Júlia Costa
Júlia Costa i Coderch (Barcelona, 1948) és mestra i llicenciada en Humanitats. Ha publicat les novel·les juvenils Enmig d’orats i savis i Retorn a les boires (Barcanova, 1994). Ja en el camp de la narrativa per adults, ha publicat Ombres (La Magrana, 1994), Rondalla del camí (Publicacions de la UAB, accèsit Premi Pere Calders, 1998) i La descomposició de la llum (Omicron, 2007, Premi Olga Xirinacs de novel·la). També ha publicat dos reculls de poesia: Indrets i Camins (Premi de Poesia del portal joescric.com) i La pols dels carrers (Meteora, 2006).
Manté diferents blocs de contingut cultural i literari, entre els quals La panxa del bou és el més popular, amb força lectors i també Tèrbol atzur, on recull l’aportació de la dona a la poesia catalana. També és molt aficionada a la història i coordina el blog de les Tertúlies d’Història del Grup 99 . Viu al Poble Sec de Barcelona i forma part de l’entitat CERHISEC (Centre per a la Recerca Històrica del Poble-sec), motiu pel qual ha publicat diferents articles sobre aspectes d’història d’aquest barri de Barcelona i realitzat itineraris temàtics sobre el Poble-sec històric i literari o La Setmana Tràgica al Poble-sec i la seva rodalia.
Júlia Costa, avui mestra jubilada, va treballar a l’Hospitalet des del curs 78-79 fins el curs 92-93, on va impartir diferents especialitats a l’escola El Samontà, avui EOI de la ciutat, durant el qual aquesta escola, a causa del descens de natalitat, va tancar com a centre de primària. L’ambient d’aquells anys es reflecteix en el seu llibre Retorn a les boires. En aquella època va participar de forma molt activa en el projecte L’Hospitalet és escola, formant part de l’equip de primària i elaborant diferents materials. També, en el marc d’aquest projecte, va escriure el conte, destinat al cicle superior de primària Els Tocaboires a l’Hospitalet, ambientat a la ciutat i protagonitzat per uns follets immigrants, en un intent de bastir una mitologia infantil hospitalenca pròpia. Més endavant va romandre alguns cursos a d’altres escoles, com ara el CEIP Provençana per arrelar-se de nou, des del curs 98-99, al CEIP Bernat Desclot, com a especialista en NEE i, més endavant, com a responsable del projecte puntedu. Amb motiu del 25è aniversari de l’escola l’any 2007 va aconseguir un accèssit en els premis Leandre Colomer sobre experiències educatives amb el treball Bernat Desclot i la seva época, aplicat de forma transversal en aquest centre, a través del projecte de biblioteca.
Júlia Costa es va jubilar en l’ensenyament en acabar el curs 2008-2009. Sempre ha estat molt vinculada a l’activitat educativa de la ciutat, on ha treballat durant trenta anys, i és sòcia del Casalet.
L’activitat educativa de Júlia Costa, l’ambient de l’escola i dels mestres i visions literàries de la ciutat es poden trobar en diferents passatges dels seus llibres, tant en els de narrativa com en els de poesia. Júlia Costa ha estat també jurat del premi literari Andreu Trias, tant en la seva modalitat per a adults com en la infantil i juvenil. Ella mateixa va guanyar aquest premi de poesia l’any 2004 i el Grup Verba va dedicar un dels seus recitals a la poesia d’aquesta autora.
El 2020 el ple del Districte de Sants-Montjuïc li ha atorgat la Medalla d’Honor de Barcelona.
La merienda. Barcelona: Stonberg, 2022.
Un canal privado de televisión emite, por las tardes, en directo, un talk show centrado en una situación dramática o conflictiva, con tres participantes anónimos cada día, personas que han sido testimonios o protagonistas de situaciones relacionadas con el tema elegido.
Para una de las sesiones se ha optado por la triste situación de la prostitución humilde o mísera, durante la postguerra, y tres mujeres de edad avanzada han sido seleccionadas para contar su vida y su experiencia. El programa lo presenta y dirigí Mariví Cantavieja, una periodista atractiva y emprendedora, amante y protegida de una vieja gloria de la radio, el cine, el teatro y los medios audiovisuales, Juanjo Badía, mucho mayor que ella.
En una Barcelona en transformación, en la cual alternan la pobreza con la ambición, la fanfarronería y el diseño, en la era Obama, sufriendo ya los efectos de la crisis económica, con dificultades para encontrar trabajo por parte de los jóvenes con estudios, un conjunto de personas de generaciones y situaciones distintas entrecruzarán sus vides alrededor de este programa de gran audiencia, situado en el límite sutil entre la telebasura y las producciones con aspiraciones vagamente culturales.
En clave irónica, más allá de los tópicos al uso o del lenguaje políticamente correcto, la variopinta y diversa sociedad urbana mostrará sus grandezas y sus miserias, sus esperanzas, sus ambiciones, su fragilidad y su hipocresía. Y la gran dificultad para la permeabilidad social, cuando no se pertenece a las élites de siempre.
La Merienda, una de esas meriendas televisivas devotamente seguidas por mucha gente, mujeres en su mayoría, acabará una tarde de forma brusca, con un escándalo imprevisto. Pero todo pasa, los personajes afectados superarán el bache y la vida seguirá, como siempre, a pesar de todo, porque la fama y el éxito están destinados, más pronto o más tarde, al olvido. Con todos sus defectos y sus virtudes, cada uno a su manera, los protagonistas de esta historia coral acaban por desvelarnos, en su conjunto, una nostálgica ternura existencial.
L'extraordinària vida d'en Tomeu Valent. Barcelona: Stonberg, 2021.
Aquesta extraordinària vida d’un personatge de ficció s’inicia amb un relat sobre els darrers dies del protagonista, Tomeu Valent, ja gran i resident en un poble del sud de França. Anirem coneixent la vida d’aquest personatge des del seu naixement, durant una epidèmia que va trasbalsar la seva ciutat d’origen (Balconera, un acrònim de Barcelona). Tomeu, sense família ni recursos, portarà una vida atzarosa, lligada als canvis, guerres, revoltes i misèries del segle XIX. Viurà a un convent on l’acullen de petit, treballarà en una indústria d’indianes, farà de carreter, s’unirà als liberals i als carlins, caurà en mans de bandolers, es casarà i quedarà vidu, coneixerà les ideologies anarquistes utòpiques i participarà en l’anada d’alguns catalans a Amèrica, rere les idees de Fourier, podrà tornar i, per atzar, encara pot assolir una vellesa relativament plàcida més enllà de la frontera.
La novel·la utilitza noms i topònims inventats, que ens evoquen indrets i personatges reals, i ens mostra uns fets que sovint resten encara poc clars o mal explicats. El llibre es mou entre la novel·la fantàstica, la d’aventures i la històrica. Molts esdeveniments que poden semblar inversemblants, poc coneguts, tenen una base real i l’atzarós segle XIX, tan complex, va propiciar vides complicades. El pas del temps i la violència del segle XX han fet oblidar un passat poc amable que tenim tendència a idealitzar o mitificar. Malgrat tot, com aquest bon home que neix amb moltes ganes de viure i pot arribar a vell, la vida, en ocasions, ens sorprèn amb les seves inesperades oportunitats.
El Parc i les Ombres. Barcelona: Stonberg, 2020.
El Parc i les Ombres pot semblar, d’entrada, una novel·la de gènere. Hi trobarem una mort que cal esbrinar, la d’un jove periodista que està investigant crims del passat, oblidats i que van passar a Catalunya. Però la narració va molt més enllà, reflecteix la distància entre les classes socials, a Catalunya, malgrat la relativa permeabilitat assolida en les darreres dècades, els prejudicis, que sovint freguen el racisme, vers els nouvinguts actuals, l’egoisme inevitable que sura quan cal defensar els nostres, la corrupció assumida i les ferides mal curades.
En aquest context la Mila, una mestra jubilada, vídua i desvagada, ajudarà un seu antic alumne, immers en un cert desconcert vital, a treure l’entrellat d’uns fets en els quals convergeixen molts personatges, tot un mosaic de gent molt diferent, unida pel destí, la casualitat i les circumstàncies, en un moment precís, al volt d’un fet violent imprevisible. El passat no desapareix mai del tot, per més que a vegades el vulguem oblidar. Pot afectar el present i pot ser que no interessi evocar coses com ara les seqüeles de la Guerra Civil, les misèries de la postguerra, el franquisme sòrdid, el catolicisme aclaparador, o aspectes més recents, com ara el consum de droga o els efectes del VIH.
Avui els nouvinguts de tot el món són mirats amb recança potser, fins i tot, per aquells que també van ser mirats de la mateixa manera, en uns altres temps. El foraster sempre inquieta, encara més si és pobre i diferent de la majoria. No és fàcil tirar endavant quan les condicions són poc favorables i els sectors amb poder i diners tenen interès, en general, a mantenir els seus privilegis.
No hi ha bons ni dolents del tot, en aquesta història, depèn del moment, de l’entorn, del context. No som sempre iguals ni inalterables. No podem viure sense riscos ni deixar de cometre errors, que de vegades poden ser molt greus. El llibre transita per diferents zones urbanes i rurals, Montjuïc, l’Hospitalet, la part alta de Barcelona, la Catalunya profunda, les colònies tèxtils. Hi ha molts mons, i la gran majoria són ben a prop nostre.
Les fràgils paraules. Santa Coloma de Queralt: Ushuaia, 2015.
Les fràgils paraules és el seu darrer llibre de poemes publicat i es presenta amb una coberta que reprodueix una aquarel.la feta per la mateixa Júlia Costa, a qui també li agrada expressar-se plàsticament.
En la talaia dels anys, Júlia Costa amanyaga un gavadal d’experiències vitals que en aquest llibre es van desplegant com estampes d’un antic llibre japonès. Aquests poemes, escrits en forma de sonets, poesia lliure, haikus o formes de cançó tradicional, esdevenen, per posar un altre símil, com fotogrames d’una pel.lícula. I de la mateixa manera que aquestes imatges donen fe de vida –la vida de l’autora- també es converteix en una panoràmica d’una part ben significativa de la història quotidiana del nostre segle XX.
La cendra dels anys. Granollers: Actéon, 2010.
La cendra dels anys mostra un mosaic de personatges i situacions lligades als fets que han sacsejat la societat catalana durant els dos darrers segles i incideix en temes com les seqüeles de les guerres i les postguerres, la servitud de l'amor massa possessiu, els canvis socials i la decadència d'un món rural condemnat a la transformació inevitable o la mort definitiva, en el qual les tragèdies antigues acaben convertides en frívola cultura de consum.
L’inici del capvespre. Barcelona: Meteora, 2009.
La novel·la es desenvolupa des de la postguerra fins a l’actualitat i una gran part de la mateixa s’esdevé a Barcelona i la seva rodalia. Mostra un ampli mosaic de personatges, on destaquen els de les dones que envolten el protagonista. Reflecteix els canvis socials i econòmics de les darreres dècades, amb molts aspectes positius, però també amb una certa deshumanització de la vida quotidiana.
Carme Alzaga; Joan Camós. "L'Hospitalet és escola". Dins: Quaderns d'estudi L'Hospitalet de Llobregat: Centre d'Estudis, 1987- Núm. 22 (novembre 2009), p. 31- 42.
Repàs al projecte L’Hospitalet és escola, que consisteix en treballar a les escoles bressol, primàries i secundàries, el coneixement de la ciutat per part de l’alumnat.
La descomposició de la llum. Badalona: Omicron, 2007. l Premi de Novel·la Olga Xirinacs.
Pluja d'agost. [en línia]. 5 de juliol 2006. [consulta: 31 de desembre 2012]. La pols dels carrers. Barcelona: Meteora, 2006.
Indrets i camins. [en línia].1 setembre 2003. [consulta: 4 d’octubre 2006].
¿Vols actualitzar la teva pàgina de L'H Escriu?
Utilitza aquest enllaç i envia'ns la informació omplint el formulari:
