Shakespeare sonets

When to the sessions of sweet silent thought

I summon up remembrance of things past,

I sigh the lack of many a thing I sought,

And with old woes new wail my dear time's waste:

Then can I drown an eye, unused to flow,

For precious friends hid in death's dateless night,

And weep afresh love's long since cancell'd woe,

And moan the expense of many a vanish'd sight:

Then can I grieve at grievances foregone,

And heavily from woe to woe tell o'er

The sad account of fore-bemoanèd moan,

Which I new pay as if not paid before.

But if the while I think on thee, dear friend,

All losses are restored and sorrows end.

That thou hast her it is not all my grief,

And yet it may be said I loved her dearly;

That she hath thee is of my wailing chief,

A loss in love that touches me more nearly.

Loving offenders thus I will excuse ye:

Thou dost love her, because thou know'st I love her;

And for my sake even so doth she abuse me,

Suffering my friend for my sake to approve her.

If I lose thee, my loss is my love's gain,

And losing her, my friend hath found that loss;

Both find each other, and I lose both twain,

And both for my sake lay on me this cross:

But here's the joy; my friend and I are one;

Sweet flattery! then she loves but me alone.

That time of year thou mayst in me behold,

When yellow leaves, or none, or few, do hang

Upon those boughs which shake against the cold,

Bare ruined choirs, where late the sweet birds sang.

In me thou seest the twilight of such day,

As after sunset fadeth in the west,

Which by and by black night doth take away,

Death's second self, that seals up all in rest.

In me thou seest the glowing of such fire,

That on the ashes of his youth doth lie,

As the death-bed whereon it must expire,

Consumed with that which it was nourished by.

This thou perceiv'st, which makes thy love more strong,

To love that well, which thou must leave ere long.

151

Love is too young to know what conscience is,

Yet who knows not conscience is born of love?

Then, gentle cheater, urge not my amiss,

Lest guilty of my faults thy sweet self prove.

For, thou betraying me, I do betray

My nobler part to my gross body's treason;

My soul doth tell my body that he may

Triumph in love; flesh stays no farther reason,

But rising at thy name doth point out thee

As his triumphant prize; proud of this pride,

He is contented thy poor drudge to be,

To stand in thy affairs, fall by thy side.

No want of conscience hold it that I call

Her ‘love’ for whose dear love I rise and fall.

A woman's face with nature's own hand painted,

Hast thou, the master mistress of my passion;

A woman's gentle heart, but not acquainted

With shifting change, as is false women's fashion:

An eye more bright than theirs, less false in rolling,

Gilding the object whereupon it gazeth;

A man in hue all hues in his controlling,

Which steals men's eyes and women's souls amazeth.

And for a woman wert thou first created;

Till Nature, as she wrought thee, fell a-doting,

And by addition me of thee defeated,

By adding one thing to my purpose nothing.

But since she prick'd thee out for women's pleasure,

Mine be thy love and thy love's use their treasure.

When I do count the clock that tells the time,

And see the brave day sunk in hideous night;

When I behold the violet past prime,

And sable curls all silver'd o'er with white;

When lofty trees I see barren of leaves

Which erst from heat did canopy the herd,

And summer's green all girded up in sheaves

Borne on the bier with white and bristly beard,

Then of thy beauty do I question make,

That thou among the wastes of time must go,

Since sweets and beauties do themselves forsake

And die as fast as they see others grow;

And nothing 'gainst Time's scythe can make defence

Save breed, to brave him when he takes thee hence.

Shall I compare thee to a summer's day?

Thou art more lovely and more temperate;

Rough winds do shake the darling buds of May,

And summer's lease hath all too short a date;

Sometime too hot the eye of heaven shines,

And often is his gold complexion dimm'd;

And every fair from fair sometime declines,

By chance or nature's changing course untrimm'd;

But thy eternal summer shall not fade,

Nor lose possession of that fair thou ow'st;

Nor shall Death brag thou wander'st in his shade,

When in eternal lines to time thou grow'st:

So long as men can breathe or eyes can see,

So long lives this, and this gives life to thee.

Quan vaig comptant les hores de la vida

i veig morir en la nit el dia ardent,

quan veig la violeta ja marcida

i els foscos rulls coberts de blanc argent,

quan veig robustos arbres sense fulles

que ahir van ser l'ombria dels ramats,

i els blats d'estiu, garbats i fets despulles

i en carros mortuoris traginats,

jo em pregunto, llavors, pel teu encant

i em dic que el teu destí és l'enrunament,

ja que dolçor i bellesa et trairan

quan les dels altres vagin en augment.

De la dalla del temps podrà salvar-te

només un fill que vingui a defensar-te.

(traducció de Gerard Vergés)

¿És que puc comparar-te a un jorn d'estiu,

quan tu ets més adorable i més clement?

Brots tendres bat l'oratge intempestiu

i el bon temps s'interromp sobtadament.

Hi ha cops que un fulgor ardent el cel domina

i cops que l'or del cel a penes dura;

tota bellesa fatalment declina

per l'atzar o pel curs de la Natura.

Però jo veig perenne el teu estat

i sense perdre un bri de gentilesa.

No et retindrà la Mort al seu costat

si un vers etern el teu encant palesa.

Mentre l'ull miri i l'home no hagi mort,

viurà el meu vers i et donarà suport.

(traducció de Gerard Vergés)

Tens un rostre de dona, pintat per la natura,

senyor i senyora de la meva gran passió,

un cor gentil de dona, pro sense tenir cura

d'exhibir, com les falses, el canvi traïdor;

l'esguard més dar que el d'elles, molt menys fals quan es mou,

que daura tot objecte que els ulls han advertit;

i, amb un aspecte d'home que afalaga i commou,

d'ells en robes l'esguard i d'elles l'esperit.

Per ser dona, en principi, natura et va crear,

i mentre t'esculpia, li vas deixar el cor pres,

i, per una addició, a mi em va derrotar,

afegint-te una cosa que no em serveix de res.

Si t'ha creat per fer a les dones meravelles,

vull meu el teu amor, i l'ús que el tinguin elles.

(traducció de Salvador Oliva)

Quan en silenci a l'ànima m'acut

el record de les coses que han passat,

evoco amb un sospir les que he volgut

i em dolc de tot el temps que he malversat.

Llavors ploren els ulls, secs de natura,

pels amics que es va endur la nit sens fi,

per l'angoixa d'amor que el temps no cura,

per les dolces imatges de l'ahir.

Puc, així, lamentar vells patiments

i, de dolor en dolor, comptar amb desgrat

el trist nombre de penes i laments

que pago com si no els hagués pagat.

Però, si va a l'amic el pensament,

són reparats els danys i el sofriment.

(traducció de Gerard Vergés)

Que ella fos teva no és pas tot el meu dolor,

i tanmateix puc dir que me l'estimo molt;

és que tu fossis seu el que em causa aflicció,

una pèrdua d'amor que se'm fa desconsol.

Pecadors que estimeu, així us exculparia:

com que saps que l'estimo, tu l'estimes també;

ella sap que t'estimo, per això em contraria

deixant que el meu amic d'ella obtingui plaer.

Si et perdo a tu, d'això, ella en treu benefici;

si jo la perdo a ella, ets tu que en tens els guanys;

vosaltres us trobeu i jo en sento el desfici,

i així em teniu clavat en una creu d'afanys.

Pro el meu amic i jo som un de sol, i així

-dolç afalac- ella només m'estima a mi.

(traducció de Salvador Oliva)

En mi pots veure aquella estació

en què pengen les fulles groguejants

del brancatge estremit per la fredor:

runes ja sense ocells ni dolços cants.

En mi veuràs el dia esmorteït

caminant, abatut, cap al ponent

i engolit poc a poc per negra nit,

bessona de la mort, repòs silent.

Veuràs en mi el caliu, que fou guspira,

sota la cendra d'aquell foc d'ahir,

cendra que és llit de mort on ara expira

consumit per allò que el va nodrir.

Perquè això has vist, amb més força has d'amar

les coses que aviat has de deixar.

(traducció de Gerard Vergés)

151

L'amor és massa jove: no sap què és la consciència;

pro ¿d'on neix la consciència, si no neix de l'amor?

Gentil tramposa, doncs, actua amb conseqüència:

admet, si em fas pecar, que tu n'ets el motor.

Si em traeixes, traeixo la millor part de mi

per la traïdoria que fa el meu cos després.

L'ànima diu al cos que així podrà sentir

el triomf de l'amor; la carn no vol res més:

sent el teu nom i s'alça; i, en tu, després, es clava;

triomfant i orgullosa d'aquest orgull que sent,

s'acontenta de ser la teva pobra esclava,

alçant-se davant teu i, al teu costat, caient.

No és manca de consciència si jo anomeno «amor»

aquella per qui m'alço i caic sense vigor.

(traducció de Salvador Oliva)