Transporto coses d'abans, potser ni viscudes. Sóc les traces del que he deixat enrere, sempre amb el pànic d'estar malgastant l'única preciosa oportunitat de viure. Però no tinc altra opció i celebro l'amor lliscadís, les coses que fugen abans de deixar-se tastar. I em fa mal, creieu-me, aquesta llaga que carrego.

Pesa.

Aguanto la respiració i em faig germà de l'aire.

Enyoro.

Tinc una completa enyorança del que no m'ha passat o el que m'ha passat i he oblidat. Com puc saber que els meus records són reals? Què és el que em fa ser jo? Però no tinc altra opció i celebro que encara sóc viu i aquest dia gris obert se m'abalança. I m'hi llenço. Em llenço al color atordit, a la treva blanca de les ones, i m'alzino en la meva joia dolorosa desbordant per dir-me el nom. Voldria oblidar-me de l'angoixa de no saber si sóc més jo quan estic despert o quan dormo, quan m'abandono al que hi ha al meu voltant, com un infant que desapareix en el seu joc, o quan m'instal·lo a repetir-me qui sóc, què faig, què vull.

Transporto voluntats. Voldria escaure'm, donar-me, ser el color expectant de les ones, transfigurar-me. Em desbordo i em desconec. Em sostinc amb força centrípeta. Em dilato i conflueixo. Sóc aiguabarreig, bruel de buit. I em fa mal, creieu-me, aquest horrible pes de voler donar sentit.

Horrible.

Em sostinc contra les portes tancades i em faig germà de mi.

Ser-me.

He tractat de ser-me, però mai no he sabut com fer-ho. Més aviat, sempre m'he arraconat. Contra cingles i coses punxants que em fan mal. I això és el que em queda. Records associats a dolors o a plaers, correspondències que m'etiqueten. Però no tinc altra opció i celebro les coses tal com són. Si són. Procurant oblidar-me en l'espera de ser.