El revers del món opac.
Hi ha una trama amagada més enllà del llindar.
Penetro els impulsos elèctrics de les coses.
Són espurnes, passatges.
Em deixo caure sense xarxa i no em fa res.
Fa temps que vaig aprendre a aixecar-me.
Mentre caic hi veig.
Tampoc no em fa res travessar els murs.
Amic que ets el viatge.
Amic que ets la creença.
Avui mateix he esbombat el nus.
Quanta alegria en la nit de dintre, alliberada.
He pujat per cingleres.
Que boniques les muntanyes embalsamades de boirina.
He notat les fites.
Estranys, els camins sense lloc.
Una pregària escoltada.
Rebre a temps real.
Sóc el meu cos i les coses que hi passen.
Et dic que sí de seguida.
M’engolo.
Em sento perquè deixo de sentir-me.
La resplendor és inherent.
L’èxtasi és inherent.
Voldria agrair-ho però no sé a què.
A caure, potser.
A perdonar-me deixar-me caure sense xarxa.
Amic que ets columna.
Estimo perquè sí.
Amic que ets espai.
Agrair-ho al cel i les muntanyes.
A les coses petites.
Amic que ets poder.
Poder mirar.
Amic que ets mirar-me.
Em miro des de fora, des de dintre.
Et miro des de fora del temps.
No hi ha temps si els nostres cossos s’estavellen.
Amic que ets carn.
Amic.
Avui mateix m’he estimbat.
M’ha calgut aprendre a estimbar-me.
Agrair-ho a les petites coses rovellades.
El temps és impossible.
Amic que ets passar.
Passar per sobre, per sota.
Et miro sense columna, sense carn.
No sé del cert què és el que veig.
Agrair-ho als ulls, a les mans.
Amic que ets devastar.
Amic que ets explosió.
Després ens queda poca cosa.
Callar.
Nosaltres.
Poca cosa.
Amic que ets silenci.
M’ha calgut aprendre a no dir res.
No cal anomenar.
Es pot sentir.
Puc palpar les barreres.
Són aquí mateix.
M’esperonen darrere de l’opacitat.
Amic que ets llum.
Resplendor del revers.
Com estimo el revers.
Agrair-ho a les acàcies i els freixes.
Agrair-ho a distingir.
M’ha calgut aprendre a agrair.
Distingir pluja, núvols.
Quan tot és el mateix.
Simples barreres imposades.
Però avui mateix les he travessades i és un èxtasi trobar-se sense com ni moment, estar nu, no tenir nom i només sentir-se, sentir l’amic que m’esberla, l’amic que sent i no té nom i corre i jo corro fins que l’encalço i ens estimbem i anem plegats cinglera amunt, cinglera avall, i no ens fa res, perquè fa temps que hem après a aixecar-nos.
Amic que em beses i en el teu bes hi ha tots els arbres i la llum que m’encamina.
Com una pregària escoltada.
I ara em queda aquella febre que em fa por.
Amic que tremoles.
La nit es fa espessa.
Però he vist les cuques de llum.
Coses petites.
Tremoloses.
Com estimo tremolar en la nit opaca.
Però m’ha calgut aprendre-ho.