ESCRIURE A LES TERRASSES

Fa temps vaig imaginar un text que portaria per títol “Escriure a les terrasses”. El motiu era homenatjar aquesta mena d’espais on he passat moltes hores de la meva existència, sovint desenvolupant arguments o escrivint la novel·la en curs. La meva afecció a les terrasses i els espais oberts ve de molt lluny. Un dels meus primers records transcorre a la galeria que envoltava la casa dels pares a Betanzos; jo devia tenir menys de cinc anys, que va ser quan la van abandonar definitivament. En aquella atalaia jugava i observava el ritme de la vida de la petita ciutat de província.

Ara, sempre que el temps acompanya, agafo el portàtil i em retiro a la terrassa de la casa on visc a Tarragona. La seva posició elevada em permet veure la mar i la part alta de la ciutat des d’una perspectiva privilegiada. Fa cosa de dos anys vaig parar compte que, per molt que ocupava aquest espai amb freqüència, no sempre parava atenció al que podia contemplar. No és estrany. L’escriptura ens convoca a un món paral·lel que no sempre té a veure amb el que ens envolta.

Era de nit i l’absència de la lluna permetia una major definició dels espais que tenia al davant. Un d’ells, potser el més esclatant atès que la mar era només una extensa superfície fosca que es confonia amb el cel, era l’antiga Tarragona, el barri que els tarragonins anomenen Part Alta. Des dels temps romans, ha estat envoltat per les muralles, formidables i gairebé es diria que amb vocació d’eternitat. Ara, al segle XXI, es troben sota la llum groga que es fa servir en molts monuments i que atorga una estranya intensitat al paisatge nocturn.

En aquells instants vaig entendre que tenia un deute amb la ciutat que m’havia acollit, que Tarragona tenia una antiga història que m’estava esperant. Després de reflexionar durant uns quants dies, vaig decidir que la meva atracció per les muralles tenia alguna cosa a veure amb una època remota de la ciutat. Però no era aquell segle II després de Crist que reflectien les maquetes i les restes dels gran edificis. Era evident que aquests vestigis d’un passat notable m’atreien, però encara més ho feia un altre moment, quan havien començat moltes coses que farien de Tarragona una de les ciutats romanes més importants del Mediterrani.

Vaig saber aleshores que volia escriure sobre els tres anys que l’Emperador Octavi August havia residit en aquella Tàrraco del segle I a.C., plataforma de les legions que lluitaven per acabar amb els darrers focus de resistència al nord de la Península. Em vaig dir que en un espai molt curt de temps, al voltant de tres anys, s’havien posat les bases de la Tàrraco que ara admiràvem, que havia estat el punt de partença d’una manera d’entendre el nostre país. Perquè, tal i com em repetia mentalment quan hi pensava, Catalunya no era només la conseqüència d’una Edat Mitjana rica en esdeveniments. Bona part del que era també tenia a veure amb el seu passat romà, i Tàrraco havia estat la urbs més destacada en aquells temps.

AUSA, L’ALTRE ORIGEN

Mentre imaginava l’argument que donaria contingut a El somni de Tàrraco, em plantejava també que la figura del narrador hauria de tenir aquella curiositat dels nouvinguts, que d’alguna manera representés també la meva pròpia mirada. Volia un personatge savi, observador i solitari, un estranger capaç de mirar la història amb perspectiva, però que s’estimés la terra que l’havia acollit. Al mateix temps, volia que una altra Catalunya, la rural, la de l’interior, tingués un paper en la meva novel·la.

La solució me la va donar l’amiga Inma Bellafont durant un dia en que presentàvem Els secrets de la reina a la ciutat de Vic. Ella insistia en la bellesa de la seva ciutat mentre travessàvem en diagonal la plaça Major i jo, mentre gaudia de l’espai que ens envoltava,  em vaig dir que sobre això no podia albergar cap mena de dubte. De tornada a Tarragona, mentre conduïa acompanyat de la placidesa de la nit entre l’angosta vall que mena cap al sud, vaig saber que el meu narrador seria un home d’Ausa, el nom amb que els romans coneixien la ciutat de Vic.

Així va néixer Perthus el Vell, un recol·lector, segons vaig pensar de seguida, un home que havia nascut a les muntanyes que envoltaven Ausa i que havia hagut de fer-se una nova vida a la bulliciosa Tàrraco d’Octavi August.

L’explotació de l’oli a Tàrraco

Fins a l’època d’August, són les valls del Guadalquivir a la Bètica els principals proveïdors d’oli de Roma. L’Imperi, però, comportarà noves necessitats. La ciutat de Roma creix amb desmesura i aviat arribarà al milió d’habitants. Tant els usos cosmètics com alimentaris del líquid daurat es sol·liciten amb urgència.

En aquest context, en Lucà, fill del governador Manni, descobreix el gran potencial de les terres que envolten Tàrraco com a possibles productores. Així, decideix intrigar amb l’ajuda de comerciants i senadors romans per tal de treure aquestes terres als cossetans i convertir-los en esclaus d’un nou sistema.

La mort del governador Manni obre un gran nombre de possibilitats, ja que Octavi August, ocupat a administrar la pau que tot just comença, havia delegat en ell aquests temes. Ara els actors de la conxorxa tindran ocasió de posar-hi al capdavall de la Tarraconensis un governador corrupte que segueixi els seus postulats.

X. R. Trigo

Fotografies: 1. Vista nocturna de les muralles. 2. El Temple Romà d’Ausa (Vic). 3. La denominació d'origen Siurana, un bon exemple del llegat d'aquells temps.