Cal preparar a casa els exercicis de l'Àrea 3. Domini pràctic del sistema lingüístic.

Dilluns, 28 de setembre

• Presentació i informacions d'inici de curs.
  

Dimecres, 30 de setembre

• Hem corregit un test gramatical de repàs que podeu trobar en els fitxers adjunts a peu de plana.
• Hem fet una comprensió auditiva que podeu veure i escoltar en aquest enllaç: Sàmara, d'Octavi Masià.

Dilluns, 5 d'octubre: avaluació inicial d'Expressió Escrita.

Dimecres, 7 d'octubre: avaluació inicial d'Expressió Oral.

Dimecres, 14 d'octubre

• Comentari de les errades més habituals de l'Expressió Oral. Les podeu trobar a peu de plana en un arxiu adjunt.
• Dictat i exercici de grafies

---

DICTAT

         Si açò fóra una narració clàssica, jo, ara, hauria de descriure amb tots els pèls i senyals la Casa Gran; però en diré poques coses perquè el tema central d’aquestes pàgines no és l’arquitectura de l’edifici. Diré, no obstant això, que em va cridar l’atenció la sensació de solidesa que transmetia. Murs amples i finestres menudes, un model de construcció que, segons que vaig saber després, era el tradicional de la Terra Plana. Només dos grans balcons en la façana i una galeria que ocupava un dels laterals trencaven la sensació de sobrietat que emanava tot l’edifici.

---

Completa els buits amb les grafies (1 o 2) que hi falten.

         Per__ encara que em vaig fi__ar molt b__ en tot all__ que ve__en els meus ulls, la veritat __s que la meua atenció es va centrar de se__ida en __’home que es va al__ar d’un banc de pedra situat al peu de la porta principal i se’__ va aproximar amb pa__os r__pids. Fe__a quin__ anys que no el ve__a, fins i tot em fe__a por de no recon__xer-__, per__ quan el vaig v__re, dret, davant de mi, va__ tindre la sensació que no havia pa__at el temps. __s cert que havia en__ellit: el pas del tem__ li ha__ia blanque__at els cabells, havia a__entuat la fond__ria dels seus ulls i havia fet que se li marcaren m__s les arru__es de la cara. Per__ era la mate__a ima__e de Carles que jo guardava n__tidament al meu cerve__, la que m’havia acompa__at durant tots aquells a__s, encara que jo no f__ra conscient de la seua exist__ncia.

 

         (Agustín Fernández Paz, Aire negre, Alzira, Bromera, p. 68)

---

         Però encara que em vaig fixar molt bé en tot allò que veien els meus ulls, la veritat és que la meua atenció es va centrar de seguida en l’home que es va alçar d’un banc de pedra situat al peu de la porta principal i se’m va aproximar amb passos ràpids. Feia quinze anys que no el veia, fins i tot em feia por de no reconéixer-lo, però quan el vaig veure, dret, davant de mi, vaig tindre la sensació que no havia passat el temps. És cert que havia envellit: el pas del temps li havia blanquejat els cabells, havia accentuat la fondària dels seus ulls i havia fet que se li marcaren més les arrugues de la cara. Però era la mateixa imatge de Carles que jo guardava nítidament al meu cervell, la que m’havia acompanyat durant tots aquells anys, encara que jo no fóra conscient de la seua existència.

---