El romànic a Gallifa

Sant Sadurní

Ermita del s. XI, esmentada ja el 939. Fou construïda al cim de la muntanya de Sant Sadurní, de 951 m. d'altitud, dins d'una fortificació de la qual en resta un tros de mur. Durant els s. IX i X, època de formació i consolidació dels comtats catalans, la fortalesa va esdevenir un dels límits entre el comtat de Barcelona i el d'Osona. El 1316 era un petit priorat del monestir de Sant Pere de la Portella, de la diòcesi d'Urgell.

Santa Maria del Castell

Església del s. XI, construïda dins una fortificació documentada el 999, coneguda com a Castell de Gallifa. El s. XIV les parets de la nau i l'absis foren apujades afegint-hi un pis fortificat, amb espitlleres. Fins el 1860 fou parròquia d'una part del terme, funció que compartia amb l'església de la vall. Des del 1986, que es restaurà, és dedicada a la Mare de Déu de l'Ecologia (santuari ecològic). Originàriament, el Castell deuria ser propietat dels comtes de Barcelona, i el cediren a un vassall noble perquè el defensés: el 1060 el guarda o castlà també compartia la castlania del castell de Clarà, de Moià. Des del 1116 el posseïen en ple domini els Rocafort, també senyors de Clarà, i del 1357 al 1564 el tenien els Centelles, data en què els homes de Gallifa compraren la seva llibertat al rei Felip II pel preu de 10.000 sous. El Castell tenia jurisdicció sobre tot el terme.

Sant Pere i Sant Feliu

Església parroquial, del s. XII, situada a la vall. Bernat de Rocafort, senyor de Gallifa, dotà l'església amb uns masos i delmes amb motiu de la reedificació i consagració, que tingué lloc entre el 1140 i el 1180. Els s. XVIII i XIX es van fer diverses obres de restauració, per trobar-se en mal estat; la darrera és del 1927. Les imatges de Sant Pere ad Víncula i Sant Feliu l'Africà són de l’escultor Camil Fàbregas, en alabastre (1950).

Mare de Déu del Grau

Ermita documentada el 1227, erigida a mig camí de Sant Sebastià de Montmajor. Bernat Gasius de Petra, senyor del Castell, el 1348 llega a la capella dos sous catalans per comprar ciris. Des del s. XVII es coneixen diferents reformes i prohibicions de dir-hi missa pel perill d'ensorrar-se. Les darreres obres de reparació són del 2002; l'edifici es trobava en un estat tant deteriorat que l'absís s'havia separat de la nau.