afecta solament a si mateixa o, si també afecta els altres, és només a causa del seu consentiment i participació lliures, voluntaris i sense enganys” (John Stuart Mill).

 

La llei legislada i té el poder de restar part d’aquesta llibertat a l’individu i aquí és on Stuart Mill entra en aquest debat històric sobre els seus límits. Però va més enllà, ja que observa que la llei moral (o el costum) té el mateix efecte, o superior, que la legislada i també ha de ser limitada.

 

La llibertat de l’individu a pensar i opinar, forjar el pla de la seva vida i associar-se i gaudir de la companyia que es vulgui és el més important per sobre de tot sempre i quan no danyi els altres. “La sola finalitat per la qual els homes estan justificats a limitar, ja sia individualment o col·lectiva, la llibertat d’acció d’un d’ells és la pròpia protecció. L’únic propòsit pel qual hom pot exercir legítimament el poder sobre qualsevol membre d’una comunitat civilitzada, contra la seva voluntat, és impedir el dany als altres” (John Stuart Mill).

 

Amb aquest principi, Stuart Mill ens deixa entreveure que la lliure expansió de les possibilitats de l’ésser humà, també pot ser danyí per a ell mateix. Els interessos d’uns i altres humans poden entrar en conflicte i, efectivament, ho fan. Una mica a la manera de Hobbes, ens mostra la preocupació per aquest “homo” que, per l’home, “lupus est” Malgrat tot, és imprescindible pel progrés de l’individu i de la societat que, en la maduresa de les seves facultats, posterior a un procés d’educació i aprenentatge[3], l’home sigui lliure i pugui actuar de qualsevol manera sempre i quan no faci mal els altres.

 

Aquesta visió de l’home en societat que segueix un progrés lineal (primer amb l’ajuda d’un tirà, després amb la llibertat), sembla bastant pròxima a una visió positivista de la societat. No és que Mill segueixi la ideologia d’August Compte (personatge criticat en la mateixa introducció) és que, potser sense voler-ho, també explica l’evolució i el progrés de l’home en societat com el salt d’un estadi a un altre.

 

---

[1] MILL, John S. “Sobre la llibertat”. Ed.Laia. Trad. Lluís Flaquer. Pàg. 113

[2]“...Les diferències entre els éssers humans pel que fa a llurs fonts de plaer, llurs susceptibilitats al dolor i l’efecte que sobre ells tenen les diferents accions físiques i morals són tals que, si no es produeix una diversitat corresponent en els seus modes de vida, no obtenen ni la justa part de goig que els pertoca ni creixen fins a l’estatura menta, moral i estètica que llur natura és capaç d’assolir...” (MILL, John S. “Sobre la llibertat”. Ed.Laia. Trad. Lluís Flaquer. Pàg. 125)