Tinc cases, volcans, freixes, sang.

Haver-hi estat.

D’haver vingut a parlar-me’n.

Ha esclatat el son dels arbres.

Esqueixats.

S’han retorçat les serps del somni.

L’aigua.

Ha vessat la nit espessa.

Llavors.

Sense temps.

Tot és bastant indiferent.

Runa, procés, impressió.

Però puc dir que, com la tempesta, segons com m’he escaigut.

Quan torni.

Enderrocs.

Es repeteix.

Conflueix.

S’alimenta.

Quan de nou.

D’haver vingut no pas a buscar-me’n.

Il·lusions.

Han aparegut brins.

Liquen, espai, ala.

Estructures.

Sol ser contradictori.

L’ètica.

Els primats.

Negar les evidències.

Descobrir i tornar a cobrir.

La porta sense pany.

Si buscava alguna cosa.

Enterrat.

Sorprès.

Es congria.

Els canvis.

D’haver vingut a ampliar-me’n.

Tot hi contribueix.

Les entranyes exposades de les cases.

La guineu que en té prou amb el cap de l’oca.

Cap on tirar.

La flexibilitat.

Els retorns.

Els àpats.

M’ha calgut fragmentar-ho.

Una cosa i després una altra.

Com quan ve.

Perquè el lligam.

I variacions.

Quan de sobte hi topes.

Com una neurona.

Les tres dimensions de sempre.

I no saber distingir.

Ni els canvis de tonalitat, ni les passes, ni els bancs.

Després d’haver-hi estat.

Per sort, hi ha l’ample marge d’error.

Que les possibilitats.

Ara tornar-ho a percebre.

Llambordes, direccions.

El que he vingut a fer.

Massa formes.

Quan s’obre engoleix.

Obstacles.

De considerar-me’n.

Quan sospeses opcions.

No pas la millor.

Els braços.

Tot és bastant inconnex.

D’haver vingut a retornar-me’n.