No ens cansarem mai de repetir les conseqüències lamentables ocasionades, sobretót, per la intervenció, d'una manera o altra, de l'artista que dibuixa. Destrueix automàticament tot el que eau a les seves mans, ja sigui il.lustració, cartell, documental, etc.

¿ Quan abandonarem el dibuixant ineficaç i el substituirem per l'emoció viva del testimoni fotogràfic?

Aquest no és el moment de reiterar l'elogi de la fotografia, que no hem deixat de repetir amb tant de fervor, sinó únicament el de reclamar el seu ús en tots els casos en què encara persisteixin els mals dibuixos.

L'ús del testimoni fotogràfic, tanmateix, comprèn cada dia noves disciplines i1 les seves possibilitats noves i poderoses arriben a les activitats més diverses, fins ara verificables solament amb una aproximació que podríem quasi qualificar de sentimental.

Des d'obres estrictament cientifiques -història natural, geografia,etc.- fins a assaigs recents en la novel.la (Nadja, André Breton), el testimoni fotogràfic ha intervingut de la mateixa forma en la publicitat o en el poema pur.

La fotografia és capaç de realitzar el catàleg més complet, escrupolós i commovedor que mai hagi pogut imaginar l'home. Des de la subtilesa dels aquaris als gestos mes ràpids i fugaços dels animals salvatges, la fotografia ens ofereix mil imatges fragmentàries que donen lloc a un total coneixement dramàtic. La cùpula de la catedral, situada a deu metres d'altura, en una foscor constant, ens és revelada per la fotografia amb tota la finesa de detalls que només la fotogènia hàbil a la qual pot sotmetre el fotògraf les coses, ens permet conèixer. A mès de l'implacable rigor al qual el testimoni fotogràfic sotmet el nostre esperit, aquest es sempre i ESSENCIALMENT EL VEHICLE MES SEGUR DE LA POESIA i el procés mes àgil per a percebre els transvasaments més delicats entre la realitat i la superrealitat.

El sol fet de la transposició fotogràfica implica ja una invenció total : el registre d'una REALITAT INÈDITA. Res no ha donat tanta raó al subrealisme com la fotografia. Facultats inusitades de sorpresa de l'objectiu Zeiss!

No hem parat de repetir més d'una vegada que la fotografia pot reemplaçar i fer durar més temps i amb realitat que la visió directa una gran part dels objectes arqueològics que amenacen una supervivència precària o que són l'origen de conflictes importants d'incomoditats i urbanisme.

Creiem que els llocs arqueológics, qualssevol que siguin els conceptes, guanyarien en ésser jutjats un cop acabats, tal com foren al seu dia i no rosegats pel temps, lamentables i cadavèrics, amb tots els símptomes de putrefacció als quals l'esnobisme sentimental atorga el seu entusiasme més gran.

Creiem que la humanitat es podria congratular encara més de posseir una col.lecció

de fotos i un film complet del Partenó, recentment acabat de construir, que no pas de posseir l'herència de les seves despulles lamentables. (Sabem que és això (les despulles) allò que els artistes aprecien més).

Entre nosaltres, m'és agradable poder remarcar l'esforç de Joan Subias que, a la seva gran erudició, afegeix les condicions primordials de l'esperit (tan rara en général entre aquells que es consagren a la recerca arqueològica), que li permeten ésser a la vegada espectador d'una obra de Max Ernst i d'una escultura romana. Joan Subias ha aconseguit, per exemple, un cap del Crist de Vilabertran, cosa que equival a inventar-lo completament. Aquesta foto, resultat d'un llarg procés d'elaboració i d'assaig, ens fa conèixer el primer detall vertader de la Creu de Vilabertran, tan inexistent com famosa.

En realitat, el cap té 6,5 cm d'alt i 5,5 cm d'ample i és completament impossible, a causa de la llum sempre circumstancial del món fenomenal, d'apreciar-la tan de prop de com ens és mostrada pel testimoni fotogràfic, fred, antiartístic i tan desacreditat.

SALVADOR DALI

(l) La Gazeta Literària, n°6