Joan Casas
Joan Casas (l’Hospitalet, 1950) dramaturg, escriptor i traductor, va ser també professor a l’Institut del Teatre. Fill d’una família de classe treballadora, va estar vinculat al teatre independent de la ciutat des d'Alpha 63 fins al GAT dels primers anys 80. En els inicis de la democràcia va formar part del primer equip del Departament de Dinàmica Educativa, va publicar alguns estudis d'història local i va estar vinculat al Centre d'Estudis de l'Hospitalet. Se'n va anar de l'Hospitalet el 1984.
Ha conreat, a més a més, gèneres tan dispars com la poesia, el periodisme i l’assaig. Diversos guardons reconeixen la seva prolífica trajectòria professional, sempre aparellada a les arts. Algunes de les seves obres teatrals s’han representat a indrets tant llunyans com a la remota Sibèria. Així mateix, ha publicat monografies sobre l’Hospitalet. Llicenciat en Arts Escèniques, va encetar estudis de Geologia, Periodisme i Filologia.
Casas s’endinsa al món del teatre de la mà del grup Alpha 63, a finals de la dècada dels setanta. Una mica més endavant serà l’ideòleg del Grup d’Acció Teatral de la ciutat, una de la companyies independents més actives de l’època. Adapta diverses obres, algunes de les quals les dirigeix ell mateix. El 1991 representa Después de la lluvia, una de les seves primeres obres teatrals. Dos anys més tard, rep els premis Crítica Serra d’Or de Teatre i Ignasi Iglésias per la seva obra Nus (1991), de la qual s’ha fet una versió cinematogràfica en rus. També destaquen Nocturn Corporal (1994) i L’últim dia de la creació (2001), representada a París el 2006.
Com a periodista, va ser corresponsal a Diario de Barcelona, publicació en què va escriure crítica teatral. Entre d’altres, ha col·laborat en els diaris Avui, Serra d’Or, El Observador i El Nou Llobregat.
Entre 1990 i 1995, va dirigir la revista de teatre Pausa, de la Sala Beckett, i, des del 2007, dirigeix Estudis Escènics, la revista acadèmica de l'Institut del Teatre de Barcelona. En aquest centre és professor de teoria i història del teatre, crítica i escriptura dramàtica.
Ha publicat alguns estudis sobre la ciutat de l'Hospitalet. En destaquen La formació de la indústria a l'Hospitalet del segle XIX (1985), Rutes urbanes (1986) i L'Hospitalet, un passeig per la història (1986).
La traducció s’erigeix en una de les altres grans empreses d’aquest autor polifacètic. No en va, en aquest àmbit també ha estat llorejat. Ha rebut el premi Jordi de Domènech de traducció de poesia per Tard, molt tard, de nit entrada (2006), del poeta grec Iannis Ritsos, i el premi Giovanni Pontiero de traducció del portuguès per No entris tan de pressa en aquesta nit obscura, d’Antonio Lobo Antunes. Ha traduït obra de idiomes tan diversos com el portuguès, el grec modern, l'italià, el francès, el búlgar i el rus, i a autors tals com Goldoni, Čekhov, Marivaux, Dario Fo, Labiche, Enzo Cormann, Michel Vinaver, Lionel Spycher, entre d’altres. Del francès, ha traduït al català escriptors de gèneres molt diferents (Proust o Rousseau, per exemple).
Fruit de la passió pels relats de la literatura llatinoamericana, Joan Casas ha escrit Pols de terrat (1980), guardonat el 1979 amb el premi Víctor Català i ambientat en bona part en L’Hospitalet de la seva infantesa. El 2009, va guanyar el premi Rovira i Virgili d'assaig pel dietari Amb la terra a la cintura. Pel que fa a la poesia, Casas ha estat premiat per Tres Quaderns (1985) i Amb efecte (1987).
La seva obra ha estat traduïda a l’anglès, castellà, francès, neerlandès, rus i ucraïnès. Part del seu treball continua inèdit.
El seu amor pel grec modern és una passió de maduresa que cultiva tant com pot.
Va quedar finalista del premi Víctor Català l’any 1976, i el va guanyar el 1979. Des d’aleshores ha publicat quatre llibres de poesia, n’ha escrit dos més a quatre mans amb Feliu Formosa i ha posat en circulació mitja dotzena de peces de teatre que s’han representat en mig món en circuits independents, des de Mèxic fins a Khabárovsk, a la remota frontera siberiana del riu Amur. Ha dut a terme, així mateix, una intensa activitat com a traductor literari de diverses llengües, disciplina en què també ha obtingut premis: el 2003, Giovanni Pontiero de traducció del portuguès: No entris tan de pressa en... d'Antonio Lobo Antunes; el 2005, Jordi Domènech de traducció de poesia: Tard, molt tard, de nit entrada, de Iannis Ritsos.
El 2009 va guanyar el premi Rovira i Virgili d'assaig: Amb la terra a la cintura.
Podeu saber-ne més a Associació d'escriptors en llengua catalana
Vegeu a Taquilla inversa
"L'Adam Manyé, finíssim poeta de Cambrils, presentava ara fa un any Del quadern número 7 a Tarragona i deia, entre altres coses, que jo era "un escriptor de raig fi". Era una manera elegant de parlar. Ell, que és jove i actiu, també hauria pogut dir que jo era un mandrós monumental, o un pòtol, o una pura il.lusió de l'esperit. Tres llibres de poemes en gairebé vint anys, són poca cosa. Però un sol llibre de narracions en un quart de segle, encara és menys. I l'aportació que puc haver fet a la dramatúrgia es limita a mitja dotzena de textos escrits entre 1989 i 1995. És clar que la meva percepció del temps és una altra, i que tot això tan deixatat jo ho sento com una cosa travada, intensa, fonda. I sé que, si tinc alguna forma de consciència en el moment de morir, veuré la vida no com la desfilada accelerada de les imatges d'una pel.lícula, sinó com l'esclat eteri d'una bombolla de sabó. I els textos potser seran la punxa de l'agulla. El pas del temps va agrumollant el temps. Per això l'Hospitalet, que va ser la ciutat on vaig viure --i amb una presència crec que prou activa, no pas merament censal-- durant els meus primers trenta i pocs anys, romandrà, d'una manera indestriable, en la boirina de gotetes d'aigua sabonosa de després de l'esclat. En la breu memòria. En la veritat final."
2004. Joan Casas.
Curiositats
El 2012 hi ha hagut dues noves posades en escena de la seva peça Nus, una en català, entre Andorra i Barcelona, i una altra en castellà, al Teatro del Mercado de Saragossa.
Joan Casas: (1989-2009). Tarragona: Arola, 2022.
Teatre reunit (1989-2009). El teatre de Joan Casas ens permet entendre moltes coses de com la cultura escènica catalana ha anat tractant en aquest tombant de segle alguns dels temes que li són propers, molt especialment les relacions entre homes i dones, o entre pares i fills. Un teatre essencialment idiosincràtic, que fa una aportació important a la nostra cultura escènica no segrestada per les modes formalistes i amb el qual es construeix algun dels aspectes essencials que la nostra època llegarà a les generacions posteriors per comprendre com hem anat evolucionant a l'hora de construir alguna de les bases ètiques i morals del nostre present.
[trad.]; Xvarts, Evgenii. Tres peces teatrals. Tarragona: Arola, 2021.
Les obres de Xvarts, tanmateix, demostren que els contes infantils no són tan blancs i neutrals com ens po-dríem pensar. L'ombra (1940), sobre el tema de l'home que perd la seva ombra que havien desenvolupat Von Chamisso i Andersen, pot ser llegit com una faula sobre la pèrdua de la pròpia dignitat, i va ser prohibida just després de la seva estrena El drac es va estrenar a Moscou l'agost de 1944, quan l'exèrcit soviètic avançava cap a Alemanya, i se suposava que era una crítica del totalitarisme nazi. Però algú hi devia veure uns bigotis més poderosos que els de Hitler, i va ser prohibida sense que tornés a pujar a cap escenari fins el 1962. El miracle ordinari (1956), escrit el mateix any del 20è congrés del PCUS, el de la desestalinització, és una paràbola romàntica i divertida sobre els capritxos dels creadors i les relacions entre ells i les seves criatures, i encara va ser objecte de dos tractaments cinematogràfics de gran èxit després de la mort del seu autor, els anys 1964 i 1978. The publication was effected under the auspices of the Mikhail Prokhorov Foundation TRANSCRIPT Programme to Support Translations of Russian Literature
L’any de la cuca i el verí. [L'Hospitalet de Llobregat]: Nectar, 2021.
Com la Patti Smith vaig voler fer un dietari de l’any que en feia 70, per descobrir massa tard (després de la desena negativa editorial) que jo no era cap estrella del rock and roll. El dietari és un gènere que, a través de la fragmentació de l’experiència diària, busca la forma de fer passar la vida per les pàgines escrites. Idealment la vida d’aquell que escriu s’hauria de fondre en una representació més comprensiva de la vida en general. Idealment. Les tres eines de l’escriptura diària son la crònica, la memòria i el somni. I sobretot les tisores, la llima i la reescriptura. Jo no sabia, quan m’hi vaig posar, el pes que havien d’adquirir els microbis: els virus, vull dir, i les bèsties togades. Però va ser així. Bona lectura.
Formosa, Feliu. La Cantant barbuda. Una introducció al teatre de l'estúpid. Calonge: AdiA, 2021.
Estimats lectors,
Què hi fem aquí reunits, llegint? Em temo que vostès, com jo mateix i aquests senyors del meu costat, hem estat engatussats per aquells senyors d’allà. Aquells senyors d’allà són els autors d’aquest artefacte que tenen a les mans a punt de llegir. Un moment, sisplau, tinguin una mica de paciència. Espero i desitjo que riguin les gràcies del llibre encara que no n’hi trobin cap, tinguin un gest de commiseració. Perquè, ben mirat, tots som víctimes d’aquell sabadellenc que feia intervius a les òlibes del campanar de la parròquia de Sant Fèlix. Un senyor que, no content amb l’assumpte de les òlibes, també va fer conversar una mula que fumava cigarretes amb un elefant boig al qual li agradaven els toros i atipar-se de percebes! En fi, ja em diran! Fer l’animal, en dic jo d’això! Perquè ho entenguin, aquell sensacional Senyor Banyeta de Sabadell és qui va inspirar els nostres escriptors, o sigui, aquests dos senyors estarrufats de la portada. D’aquesta inspiració n’han dit, ni més ni menys i sense pretensions, La cantant barbuda. Una introducció al teatre de l’estúpid! Doncs ja està tot dit.
Vostès mateixos!
Joaquim Armengol Roura
[traducció]. L'esqueix de carn. Barcelona: Angle, 2019.
Premi Femina, Premi Especial Renaudot, Premi Roger-Caillois, Premi de l’Acadèmia de Medicina, Premi de novel·la News i Premi dels Premis Literaris. Millor Llibre de l’Any per a Lire.
La vida de Philippe Lançon va canviar el 7 de gener de 2015 quan va ser ferit en l’atemptat islamista contra la revista Charlie Hebdo. Dotze companys i amics hi van morir. El món sencer va quedar commocionat. Parafrasejant l’autor, L’esqueix de carn és la història d’un home que va ser víctima d’un atac, que va passar nou mesos a l’hospital i que narra, amb tota la precisió i tota la lleugeresa possible, com aquest atac ha canviat la seva vida i la vida dels altres al seu voltant, els seus sentiments, les seves sensacions, la seva memòria, el seu cos i la seva percepció del cos, la seva forma de respirar i d’escriure. El resultat és un llibre lluminós, profund, amb un estil captivador. Poques vegades tenim l’oportunitat d’endinsar-nos en una història tan personal i alhora tan carregada d’esperança i de vida.
et. al. ; Abrams, Sam i Ayensa, Eusebi [edició]. Una Vela en el mar blau: antologia de poesia catalana moderna de tema grec. Figueres: Edicions Cal·lígraf, 2019, p. 282 - 285.
A les pàgines que segueixen, se succeeixen les més variades interpretacions dels principals mites grecs, records de pobles i de ciutats, i fins i tot referències a episodis i autors rellevants de la història i la literatura grega, tant antiga com moderna, sense oblidar la medieval o bizantina, impregnada d’aquella llum daurada que ens segueix captivant, tants segles després. El lector té davant dels ulls, per tant, tot un ric mosaic de temes i d’autors, per les tessel·les del qual esperem que pugui moure’s còmodament, sigui per conèixer les originals versions que d’ells han fet els nostres poetes o per visitar, amb uns altres ulls, la geografia mítica de Grècia, que és, al capdavall, també la nostra.
[traducció]; Formosa, Feliu [pròleg i versions ]. Sòfocles. Tragèdies. Barcelona: Institut del Teatre: Comanegra, 2019.
Traduccions en vers dramàtic de les tragèdies de Sòfocles. Tres de les quals de la mà de Joan Casas (Èdip Rei, Èdip a Colonos i Les dones de Traquis), les altres quatre de Feliu Formosa. Pròleg de Joan Casas.
“L’obra de Sòfocles no ha perdut vigència i segueix inspirant interpretacions contemporànies. Ha estat considerat un dels renovadors fonamentals de la tragèdia grega i s’ha dit que, gràcies a la seva contribució, el gènere ha assolit la perfecció estètica a nivell formal. Amb els seus textos, explora el caràcter alhora heroic i vulnerable dels personatges davant la força irresistible del destí. En aquest volum, presentem una nova versió al català del teatre complet de Sòfocles a mans de Joan Casas i Feliu Formosa, treballada des de l’oralitat i pensant en la representació, que inclou les set tragèdies que es conserven senceres: Àiax, Les dones de Traquis, Antígona, Èdip rei, Electra, Filoctetes i Èdip a Colonos.”
"Introducció". Dins: L'escena antiga. Martorell: Adesiara, 2016, p. 7 - 32.
Moreno, Carolina [traducció]; Norén, Lars. El Coratge de matar. Tarragona: Arola, 2016.
Fa fred, però l’Erik prefereix deixar les finestres obertes durant la visita del seu pare, que s’ha presentat a la casa del fill per passar-hi un temps indefinit, encara que la relació s’hagi refredat visiblement després que morís la mare. Les cicatrius entre tots dos són visibles, la profunditat de les ferides, no. Qualsevol presència estranya pot pertorbar greument la violència latent d’aquest nucli familiar disgregat.
[traducció]; Ritsos, Iannis. Persèfone; Àiax; Filoctetes. Martorell: Adesiara, 2016.
¿I si Persèfone no va ser raptada per Hades, sinó que s’hi va lliurar sense oposar resistència, captivada per la virilitat del déu i desitjosa —lluny d’aquest món nostre tan tèrbol— de la llibertat que atorguen les ombres? ¿I si Àiax, el gran heroi, s’hagués plantejat la inutilitat dels combats, sabedor que cap victòria ni cap derrota no és nostra i que els honors no valen res? ¿I si Neoptòlem, el fill d’Aquil·les, ja s’hagués preguntat per què els homes són menats com xais a les guerres pels interessos dels altres? En aquest llibre, Ritsos esdevé un mestre insuperable a l’hora de modernitzar la tradició i, a través dels personatges del mite, fer-nos veure la incertesa i la vacuïtat de les accions humanes.
[traducció]; Modiano, Patrick. Carrer de les botigues fosques. Barcelona: Proa, 2016. Premi Goncourt 1978. Misteri i intriga no sempre van de bracet, però Modiano sap fer totes dues coses. És aquesta una obra singular, una investigació profunda dels abismes d´una ànima errant que absorbeix el lector en una trama detectivesca.
[traducció]; Ammaniti, Niccolò. Anna. Barcelona: Angle, 2016.
Any 2020. Pobles i ciutats han quedat reduïts a ruïnes. Tots els adults del planeta han mort per un virus letal. En els nens, en canvi, el virus es manté latent fins que arriben als catorze o quinze anys; llavors s’activa i moren també.
L’Anna, de tretze anys, vol sortir de Sicília per buscar els adults que, diuen, han aconseguit sobreviure a la malaltia. En aquesta odissea l’acompanyen el seu germà petit Astor, un gos i Pietro, un noi que també va a la recerca de la seva curació. S’enfrontaran a constants perills en un món sense llei ni ordre, en què la supervivència és l’únic objectiu. Compten només amb l’ajuda d’un quadern titulat «Les coses importants», que l’Anna va rebre de la seva mare just abans de morir.
[introducción y notas]; versión en hexámetros de Fernando Gutiérrez ; epílogo de José Ángel Valente. Homero. Odisea. [Barcelona]: Penguin Clásicos, 2015.
El viaje de Ulises se ha convertido en un mito universal y la Odisea en una lectura para todos los tiempos.
La presente edición cuenta con un prólogo y la magnífica versión en verso de Fernando Gutiérrez, así como una introducción y un apartado de notas elaborado por el traductor y periodista Joan Casas, y un epílogo escrito por el poeta, ensayista y traductor José Ángel Valente. «Los mortales se atreven, ¡ay!, siempre a culpar a los dioses porque dicen que todos sus males nosotros les damos, y son ellos que, con sus locuras, se atraen infortunios que el Destino jamás ...
[traducció]; Dimitriàdis, Dimìtris. Moro com a país. Tarragona: Arola, 2014.
Micenes és avui un munt de pedres que visiten un sens fi de turistes, i el pas inexorable del temps gairebé ha esborrat el record dels palaus formidables, de la nissaga reial dels Atrides, de la glòria i la prosperitat d'antany. Només el geni de Ritsos pot aprofundir, gràcies a la literatura, en aquest record: una Electra vetusta i decrèpita que es passeja pels replecs de la memòria, Orestes arrossegat indefectiblement per un destí de venjança i el revellit Agamèmnon, que, tot just tornat de Troia, està a punt de ser degollat per la seva dona, ens fan descobrir d'una manera absolutament colpidora la vanitat de tot plegat.
[traducció]; Ritsos, Iannis. Els Atrides. Martorell: Adesiara, 2014.
Illa de Grècia. [Torrelles de Llobregat]: Nèctar, 2014."Tinc la passió de Grècia. He après, de gran, el grec modern i viatjo allà cada any, des de fa més d’una dècada.
L’any 2009 l’atzar va fer que recuperés el tracte d’una persona que no veia des de feia molt de temps, i li vaig escriure des de l’illa de Paros llargs correus electrònics per explicar-li què era la meva vida a l’altra banda d’aquest mar nostre. D’aquell feix de cartes, amb una mica més de cocció i de repòs, ve aquest llibre. No és una guia turística perquè, així ho espero, provoca més curiositats de les que resol. És un llibret que aspira, en definitiva, a encomanar una passió. Ara que Grècia és tan maltractada per les notícies, em fa l’efecte que és el moment just de llegir aquestes pàgines."
"Un traductor literari a l'era de les revolucions tecnològiques". Dins: Iribarren, Teresa; Skrabec,Simona (eds.). Constel·lacions variables. Literatura en la societat de la informació. Barcelons: UOC, 2012.
Joan Casas posa ofici i saber al servei d’una descripció del paper del traductor literari dins aquest llibre en què set professionals de la literatura aporten reflexions, dades i experiències per enriquir el debat sobre les possibilitats de promoció i distribució d’autors i continguts i sobre les dinàmiques de producció i accés d’una cultura literària al sistema literari global, en el marc del nou escenari digital. Les aportacions, esglaonades de forma molt didàctica, delimiten el terreny i les regles de joc del sistema per passar, tot seguit, a il·lustrar-ne el funcionament amb una mostra d’estudis i experiències alliçonadores.
Txèkhov, Anton. Quatre peces teatrals. Barcelona: Labutxaca, 2012. (cotraducció de Nina Avrova;Joan Casas pròleg i cotraducció). Per saber-ne més consulteu Núvol el digital de cultura
La gavina (1896), L’oncle Vània (1897), Tres germanes (1902) i El jardí dels cirerers (1903) són les obres mestres indiscutibles dins la producció dramàtica d’Anton P. Txèkhov: quatre peces que van canviar el curs de la tradició teatral russa, europea i nord-americana.
[traducció]; Montanelli, Indro. La història dels grecs. Barcelona: Labutxaca, 2012.
Indro Montanelli explora els rastres de la Grècia clàssica a través de les experiències dels homes i les dones que la van viure.
Els grecs d’aquesta obra són els nostres contemporanis. Indro Montanelli ha escrit una història que no està feta de monuments ni d’estàtues, sinó d’homes i dones que tenen les nostres mateixes passions. És una narració senzilla, un relat amè que no pretén dir res de nou ni donar cap interpretació original a allò que ja se sap. L’ambició d’aquest llibre, i de l’ingent obra de divulgació de Montanelli, no és altra que la d’aproximar als lectors, sense fatiga i sobretot sense avorriment, la història de qui van ser els grecs antics.
[traducció]; Ammaniti, Niccolò. Tu i jo. Barcelona: Angle, 2012. Més informació a Núvol el digital de la cultura.
Tu i jo és una novel·la curta (poc més de cent pàgines) molt recomanable que tracta temes molt seriosos com la por a no integrar-se en el grup i la relació entre pares i fills, principalment, en un to gens melodramàtic. Niccolò Ammaniti (Roma, 1966) s’ha consolidat en els darrers anys com un dels autors italians més respectats a Europa.
[traducció i pròleg]; Ritsos, Yannis. La sonata del clar de lluna. Martorell: Adesiara, 2012."Fa goig llegir un poeta gran, però quan ens arriba en una traducció d’aquesta categoria, el plaer es multiplica fins a l’extrem en què el dolor que expressa s’atenua. La casa esquerdada de què parla Ritsos és un monument a la bellesa".
David Castillo, El Punt / Avui.
[traducció]; Pennac, Daniel. Diari d'un cos. Barcelona: Empúries, 2012. Més informació a Núvol el digital de la cultura.
L’editorial Empúries ha publicat Diari d’un cos, amb una magnífica traducció de Joan Casas. Aquesta novel·la, de la qual ja s’han venut un quart de milió d’exemplars d França, és el dietari d’un home que al llarg de tota una vida anota en llibretes i papers tot allò que concerneix el seu cos.
El Comte Arnau. Barcelona: Proa, 2011.
Constituït per tres parts aparegudes en tres moments diferents, El comte Arnau (1900-1911), de Joan Maragall, té com a protagonista el conegut personatge llegendari condemnat a convertir-se en ànima en pena després d'haver desafiat la divinitat i d'haver comès els més grans pecats.
Epíleg de Joan Casas.
[traducció]; Ritsos, Yannis. Fedra: seguit de El retorn d’Ifigènia. Berga: L’Albí, 2010.
El gran poeta Iannis Ritsos és autor d’uns monòlegs dramàtics excel·lents, que han estat introduïts a casa nostra per L’Albí, gràcies a la brillant traducció i selecció de Joan Casas, amb el llibre Tres poemes dramàtics (Ismene, Crisòtemis i Helena). Ara, amb Fedra, aconseguim fer un pas més per ampliar aquest univers poètic extraordinari, que suposa la recreació dels grans mites d’un dels poetes grecs contemporanis més importants.
Maragall, Joan. Dramatúrgia d'Hermann Bonnín; amb la col·laboració de Joan Casas, Sabine Dufrenoy i Lluís Solà.
[pròleg, traducció i tria de textos];; Allais, Alphonse. Fumisme. Berga: L’Albí, 2010
Alphonse Allais, escriptor i periodista francès (1854-1905), és un precursor de la patafísica (la ciència dedicada a l’estudi de les solucions imaginàries i de les lleis que regulen les excepcions). Es va inventar el terme “fumisme”, per definir el seu sentit de l’humor. Aquest és un recull dels seus acudits, amb una mirada irònica i distant cap a un món en què són possibles totes les solucions, perquè, de fet, ja no queden problemes seriosos a plantejar.
Amb la terra a la cintura: (d'un dietari de 1997).. Tarragona: Arola, 2010. 20è Premi Rovira i Virgili de biografies, autobiografies, memòries i dietaris.
Recull, en un volum d’una extensió deliberadament discreta, textos d’uns dietaris de l’any 1997.
Hi ha moltes raons per haver triat aquest any de l’infern de les carpetes: el personal descobriment de Grècia, la represa de l’escriptura narrativa, una inflexió potser de maduresa en la relació de qui escriu amb l’ensenyament i amb el teatre. Hi ha moltes raons, però només una d’important. El 9 de setembre de 1997 moria la mare de l’autor, i amb ella l’últim ancoratge que li quedava en el paradís de la infància. S’obria llavors, definitivament, aquell horitzó confús que ens porta a tots al cap del carrer. D’aquí, segurament, el títol. I d’aquí, probablement, l’interès d’aquests papers per a qualsevol lector que satisfaci una única condició: la de ser mortal i saber-ho.
[traducció]; Modiano, Patrick. Carrer de les botigues bosques. Barcelona: Pòrtic, 2009.
[traducció]; Blok, Aleksandr Aleksandrovich. La barraca de fira; El rei a la plaça; La desconeguda. Barcelona: Edicions de 1984, 2009.
[traducció]; Modiano, Patrick. En el cafè de la joventut perduda. Barcelona. Proa, 2008.
Fora de casa. Barcelona: Empúries, 2008.
[traducció]; Ritsos, Iannis. Tres poemes dramàtics. Berga: L’Albí, 2007.
El último dia de la creación. Tarragona: Arola, 2006.
Illes. Tarragona: Arola, 2006.
Pols de terrat. Barcelona: Empuries, 2006.
Reedició de “Un llibre de relats que va guanyar el premi "Victor Català" l'any 1979, i que en bona part està ambientat a l'Hospitalet de la meva infancia i joventut”.
Pots trobar-lo des del 2010 amb format de llibre elctrònic.
Tard, molt tard, de nit entrada. Vic: Cafè Central/Eumo, 2005.
La traducció al català de l’obra de Iannis Ritsos, que va obtenir el 1r premi Jordi Domènech de Traducció de Poesia.
Le dernier jour de la création. Paris: Éditions de l'Amandier, 2006.
L'edició francesa d'un text teatral.
Del <<quadern número 7>>. Tarragona: Arola, 2003.
[traducció]; Saramago, José. Història del setge de Lisboa. Barcelona: Edicions, 62, 2001.
[traducció]; Lins, Paulo. Ciutat de Déu. Barcelona. Proa, 2001.
¿Vols actualitzar la teva pàgina de L'H Escriu?
Utilitza aquest enllaç i envia'ns la informació omplint el formulari:
