Tirava pel dret.
És inevitable fins que ho evites.
Sensació de repetició.
Em descompto.
No sé on paro.
Però no tinc res a perdre-hi.
Sensació d'indefensió.
Perdo peu.
M'ofegaria.
Desemparar-se.
Quan em desvinculo.
Sensació de brutícia.
Em semblava evident.
Sol ser tan inútil.
La culpabilitat és un estol de corbs.
Se'm desperta el descontrol.
Plantes enfiladisses.
Peixos que m'habiten el llot.
Les grutes són plenes.
Sensació fora de mi.
Si sabés veure-ho a temps.
Tot té un preu.

Tinc cases, volcans, freixes, sang.

Haver-hi estat.

D’haver vingut a parlar-me’n.

Ha esclatat el son dels arbres.

Esqueixats.

S’han retorçat les serps del somni.

L’aigua.

Ha vessat la nit espessa.

Llavors.

Sense temps.

Tot és bastant indiferent.

Runa, procés, impressió.

Però puc dir que, com la tempesta, segons com m’he escaigut.

Quan torni.

Enderrocs.

Es repeteix.

Conflueix.

S’alimenta.

Quan de nou.

D’haver vingut no pas a buscar-me’n.

Il·lusions.

Han aparegut brins.

Liquen, espai, ala.

Estructures.

Sol ser contradictori.

L’ètica.

Els primats.

Negar les evidències.

Descobrir i tornar a cobrir.

La porta sense pany.

Si buscava alguna cosa.

Enterrat.

Sorprès.

Es congria.

Els canvis.

D’haver vingut a ampliar-me’n.

Tot hi contribueix.

Les entranyes exposades de les cases.

La guineu que en té prou amb el cap de l’oca.

Cap on tirar.

La flexibilitat.

Els retorns.

Els àpats.

M’ha calgut fragmentar-ho.

Una cosa i després una altra.

Com quan ve.

Perquè el lligam.

I variacions.

Quan de sobte hi topes.

Com una neurona.

Les tres dimensions de sempre.

I no saber distingir.

Ni els canvis de tonalitat, ni les passes, ni els bancs.

Després d’haver-hi estat.

Per sort, hi ha l’ample marge d’error.

Que les possibilitats.

Ara tornar-ho a percebre.

Llambordes, direccions.

El que he vingut a fer.

Massa formes.

Quan s’obre engoleix.

Obstacles.

De considerar-me’n.

Quan sospeses opcions.

No pas la millor.

Els braços.

Tot és bastant inconnex.

D’haver vingut a retornar-me’n.

Malabarista de mi.

Els esquemes.

La ceguesa.

Els sediments.

Les casualitats.

Els imprevistos.

L’èxit és aquest, asseure’s sola i mirar a fora.

Els rituals.

Els llibres sagrats.

La taula dels nostres cossos.

Easy come, easy go. 

El mirall de la ment és buit.

El teatret de la ment.

Sóc coses insignificants.

Què guardo al cos i què se’m desperta.

Recullo els reflexos blaus.

Rebrots.

Sento amb la convicció de l’argelaga.

Tinc les mans obertes si per cas.

M’agrada posar-me al costat de la finestra.

Mirar la plaça buida és grandiós.

Estructura de compàs d’amalgama.

La llum és completa en si mateixa.

Busco nius per enganxar-m’hi.

Però he de creure en alguna cosa.

És delicat i generós.

Si no, em perdo.

És una satisfacció.

Totes les possibilitats.

Començar, continuar, acabar.

L’autobiografia és un invent.
La consciència és l’últim mico.
Més val tenyir o submergir-s’hi.
Treure l’arbre que portes dins.

M’enduc els reflexos vermells.

El revers del món opac.
Hi ha una trama amagada més enllà del llindar.
Penetro els impulsos elèctrics de les coses.
Són espurnes, passatges.
Em deixo caure sense xarxa i no em fa res.
Fa temps que vaig aprendre a aixecar-me.
Mentre caic hi veig.
Tampoc no em fa res travessar els murs.
Amic que ets el viatge.
Amic que ets la creença.
Avui mateix he esbombat el nus.
Quanta alegria en la nit de dintre, alliberada.
He pujat per cingleres.
Que boniques les muntanyes embalsamades de boirina.
He notat les fites.
Estranys, els camins sense lloc.
Una pregària escoltada.
Rebre a temps real.
Sóc el meu cos i les coses que hi passen.
Et dic que sí de seguida.
M’engolo.
Em sento perquè deixo de sentir-me.
La resplendor és inherent.
L’èxtasi és inherent.
Voldria agrair-ho però no sé a què.
A caure, potser.
A perdonar-me deixar-me caure sense xarxa.
Amic que ets columna.
Estimo perquè sí.
Amic que ets espai.
Agrair-ho al cel i les muntanyes.
A les coses petites.
Amic que ets poder.
Poder mirar.
Amic que ets mirar-me.
Em miro des de fora, des de dintre.
Et miro des de fora del temps.
No hi ha temps si els nostres cossos s’estavellen.
Amic que ets carn.
Amic.
Avui mateix m’he estimbat.
M’ha calgut aprendre a estimbar-me.
Agrair-ho a les petites coses rovellades.
El temps és impossible.
Amic que ets passar.
Passar per sobre, per sota.
Et miro sense columna, sense carn.
No sé del cert què és el que veig.
Agrair-ho als ulls, a les mans.
Amic que ets devastar.
Amic que ets explosió.
Després ens queda poca cosa.
Callar.
Nosaltres.
Poca cosa.
Amic que ets silenci.
M’ha calgut aprendre a no dir res.
No cal anomenar.
Es pot sentir.
Puc palpar les barreres.
Són aquí mateix.
M’esperonen darrere de l’opacitat.
Amic que ets llum.
Resplendor del revers.
Com estimo el revers.
Agrair-ho a les acàcies i els freixes.
Agrair-ho a distingir.
M’ha calgut aprendre a agrair.
Distingir pluja, núvols.
Quan tot és el mateix.
Simples barreres imposades.
Però avui mateix les he travessades i és un èxtasi trobar-se sense com ni moment, estar nu, no tenir nom i només sentir-se, sentir l’amic que m’esberla, l’amic que sent i no té nom i corre i jo corro fins que l’encalço i ens estimbem i anem plegats cinglera amunt, cinglera avall, i no ens fa res, perquè fa temps que hem après a aixecar-nos.
Amic que em beses i en el teu bes hi ha tots els arbres i la llum que m’encamina.
Com una pregària escoltada.
I ara em queda aquella febre que em fa por.
Amic que tremoles.
La nit es fa espessa.
Però he vist les cuques de llum.
Coses petites.
Tremoloses.
Com estimo tremolar en la nit opaca.
Però m’ha calgut aprendre-ho.

Va i ve i s’entregira. És pagà com el cervell. És estirar-se. Sentir a la medul·la i desaparèixer. La felicitat és animal. Palpo cada petit borró dels teus ossos i em tusta una esgarrifança. Som plomes i artèries i ens enfonyem en el nostre buit. Respiro amebament, algament, com quan un petit soroll a les fulles seques. Quan m’arrenco el nom m’arriba un pànic com una cascada sense riu.
Vaig i vinc i m’entregiro. Casa meva no té adreça. Sóc jo quan dormo i quan m’aferro als murs de contenció. Voldria estirar-me la veu, plantar el cos, sentir a la medul·la i desaparèixer de mi. El pianissimo de la bellesa. Viure és una evolució de formes. Quan t’agafo les mans es desperta una ciutat fortificada.
Que la tempesta s’escau. El núvol no plou, ni el llamp arriba, ni l’aigua és estrictament la pluja, ni cal anomenar-ho. Viure-ho. Ser la frisança de l’aire en llampegar, el vent que s’emporta l’aigua, el rastre del tro, la terra que abraça, les mans, els punys, els pits oberts. Ser el cruixit del tronc que s’esberla. Ni és possible anomenar-ho.
Saltar de cos en cos, ampliar-se, disminuir-se. Allò que ens distingeix. No hi ha res cert ni segur. Palpar-se què significa. Les emocions. El món irracional és molt més ample. És tossudesa. La complexitat és necessària. Tot són analogies.
Em corresponc. Pugem al capdamunt del coll i parlem de llindars. Les coses creixen i se sobrepassen. Som petits monticles. La moralitat és només humana. Res de bo i dolent. Res de necessitat. El sentit és no-res.
Que tot fluctua. La majoria dels nostres problemes són gramaticals. Estimar-te, mirar-te, tocar-te. Ser aquí, ser tu. Som díctics. Per què no puc ploure? A la tempesta també llampego i trono i sóc núvol que es desintegra i la llum que travessa les gotes i també es desintegra. M’esbalço i m’esberlo i rellisco i sóc neu i fang i arbre caigut. La bellesa se sent a mitja veu. Vine i entregira’t.