ARISTÒTIL (384-322 aC)
Els homes tendeixen per naturalesa al coneixement
Aristòtil va escriure una gran obra tractant la “physis” però també va fer molts textos que, per a ser treballats, estudiats o debatuts, necessitaven d’un coneixement previ de tota aquesta “physis” aristotèlica. Per això, aquests textos van ser batejats posteriorment com a tractats de “metha ta physika”, ara METAFÍSICA aristotèlica. El llibre que trobem avui titulat om a Metafísica comença amb la següent consideració:
“Andros antropoi toreontai fysei eidenai” (revisar)
“Els homes tendeixen per naturalesa al coneixement” Tenint en compte que s’ha traduït coneixement de la paraula “eidos”, que vol dir a la vegada concepte, forma i espècie.
Treballa en les possibilitats de realització de les potencialitats dels éssers humans, que són les de tendir al coneixement. Els sentits dels humans són estimats per si mateixos, són plaenters, i el sentit de la vista més que qualsevol altre. Els sentits ens donen la capacitat de diferenciar, de acotar, per tant de conèixer. És per això que els estimem. No pas per les seves facultats primeres i primàries sinó perquè ens permeten accedir al coneixement.
Els animals, per naturalesa, neixen amb una capacitat estètica, una capacitat de tenir sensacions. A partir de la sensació alguns animals tenen memòria, tenen la capacitat de reproduir les sensacions que han tingut davant d’una experiència. A partir de la memòria alguns animals tenen prudència, una capacitat d’adaptació a l’entorn, i fantasia, la capacitat de preveure, el que nosaltres anomenem experiència. Però només els homes tenen “techne” (art) i “logos” (raó). La capacitat sil·logística és específica de l’ésser humà. Només l’home pot fer relacions de judicis, un darrera l’altre, determinar, delimitar, jutjar o criticar (tot plegat prové de “crinei” que vol dir judici, atribució d’un predicat a un subjecte). Només l’home pot relacionar un subjecte amb un predicat.
Aristòtil es planta davant d’un problema fonamental: Què és l’home? Com es delimita? Quina és la seva especificitat?
L’experiència que poden tenir tots els animals pot esdevenir, en els homes, en tècnica i coneixement. Els homes poden treure una universalitat a partir de l’experiència, poden fer generalitzacions per inducció sense necessitat de tenir coneixement de causa, sense ciència. Aquesta universalitat (katholon) davant de l’experiència és la tècnica (techne) que poden tenir els homes ja que, els animals, poden tenir tècnica però hi accedeixen de manera individual, a través d’un individu.
Un pastor i el seu gos es miren un ramat d’ovelles. En falta una. El pastor pot saber que en falta una pq les pot contar, pq no té la mateixa quantitat de llana, pq ha d’alimentar menys ovelles,... El gos només pot saber que en falta una si troba a faltar la presència de la ovella desapareguda, però no per cap mètode inductiu com havia fet el seu amo.
A partir d’aquesta tècnica, quin és el pas a la ciència? Deixar de conformar-se amb la inducció i la generalització aconseguida per la tècnica. La CIÈNCIA és el coneixement de les causes immediates. La constatació empírica amb coneixement de causes.
Recordem que l’ésser humà, per naturalesa (physei) tendeix al coneixement (eidenai), aspira a la lucidesa (TÈCNICA, CIÈNCIA i EMPÍRIA).
La capacitat sil·logística de l’esser humà
La singularitat de l’ésser humà, la seva especificitat, és que viu la relació amb el món a través de conceptes. Gràcies a això pot tenir una teoria del coneixement:
L’ésser humà fa ús constantment de la seva capacitat singular i específica de fer sil·logismes, fer judicis, atorgar predicats als subjectes.
L’home, per tant, pot diferenciar i aquesta és una de les seves principals diferències! Aristòtil va ser un gran diferenciador, un gran classificador:
Un gènere, afectat per una especificitat, (gènere) α A (espècies)
fa aparèixer una espècie diferenciada. A’
a a’ (diferències específiques)
D’aquesta manera, els gèneres apareixeran per l’afecte d’una diferència genèrica a un gènere superior, un supra-gènere. Segons Aristòtil no hi ha gèneres superiors als supra-gèneres, hi ha categories (si hi hagués un gènere suprem no hi hauria res que ell no tingués i que el pogués afectar per fer sorgir el subgènere). Les espècies es poden veure afectades per diferències materials que fan aparèixer els individus. Cada individu és només un representant de l’espècie, no li afegeix res.
Així, tant els gèneres com les espècies sorgeixen de diferències genèriques i diferències específiques, és a dir, diferències eidètiques, diferències conceptuals. Aristòtil ens fa veure que només els homes poden arribar a fer aquesta classificació ja que, com hem dit prèviament, només els homes tenen la capacitat sil·logística, la capacitat de fer diferenciacions conceptuals, diferenciacions eidètiques, entre les espècies i els gèneres. Els animals només poden fer diferenciacions materials, empíriques, contrastant la matèria, de manera que només poden conèixer els individus ja que les diferències entre aquests són materials, no eidètiques.
Les categories ens definèixen els supra-gèneres. Com a resultat de la fertilització del supra-gènere per una diferència genèrica apareix el gènere. Com a resultat de la fertilització del gènere per una diferència específica apareix l’espècie (diferències eidetiques). Com a resultat de la fertilització de les espècies per diferències materials apareixen els individus.
¿w?
g f
vida cosa
x y (diferències genèriques) w z
a b (gèneres) d e
animalitat planta cosa idea
A A’ B B’ D D’ E E’
a
animals
(diferència específica) a a’ (diferència específica)
A A’
espècie (home) espècie ‘ (gos)
(diferències materials) (diferències materials)
Individus Individus
Els gèneres i les espècies no estan sotmeses al temps, les “eide” no estan sotmeses al temps. No poden canviar. Només els individus canvien i varien en el temps -aquest fixisme aristotèlic és compartit pel creacionisme al llarg de la història-. Els gèneres i les espècies són eternes, però és l’individu qui les materialitza, sense individu no hi ha espècie. Aquest és el materialisme aristotèlic. La funció de l’individu és la de reproduir-se i mantenir l’espècie en el cicle del temps.
w?
La ciència, per fer progressos, necessita axiomes (dignitat d’allò evident, no es pot discutir, acceptat per tothom), per exemple, el principi de no-contradicció (A ≠ ¬A).
Aristòtil no pot acceptar que hi hagi cap unitat superior que englobi la pluralitat de gèneres. Hem vist que per tenir individus, espècies o gèneres necessitem l’acció de diferències materials, diferències específiques o diferències genèriques. Totes aquestes diferències, per definició, no estan incloses en el si de la seva classificació eidètica anterior. Acceptar que hi ha una unitat superior que ho englobi tot voldria dir acceptar, a la vegada, que hi podríem afegir alguna diferència que la mateixa unitat no contemplaria com a pròpia. És a dir A = ¬A..
L’existència de W és contradictòria així que Aristòtil parla d’una pluralitat de gèneres sense unitat superior que sorgeixen o esdevenen de les categories.
Categories
La categoria és l’últim element possible o atribuïble a través del judici. Definir les categories i fer judicis eidètics i formals és el principal problema filosòfic ja que l’home no pot parar de fer-ho, tendeix per naturalesa al coneixement.
- usía
- lloc (topos)
- substància La síntesis entre eidos i la matèria
- quantitat (tó poson)
- qualitat
- temps, quan (tó pote) Cronos i Aión
- relació (tó postí)
La teoria de les categories aristotèliques havia de ser un universal antropològic, no podia ser entesa una comunitat humana, una societat, sense el sistema de categories. Aquestes estructures categorials són innates, són prèvies al llenguatge. Innates i específiques als éssers humans, els animals no mediatitzen la seva relació amb el món, només els homes neixen predisposats a jutjar i amb la capacitat de jutjar, aplicar el sistema de categories.
Topos (topos)
La categoria “topos” és la que fa referència al lloc, a l’espai. Tot allò que és substancial es situa en el “topos” (tot i que les coses no se situen en un espai buit, determinen l’espai). Allò substancial és susceptible de moviment o repòs (tot i que el repòs és un cas límit de la qualitat de moviment, és 0 moviment). Allò substancial té 3 dimensions, és dens i afectat pel temps. Tot el que no compleix aquestes característiques no pot ser substancial, és abstracte, conceptual, immaterial.
Però el “topos” té unes propietats com són la consecució (entre una entitat i una altra no n’hi ha cap altra de la mateixa espècie), la continuïtat ( ) i la contigüitat (consecució + contacte).
Cosmologia aristotèlica
De tot això se’n deriven una sèrie d’implicacions: l’univers aristotèlic és un univers de “continuïtat” on hi ha unes parts homòlogues i unes parts amb distincions qualitatives. Tota substància està formada, segons la química del moment, dels cinc elements de la cosmologia aristotèlica: terra, aigua, foc, aire i èter, la quinta essentia, que ho omple tot; el buit no existeix.
Si cada una d’aquestes substàncies mantinguessin una contigüitat parlaríem d’un cosmos molt poc complex. Aristòtil va més enllà, pensa en un cosmos etern (necessari) i complex, sense contigüitat entre els elements, aquests han de tenir ruptures, una determinada configuració de les 4 substàncies. Els elements, doncs, es separen i formen el cosmos de manera necessària, mai contingent, el cosmos és etern (aiei).
Aristòtil, doncs, es pregunta: què és el temps? I es respon que el temps és el canvi. El canvi quantitatiu, el canvi qualitatiu i el canvi substancial. Quan batega el cor hi ha canvi, hi ha destrucció. Posa un límit al terme temps. El temps és una mesura del canvi, però del canvi destructor (pfhorà) no del canvi generador (genesis). El temps és la mesura dels processos irreversibles dels que ens parla la segona llei de la termodinàmica.
Canvi (kinesis) (metabole)
pfhorá – corrupció, malaltia.
génesis – naixement d’un nadó
Però també hi ha un canvi com una successió d’esdeveniments sense preu termodinàmic que, per ell, és el temps. Un moviment res no pertorba, un moviment com el girar dels astres, un moviment que anomenarem “aión”, el temps de la termodinàmica.
Els elements, doncs, es separen i formen el cosmos de manera necessària, mai contingent, el cosmos és etern (aiei).
Aiei, etern, que vé de Aión (aion)
Concepte que s’atribueix al temps segons Aristòtil. Les espècies no tenen temps, el cosmos no és temps. El temps no existeix.
Nosaltres tendim a pensar com Newton o com Kant quan diem que els canvis de les substàncies es situen en el temps i en l’espai. Per Aristòtil el canvi és el que determina el temps i la substància és la que determina l’espai que li fa d’embolcall. D’altra manera, ni l’un ni l’altre no existirien.
Cronos (cronos)
Aristòtil no pot entendre el temps com quelcom neutral que avança sense que passi res. Si que té aquesta idea al cap, però això no és temps, és l’eternitat, el sempre; com ja hem vist, l’aión, que pressuposa un abans i un després sense corrupció.
Aristòtil relaciona el concepte temps amb la irreversibilitat dels fenòmens, les corrupcions que pateixen els cossos i que no es poden recuperar. El cronos, el passar de les coses i no el marc en el que les coses passen.
2a llei de la termodinàmica
La primera llei de la termodinàmica és aquella que ens diu que l’energia no es crea ni desapareix, es transforma. Un cop aprehès això tan bàsic hem de passar a veure la segona llei de la termodinàmica.
Aquesta, pretén anunciar lleis generals de la irreversibilitat, molt relacionada amb l’entropia, la xifra del desordre, el grau i l’increment del desordre a l’univers. S’enuncia en termes de gràfica tèrmica i en termes de refrigerador, amb el corol·lari de la irreversibilitat. Tot procés irreversible suposa un augment de l’entropia.
Gràfica tèrmica. Donada una reserva calorífica és impossible que una màquina es limiti a extreure de ella mateixa una quantitat de calor, la transformi en treball i recuperi el seu estat inicial sense emetre residus.
Qc (energia residu que mai pot ser 0)
Residus = 1 - -----------
Qh (energia realitzada)
Refrigerador. És impossible que un artefacte aconsegueixi extreure calor d’un medi més calent a un medi més fred sense... (per acabar)
a) Es demostra amb física que un procés irreversible suposa un augment de l’entropia per l’univers.
b) Es demostra amb física que sigui quin sigui el tipus de procés en cap cas pot suposar la disminució de l’entropia de l’univers. Com a molt podria ser neutre.
Un procés que no fos irreversible suposaria:
a) que no hi hagi pèrdua d’energia mecànica a raó de flotament en l’espai
b) que no hi hagi conducció de calor a raó d’una diferència de temperatura.
c) Que no hi hagi desequilibri en l’estat del sistema a raó del procés mateix. Que la màquina mateixa es desgasti.
Tot el que passa, doncs, a l’univers és el temps. El conjunt de fenòmens irreversibles que augmenten l’entropia en el cosmos. Temps no com un marc sinó com un temps material, un temps que es fa en acte.
El cosmos està abandonat a l’entropia.
Crítica a Plató i al platonisme tardà
En el si de l’acadèmia platònica hi havia el conflicte de com interpretar el món de les idees, el llegat del mestre. L’hermenèutica sobre Plató va fer dividir les visions sobre la seva obra. L’exemple més clar va ser el mateix Aristòtil que va abandonar l’acadèmia per formar el seu Liceu.
El discurs de Plató era molt qualitatiu i, en el si de l’acadèmia, uns quants filòsofs pretenen arribar a una determinació quantitativa. El que fan avui en dia els físics. Plató i el seu idealisme tenen el tret fonamental de creure que la relació amb el món ve predisposada per conceptes. A partir d’un concepte, d’una eide amb la condició de possibilitat de ser materialitzada, apareixen les formes i les espècies; la matèria en el món terrenal. El Plató més pitagòric es veu atret per les matemàtiques que, per definició, tenen relació amb conceptes impertorbables que no poden tenir relació directe amb els sentits, només ens hi podem relacionar a partir de representacions. Podria existir un sol exemplar d’una entitat física sempre i quan hi hagués un concepte amb la seva condició de possibilitat de materialitzar-se.
Aristòtil comparteix la idea de que les formes i les espècies són la materialització de les condicions de possibilitat de les eides. Però creu que aquestes eides les podem conèixer per comparació entre una pluralitat d’objectes que comparteixen trets comuns; conceptes (nominalisme aristotèlic). No hi ha percepció més que d’entitats físiques completes i les matemàtiques sorgeixen de l’abstracció, la matriu idealista dels platònics.
El platonisme tardà, els continuadors de l’acadèmia de Plató, matematitza el món de les idees ja que creu que la determinació quantitativa és més pura que la determinació qualitativa. Els nombres, les matemàtiques, donen pas als conceptes del món de les idees. Les eides estan fetes de nombres, els conceptes són impertorbables i es materialitzen en el món terrenal segons les seves condicions de possibilitat. Els platònics tardans eren tots matemàtics i creien que les entitats matemàtiques eren la usía mateixa, vivien en un món de fantasmes matemàtics, veien el món de manera quantitativa
Aristòtil creu que és un error fer aquesta reducció de tots aquests conceptes als nombres. Per ell, en primera instància hi ha els conceptes: les categories i les diferències eidètiques que podem fer per analogia entre una pluralitat d’objectes. En el món terrenal, efectivament, es materialitzen les eides en entitats físiques segons les seves condicions de possibilitats. Però els nombres hi són a posteriori, són el resultat d’una abstracció matemàtica de les entitats físiques. Creu que els platònics han perdut el rumb al no veure que les matemàtiques són només una abstracció del món, no el món de veritat. La física aristotèlica és qualitativa.
Quantitat. Tó poson (to poson). Cosmos continu i l’infinit
La quantitat, la magnitud (per parlar de la categoria de quantitat parlarem de la magnitud), pot ser, com a mínim, de dos tipus. Una magnitud contínua i una magnitud discreta.
- Magnituds contínues: Totes les seves parts estan vinculades a un límit comú. Pot tenir pols oposats, tolera la oposició.
- Magnituds discretes: No tolera la oposició. Les seves parts són separables, no tenen un límit comú, no tenen una frontera en comú i en última instància sempre hi ha la unitat. Les quantitats són moltes vegades la unitat.
Tota la cosmologia aristotèlica es basa en la continuïtat i la contigüitat dels objectes. Per tant, la magnitud discreta és la primera abstracció de les coses ja que, totes, segueixen una relació continua. D’un suport real podem passar a les abstraccions; del continu podem passar a la magnitud discreta.
Infinit. Aquest és el problema de l’existència d’Aristòtil. L’espai i el temps no existeixen, o no com el marc en el que s’inscriuen les coses, què passa amb l’infinit? Què hi ha després de l’última esfera?
Després de l’última esfera hi ha el motor del cosmos, un déu que no és més que una hipòtesis cosmològica aristotèlica. Aquest, és un déu “noésis noéseos noései” (noesys noeseos noesey), és a dir, el pensar del pensar en el pensar, que és la causa del moviment de l’èter que mou totes les esferes del cosmos.
ARISTÒTIL. De Caelo.
Aquest llibre parla del cosmos aristotèlic. Posa la terra al centre i parla de la finitud de l’univers i de la condició de possibilitat del concepte de l’infinit, la continuïtat,...
Aristòtil és un dels autors que ha viscut més tensament la seva relació amb el concepte d’infinit. No pot acceptar el buit i, per tant, no pot acceptar l’infinit. S’enfronta a la idea que l’espai és el marc en el que s’inscriuen les coses; l’espai, de fet, queda determinat per les coses mateixes; és la substància que porta implícit l’espai que l’envolta. La substància té un lloc ja que el mínim que se li demana per tal de ser substància és el fet de tenir momentum, és a dir, tenir una massa x velocitat, lloc i posició. La substància és finita i el nombre de substàncies també és finit; l’univers substancial, doncs, és finit. Com que no hi ha més univers (espai) que el substancial, l’univers ha de ser finit. El tot és allò del que res n’és absent, és acabat.
De fet, com que la cosmologia aristotèlica creu en la perfecció del cel, la mateixa idea de l’infinit el fa posar nerviós. L’infinit està mancat de fi; allò infinit està mancat de quelcom, sempre li falta alguna cosa; d’entrada, un límit. El cel és diví i perfecte, les seves formes i els seus moviments són circumdants i és incorruptible, no canvia. Ha de ser així. Allò perfecte és allò que no manca de res i que no canvia.
El cercle és perfecte; cada punt arriba al seu telos (fi), al seu peras (límit); no el pots allargar, és complet; no és infinit; és perfecte. A la línia li falta el límit, l’acabament, és prolongable, li falta alguna cosa, no és perfecte. Però refusar absolutament l’infinit tindria implicacions complicades. El temps tindria un inici i un fi, el cosmos no podria ser atemporal i incorruptible i la magnitud contínua no existiria ja que les quantitats tindrien un punt en el que ja no podrien ser dividides (discretes). L’infinit no existeix en acte però existeix en potència. Existeix però no és mai present; existeix com a potència intrínsicament frustrada. Aquest infinit potencial ve a dir que qualsevol finitud és superable per una altra finitud.
ARISTÒTIL. Física III
En lo que concierne al número se da un límite inferior aunque respecto a la aumentación puede haber superación de una cantidad cualquiera. Pero para las magnitudes continuas, en el sentido de la disminución toda magnitud es superable, aunque no haya magnitud infinita en el sentido de la aumentación. La razón estriba en que el uno es indivisible [...] ahora bien, el número está hecho de unidades que forman una cantidad [...] dos y tres son números deducidos y asimismo ocurre con cada uno de los demás números; mas en el sentido de la aumentación, podemos siempre concebir superación [...] El número, potencialmente infinito, no alcanza a serlo en acto. Y siempre trasciende el número cualquier pluralidad determinad. Pero en la dicotomía no se trata de número separado, de ahí que la infinitud no sea en permanencia sino en devenir, como el tiempo y el número del tiempo.
La magnitud discreta té com a element últim i irreductible la unitat i, per tant, en allò relatiu a la divisió, quan arriba a la unitat s’acaba el progrés a l’infinit. De totes maneres, la magnitud discreta es caracteritza per no trobar-se mai sencera o acabada en allò referent a la composició. Paradigma de l’infinit, la magnitud discreta sempre manca d’una determinació que li és pròpia; d’aquí el progrés a l’infinit com a recerca infructuosa del tot de si mateixa. La magnitud continua manca d’element indivisible anàleg a la unitat de la magnitud discreta i, per tant, respecte a ella, la divisió sempre és possible.