Per a la representació final del projecte, vam decidir muntar una instal·lació amb l’actuació d’una de les ballarines que apareixen al vídeo en el Centre Artístic Niu, al barri del Poblenou. Aquesta sala, d’uns 40 metres quadrats, constitueix un espai multifuncional en el què s’hi desenvolupen projeccions de vídeo, actuacions de música electrònica, exposicions de fotografia, d’escultura… i altres activitats artístic-culturals, dins del marc d’esdeveniments com festivals de música o art.
Per a la nostra instal·lació varem realitzar dues projeccions amb la intervenció d’una ballarina, juntament amb l’exposició d’una selecció de fotografies realitzades per una de les components del grup.
En primer lloc, hi havia un projector dirigit a la paret del fons de la sala, situada frontalment en vers al públic. En ella, s’hi va projectar el vídeo definitiu en el que hi apareixien imatges de la ciutat y de les ballarines. Aquest vídeo, que va aportar la font de la música que acompanyava l’espectacle, consta del títol del projecte, les tres parts de vídeo i dels crèdits finals. Així, cadascuna de les tres parts del vídeo té la seva pròpia música i imatges d’escenaris concrets, així com una ballarina particular que desenvolupa els seus propis passos. Tot i així, tots comparteixen una mateixa idea estètica que lliga amb el discurs del projecte.
L’altra projecció es va dirigir cap a la paret lateral esquerra de la sala, en la que s’hi van projectar fragments de vídeo únicament de localitzacions de la ciutat, aquest cop sense les ballarines que havíem utilitzat per al projecte. Cada imatge tenia la durada d’uns segons i davant d’aquestes, la ballarina, vestida de blanc, va improvisar un seguit de moviments per l’espai restant entre el projector lateral i la paret del seu davant. D’aquesta forma, la ballarina quedava impregnada per les imatges de les localitzacions, de manera que sobre el seu cos es dibuixaven intermitentment les diferents projeccions.
La sala es trobava totalment a les fosques, de manera que només es reconeixia l’escena de les dues projeccions que de forma sincronitzada interactuaven a través de la llum i la imatge de la ballarina.
Al llarg d’una hora, es va passar el vídeo tres cops, el primer dels quals, acompanyat de l’actuació de la ballarina, el segon, sense la ballaria, per tal de que el públic pogués fixar la seva atenció en la projecció central i per últim, l’actuació final.
La mida de la projecció central, acompanyada dels moviments de la ballarina, banyats amb la llum de les projeccions sobre el seu cos, varen donar molt bon resultat. Aquells que prèviament havien vist alguna de les edicions en pantalla o alguna de les fotografies en paper del projecte, van insistir en què la proposta presentada d’aquesta manera prenia una altra forma.
