La barrera que separa ciència i societat és de naturalesa feble i delicada, però de vegades adquireix força i allunya aquests dos móns de manera palpable. No té perquè ser així, però. La societat es nodreix de la ciència en les seves activitats més bàsiques, i, principalment, és empesa per la ciència cap al progrés, ja sigui tecnològic, sanitari o de qualsevol caire. Tanmateix, els científics són i han de ser un reflex de la societat, copsant les seves necessitats i inquietuds, i traduint-les per a fer avançar el motor general de la ciència, que és un dels que disposa la societat.
La separació que pateixen aquests dos móns és de vegades paral·lela a la que pateixen els gestors públics i la societat. Els polítics de l’administració fan moltes vegades la seva vida, donant explicacions a la societat només quan els hi cal, una societat que, per altra banda esta composada de polítics potencials ja que emet les necessitats i rep els resultats. Tot i així, de vegades es produeix un distanciament d’aquesta societat i un desinterès cap als afers polítics, ja sigui per un sentiment d’incomprensió cap a la feina dels gestors públics o per una falta de comunicació adient. S’ha de recordar que el ciutadà no té per què estar format en les disciplines bàsiques necessàries per a la gestió pública, però és a ell a qui és destinada.
D’igual manera, el ciutadà no té ni ha de tenir coneixements en les diverses disciplines de la ciència per a ésser partícip d’ella. Formules, equacions, experiments i protocols separen la ciència de la societat, fent-la difícil de comprendre, i provocant un desinterès que acaba per afectar al col·lectiu científic, que es desinteressa de la tasca de comunicació de la seva feina.
La figura del divulgador és, per tant, cabdal en la connexió que hi ha entre ciència i societat. El divulgador és un científic que integra els coneixements de la ciència i els tradueix al llenguatge apropiat per a la divulgació. No vol dir això que hagi de simplificar-los, sinó despullar-los del vocabulari tècnic i de l’argot propi i necessari de l’estament científic, adaptant-los per a complir la necessitat d’informació de la societat. Tanmateix, la labor del divulgador no acaba aquí, ha de ser també un revulsiu per a la pròpia comunitat científica: la comunicació entre ciència i societat pot generar moltes vegades un debat entre científics que pot ajudar a l’avanç de la ciència en general. S’ha de comprendre que la labor del científic sol ser altament especialitzada; el científic, doncs, tendeix a saber molt d’una àrea i convertir-se en un profà de la resta. I, per últim, és també crucial la labor que els divulgadors han de fer respecte als temes de caire científic però candents a la societat en general: hi ha vegades que la connexió entre ciència i societat que s’ha esmentat abans es materialitza en alguns temes en particular o en general. És feina del divulgador conduir aquests debats per a integrar de manera correcta el pensament de la societat i el del món de la ciència.
Per a acomplir aquests objectius, divulgació, pensament i ciència, i ciència i Societat, i potser més, neix el Grup de Treball sobre Ciència de la Fundació Pere Ardiaca
