Va i ve i s’entregira. És pagà com el cervell. És estirar-se. Sentir a la medul·la i desaparèixer. La felicitat és animal. Palpo cada petit borró dels teus ossos i em tusta una esgarrifança. Som plomes i artèries i ens enfonyem en el nostre buit. Respiro amebament, algament, com quan un petit soroll a les fulles seques. Quan m’arrenco el nom m’arriba un pànic com una cascada sense riu.
Vaig i vinc i m’entregiro. Casa meva no té adreça. Sóc jo quan dormo i quan m’aferro als murs de contenció. Voldria estirar-me la veu, plantar el cos, sentir a la medul·la i desaparèixer de mi. El pianissimo de la bellesa. Viure és una evolució de formes. Quan t’agafo les mans es desperta una ciutat fortificada.
Que la tempesta s’escau. El núvol no plou, ni el llamp arriba, ni l’aigua és estrictament la pluja, ni cal anomenar-ho. Viure-ho. Ser la frisança de l’aire en llampegar, el vent que s’emporta l’aigua, el rastre del tro, la terra que abraça, les mans, els punys, els pits oberts. Ser el cruixit del tronc que s’esberla. Ni és possible anomenar-ho.
Saltar de cos en cos, ampliar-se, disminuir-se. Allò que ens distingeix. No hi ha res cert ni segur. Palpar-se què significa. Les emocions. El món irracional és molt més ample. És tossudesa. La complexitat és necessària. Tot són analogies.
Em corresponc. Pugem al capdamunt del coll i parlem de llindars. Les coses creixen i se sobrepassen. Som petits monticles. La moralitat és només humana. Res de bo i dolent. Res de necessitat. El sentit és no-res.
Que tot fluctua. La majoria dels nostres problemes són gramaticals. Estimar-te, mirar-te, tocar-te. Ser aquí, ser tu. Som díctics. Per què no puc ploure? A la tempesta també llampego i trono i sóc núvol que es desintegra i la llum que travessa les gotes i també es desintegra. M’esbalço i m’esberlo i rellisco i sóc neu i fang i arbre caigut. La bellesa se sent a mitja veu. Vine i entregira’t.