En aquesta pàgina trobareu entrevistes amb l'autor, tant a la imatge com als Fitxers adjunts. PROTAGONISTES: Xulio Ricardo Trigo Des de finals d’octubre ja es pot trobar a les llibreries la nova novel·la de Xulio Ricardo Trigo, El somni de Tàrraco (Edicions 62). L’escriptor, d’origen gallec però establert a Tarragona, completa així la seva segona incursió en la novel·la històrica després d’Els secrets de la reina (2008). Amb ell parlem d’aquesta obra, de la novel·la en general, de la històrica i de l’escandinava, de la qual n’és un bon coneixedor, i del moviment literari a la ciutat.
- Què fa que un gallec de naixement i valencià d’adopció s’instal·li a Tarragona i amb el català com a llengua literària? - Sóc als Països Catalans des de fa 45 anys i he viscut a molts
llocs. Vaig venir a Tarragona perquè pensava que el camí valencià estava molt dessaborit;
les coses a València estan molt malament pel que fa a la llengua i el públic
lector. Si d’una cosa estic convençut és que un escriptor ha d’estar a prop de
la llengua amb què escriu, i jo sempre he escrit en català oriental. Tarragona és
un lloc central, una ciutat petita però que té de tot i on es viu bé. - Vostè és un dels pocs tarragonins que publica en editorials de fora. Creu que hi ha una certa endogàmia en el sector? - Aquesta pregunta és complicada. En principi, el creador
tarragoní ha de creure que el que fa té la mateixa vàlua que el que fa
qualsevol altre. - I que el punt de comparació és a l’exterior, no a l’interior. - Sí, exacte. Com passa a Girona, per exemple, que té molt més
ressò a Barcelona que no pas Tarragona. Crec que no ens hem de conformar en
aquest sentit. I tampoc sóc l’únic que publica a Barcelona, pensem en Jordi
Tiñena, Margarida Aritzeta, Olga Xirinacs... - Però la gran majoria publica en editorials locals. - Sí, és clar, aquesta és la grandesa i la misèria de tenir editorials pròpies, que d’alguna manera fagociten el que es fa a la ciutat. - Què opina
del moviment literari a la ciutat? Hi ha un sentit gremial? - Home, el moviment literari està disminuït. Es continuen fent coses, però poques. La Tardor Literària, segons el meu parer, sovint està mal enfocada perquè aquells creadors que realment importen a la ciutat no estan dins la programació. No és ben bé una crítica, però ho pots constatar. Falten llocs d’unió i amb els escriptors que hi ha i la gent que podria fer coses, veig poc moviment. - Què l’atrau de la
novel·la com a mitjà d’expressió? - Jo sempre he volgut escriure novel·la. És curiós, altres autors comencen amb la poesia, però jo vaig començar escrivint contes. Estic molt content d’haver fet la primera novel·la als 35 anys, és un bon moment. La poesia la pot fer qualsevol, molt jove, i sortir una cosa digna; la novel·la necessita una certa experiència. M’atrau perquè m’agrada explicar històries, construir nous móns i, sobretot, el contacte amb el lector. - La novel·la és la
manera més fàcil de transmetre pensaments al lector perquè arriba a més gent? - No sé si jo diria això. Una novel·la, com una bona pel·lícula, ha de treballar perquè el lector tregui les seves pròpies conclusions, els seus pensaments. És a dir, que provoqui també en el lector un acte creatiu. Has de deixar espai perquè el lector vagi construint la seva història. - Darrerament en el seu
bloc parlava de la novel·la escandinava. Com valora la bogeria que s’ha
desfermat per Stieg Larsson? - Larsson es llegeix molt bé. No era un gran escriptor, però Déu n’hi do. Però és molt curiós que els autors que han sortit darrere de Larsson són boníssims. És el cas de l’islandès Indridason, un escriptor excepcional que va molt més enllà de la novel·la negra. - Una altra moda dels últims
anys seria la novel·la històrica... - Creus que és una moda? La novel·la històrica sempre ha estat allà, sempre hi ha hagut col·leccions dedicades a la novel·la històrica. - En qualsevol cas, estem
en un moment en què es ven més novel·la històrica. - Sí, sí, i tant. - Això l’ha empès a
escriure novel·la històrica? - No, mira, jo vaig estudiar Història. Vaig veure que no havia publicat cap novel·la històrica i d’allà va sorgir Els secrets de la reina. Vaig recuperar aquell plaer de joventut de dir “la història em motiva”. La segona ha estat El somni de Tàrraco, que neix de la meva terrassa de Sant Pere i Sant Pau, des d’on es pot veure la Muralla. Tu saps que quan veus una cosa cada dia, al final no veus res, doncs en un moment em vaig fixar que la Muralla era allí, igual que Tarragona, i que aquesta ciutat que m’havia acollit tan bé potser mereixia una novel·la. - Com presentaries
aquesta novel·la als potencials lectors? - El somni de Tàrraco és una novel·la històrica i d’intriga. Passa a la Tarragona romana. La podria haver situat al segle II dC, quan tots els grans edificis que conservem estaven en funcionament, però vaig decidir situar-la en un moment germinal, que és quan August decideix establir-se a Tàrraco, el 26 aC. - I s’ha d’afegir una
història d’amor i crims, oi? - La novel·la comença amb un assassinat i una parella de joves que es troben; ella és la filla del governador. Algú assassina el governador i el protagonista descobreix el crim, amb la mala sort que el troben amb l’arma a la mà. També és la història de la ciutat en el moment en que s’intentaven canviar els sistemes de producció per crear oli per a Roma quan la Bètica ja no en produïa suficient. - Què reporta a l’escriptor
el fet de situar l’argument en un moment tan llunyà i concret? Què obté a canvi
del gran treball de documentació que representa? - Hi ha una frase de Jacques Le Golf que m’agrada dir perquè és un historiador, no un novel·lista: “La ignorància de l’historiador és la fortuna del novel·lista.” Quan et poses a escriure una novel·la històrica, com més lluny marxes en el temps més difícil és documentar-te. Hi ha moltes idees sobre com era la vida, però poques certeses. I una novel·la històrica és una ficció; aspira a construir una realitat possible. Has d’inventar, d’arriscar. Revista “Públics”, Tarragona, novembre 2009. LLEGIM AMB XULIO RICARDO TRIGO 1. Quin fou el teu primer llibre? Crec
que seria millor definir-lo com el primer llibre que recordo d’una manera
especial. Suposo que va ser Els germans
karamazoff, de Dostoievski. Jo tenia 12 o 13 anys i llegia moltes novel·letes
de les que aleshores es deien de quiosc –ciència-ficció, policials-. Un dia que
era molt lluny de casa, a Allariz (Orense), mentre el meu pare feia unes
visites de negocis, vaig entrar en una botiga amb la intenció de canviar-les,
tal i com es feia amb aquest tipus de publicacions. Però entre la muntanya de
llibres que hi havia m’hi vaig trobar la novel·la de Dostoievski. En vaig pagar
10 cèntims d’aleshores, pel canvi. 2. Quin/s llibre/s tens ara a la
capçalera del llit? Una
novel·la negra d’un islandés que m’ha semblat molt bona, La dona de verd, d’Arnaldur Indridasson. M’ha interessat molt la
seva visió d’Islàndia, però també la seva tècnica que per moments esdevé
prodigiosa. És una novel·la per entretenir-se però plena de substància, potser
de les que ens agraden. 3. Quin és el teu racó preferit
per llegir? Depén
de l’època de l’any. Ara mateix la petita terrassa de casa a les tardes, quan
ja no pega el sol i arriba una lleugera brisa de la mar. Però tinc molt de
costum de llegir estirat al llit, el lloc on potser em concentro més per llegir
ficció. Potser ve dels meus començaments com a lector, quan agafava muntanyes
de còmics i me n’anava al llit només sopar per poder llegir durant hores i
hores. 4. Digues un llibre que no hagis
llegit. Evidentment,
en són molts, sempre més dels que voldries. Però si t’he de dir alguna cosa més
concreta, potser triaria rellegir: Jane Austen, Víctor Hugo, Flaubert, Vargas
Llosa, Cortázar... M’agradaria no haver-los llegit, poder gaudir-ne de nou. 5. Una lectura inoblidable… Les fascinants novel·les totals de la primera època de Vargas Llosa –Conversación en la Catedral, La casa verde, La guerra del fin del mundo-, però també l’obra de W. G. Sebald o les lectures de Macedonio Fernández. (Entrevista de Roser Caño Valls al blog “Antaviana”) |
Entrevistes |
