Un gran desert 
verge, 
el silenci, 
la lluïssor 
última 
que amara 
cada gra de sorra 
com si fos l’únic. 
Al centre, 
la massa blava 
com un cos de mare 
que espera 
i, a sobre, 
un núvol roig. 
Res no es delimita. 
El sol, la força 
penetrant. 
Vinc de lluny 
i em sento 
el cos cansat, 
però l’alè m’és 
absolut i s’omple 
de la subtilesa 
de la llum 
d’abans de trencar 
la nit. 
Cap ment no em reposa 
en allò que he viscut, 
no porto res a sobre. 
Aquí s’alça 
el llindar. 
La benvinguda s’obre 
amb l’amplitud 
del vent. 
Em sento l’alè 
que m’expandeix 
en el silenci sense nom 
i em contemplo 
des de fora, 
enfonsat en la matèria 
de la pedra i de l’aire. 
No fujo de res, 
sóc el meu mestre. 
Ha estat tan simple: 
la pedra esperava, 
jo hi he arribat 
per la simple decisió. 

Aquí, 
la gran muntanya. 
Veig, en la immensitat 
de l’aire de petit plomissol, 
tremolor d’herbes, de fulles, 
la pell esquerdada que cau 
com un xiscle d’ocell 
i aquesta lentitud. 
La lenta, profunda 
afirmació. 
I, en la nit que 
comença a esbadellar-se, 
un cos 
que ascendeix, 
vingut de lluny, 
sol, amarat 
de resplendor. 
La meva lava 
corre avall. 
Em trec sencer. 
Res del que he viscut 
no m’espanta, 
ni els meus gossos, 
ni aquesta feixuguesa 
que em pensava que era jo. 
Ni el que he deixat 
de viure o allò 
que he abandonat 
i em reclamava. 
M’arboro a poc a poc. 

La pedra al capdamunt, 
com una flama. 
El cos com una flama. 
El cos que ja no és cos, 
que ara és alè. 
El cos com una planta 
que es trenca i vessa 
les petites arrels. 
Al cim 
l’aire és vermell. 
Encara queda 
una punta de dia. 
No m’hi aferro 
i a poc a poc es dilueix. 
Rebenta de sobte 
la nit. 
Rebo l’ampla gratitud 
i sé que la mereixo, 
mans obertes, cor obert, 
llavis oberts, 
front ample com el cel, 
que sap els núvols 
i els estima. 
Les mans també se m’alcen, 
se m’alça tot el cos: 
he omplert de la ment 
cada fibra 
i ara l’allibero, 
la dono a les estrelles, 
a aquest no-res, 
la petitesa. 
He entrat a casa. 
Fa segles que vaig néixer 
a la muntanya. 
Aquí no em cal fer foc. 
No he de fer res per canviar-ho 
ni ser aquí dalt 
m’ha transformat. 
No sóc diferent 
del que era allà a sota. 
Reconec la vella voluntat 
i em somric per perdonar-me 
no haver-ne sabut més. 
Admiro aquell que cercava 
sense veure-hi 
i sofria amb ferides estretes 
per poder compadir-se. 
He après a veure-hi 
pel sol que 
he deixat que em toqués. 
I ara el son és un miratge 
i ja no hi ha ser vulnerable. 
Ara sóc amb les pedres 
i el buit d’enmig de les estrelles, 
el buit de dins de les estrelles, 
el buit del flux i el buit 
de tot allò que hi és i que no hi és. 
Em parlen les pedres que toco. 
Els peus es fonen amb la terra. 

El món és el silenci 
i allò que sóc és la rialla. 
Rialla múltiple que trenca 
les parets 
i en els trossos de vidre 
deixa de ser 
aquella foscor que m’enganyava 
per no ser jo. 
Els meus germans, 
les pedres, les herbes, 
les parets, 
el corrent que ho omple tot. 
Ara sóc dalt, 
en aquest naixement, 
i, en arborar-me en el present, 
m’arboro per sempre. 
No he de fer res. 
No he de sentir. 
No he de ser. 
Ja no miro res 
del que hi ha sota. 
M’estic en el buit. 
Se m’omplen els pulmons. 
Sóc els pulmons. 
El que ve és un mig somriure.