Sermons SVF
Els sermons de sant Vicent Ferrer (una selecció)
El cel i l’infern
Ara, voleu saber la festa que li és feta a l’ànima quan la munten a paraís? La auctoritat de Jesucrist vos ho declara: «Factum est autem ut moreretur mendicus et portaretur ab angelis in sinu Abrahe»; no diu «ab angelo», set «ab angelis in sinu Abrahe». Ooh, quinya honor li és, que àngels la apòrton, e van cantant, e així com la munten fins als peus de Jesucrist, e besa-li los peus e les mans, e a la verge Maria, e Jesucrist dóna-li una cadira, e ell mateix corone-la en glòria! Doncs, bona gent, si volem haver tanta honor, tingam bona vida lleixant la honor e la vanitat de aquest món, que no és sinó fem.
E, per lo contrari, l’hom o la dona que estan en pecat mortal, e així ha viscut e perseverat, quan està a la mort, lo diable qui veu «d’ací a tantes hores morrà» (que també es veu los entràmenes de dins) va-se’n a infern corrent, a Llucifer. Saps qual diable és? Aquell mateix que t’ha fet pecar. E aquell conta lo novell, dient: «Senyor, tal persona ha tenguda mala vida, e ha perseverat en aquella, e no s’és volguda penedir, e ara està a la mort; e, així, què manau?». E diu Llucifer: «Vagen-hi tants mília dimonis» (o més, o menys). E, quan l’hom està per passar, la ànima los sent, e no vol eixir, e regira’s per dins, e gira los ulls en blanc; no hi cal, que a eixir ne haveu. E la febra, d’altra part, saps com li va? Així com al conill qui està en la mata; los caçadors baten la mata, e los cans estan entorn; no pot escapar. Finaliter, quan l’ànima és de fora, tantost los dimonis la prenen, e lliguen-li una cadena al coll, e menen-la cap primer en infern; e, quan la ànima veu aquell foc tan gran e aquells turments tan terribles, crida uns crits, «Aah! Aaai!», que par que cel e terra se’n deja entrar. E diu: «E ací he a estar jo?». Responen: «Hoc, Na Traïdora, ací estaràs perpetualment», e llancen-la sus el foc.
Sermons, I, Barcino
El judici final
Així com estaran aquells mesquins cridant e plorant, Jesucrist darà altra veu: «Inferne, aperi os tuum, et deglutire eos.» Súbito, se farà una ubertura en la terra, major que d’ací a Roma, e eixiran aquella pudor de sofre incomparable; entre peus se romperà la terra e sorbir-los ha en cors e en ànima. […] Segons que les gents seran estades en aquesta vida a fer mal, així serà la execució, com ara. Un feix de prelats, arquebisbes, bisbes, retors e vicaris, oficials, etc., si mal ho han haüd ab simonia, o han mal regit ab ufanes cavalcadures, concubines, etc., no donant bon exemple de si a les gents, ne havent cura de aquelles. Ooh, quiny feix serà tan gran de aquells en infern! Un altre feix se farà de emperadors, reis, etc., o que no han la senyoria ab bona justícia, o que no han punits los pecats, o no gosen extirpar los crims que les ciutats tan nobles se podreixen per pecats, es corrompen: de aquells tals, gran feix, sus! al foc de infern. Altre faixot de mals religiosos qui no tenen la religió, mas volen viure per llur volentat, propietaris, etc. Ooi, quiny faixot tan gran! Altre faixot de mals clergues simples, perquè no dien matines ne hores, e si ho fan, xam , xam, so de aram, confusament a u e dos, per indevots, jugadors, concubinaris, ab bona ballesta. Ooi, quiny faixot tan gran de aquests, via a infern! Altre faixot de persones superbioses, enteneu-me, dones!, quant han en vanitats, blanquets, corns, etc.; ídem, de hòmens vans, inflats de ciència. Ooh, que serà gran aquest faixot, irà a infern! Altre faixot de llogrers, etc. Ooi, quiny faixot tan gran via infern, xof! en les calderes! Altre faix de tots aquells que han feta deshonor a les esglésies, prenent-se los delmes, usurpant-se los drets, aquells que hi ballan e passegen, etc.
Sermons, VI, Barcino
Conte sobre l’enveja
E què vol dir enveja? Haver dolor del bé del proïsme. E dir-vos n’he un bell exemple. En una ciutat havia dos hòmens de gran honor; la u era molt envejós, e l’altre fort avariciós, e la fama era per tota la ciutat. E veus que un dia lo rei ho sabé, e dix: «Voleu que pac jo aquests dos hòmens?». «Hoc, senyor». Veus que ell los apellà, e, quan foren davant ell, lo rei los dix: «Ara veus, honrats hòmens: vostres pares me han feta molta honor e servir, e per ço que els altres me vullen millor servir, jo vos vull guardonar de aquell servir; e així, demanau ço que vullau, que jo vos promet de donar-vos-ho, e lo qui demanarà derrer jo li promet de dar-li-lo en doble, qui si la u demane una ciutat, l’altre ne haurà dues». E veus que ells estan qual dirà: «Digau vós, que sou major». «Mas vós, que sou de major llinatge». E així ells se contenien, e no volien dir, e lo rei dix: «Sus, demanau. Ara voleu que ho diga jo qual demanarà primer?». «Hoc, senyor». «Doncs, sus, a l’envejós, demanau primer». E aquell està pensant: si jo deman un cavall, aquell ne haurà dos; si deman una vila, aquell ne haurà dues. «Senyor, confermau de dar-li lo doble a aquell?». «Hoc». «Ara, jo vos deman aquesta gràcia: que em tragau la un ull». «Bé em plau». E quan lo hi traïen: «Hoc, mas a aquell dos». E així fo, e ho llegim. Ara guarda, doncs, com enveja gasta si mateix e els altres. Lo envejós no ha bé, ni qui de prop lo té.
Sermons, I, Barcino
Sant Jordi i el drac
Ara, escoltat: sapiau que lla en aquella terra havia un drac gran, e havia-hi un gran drac e menjava’s moltes persones. E havia ídoles en aquella terra, e deien que la ciutat devia ésser devorada per aquell drac, si ja lo rei no li donava sa filla. E veus que el rei ho hac a fer, e lo dia que ell hi devia portar sa filla, primo ell la ornà bé de aur e de perles, e la vestí molt gentilment, susaixí com si hagués ésser nòvia. E pensat que el rei plorant li dix: «Ara, ma filla, jo vos havia al cor de dar-vos a un gran rei per muller, mas pus que així és, no s’hi pot alre fer». E ella respòs: «Mon pare, bé’m plau, car més val que jo soleta peresca, que vós ni la ciutat». E veus que posaren-la prop lo llac, per tal que el drac la devoràs. E fon ordenació de Déu que sent Jordi passàs allèn1, e ell anava’s deportan en un bell cavall tot sols. E així com fo allí, ell véu la donzella bella molt ben ornada e dix-li: «Odà, donzella! Com sou ací tota sola?», e ella respòs-li: «Oh, bon cavaller, anau-vos-ne, sinó morreu ací ab mi!». «E com és açò?». Ella li contà tot lo fet, així com vos he dit, e sent Jordi dix-li: «Senyora, no hajau paor, que jo us defendré ab la ajuda de Jesucrist». E veus que, ells estant així parlant, lo drac oí les paraules e alçà lo cap sobre l’aigua, ab aquell cap fer guardant-los, e quan la donzella lo véu, tremolà fort de paor, així com aquella que llavors havia a morir. E sent Jordi aconsolà-la dient: «Senyora, no hajau paor, que Jesucrist nos ajudarà». E espatxadament2 ell apartà lo cavall e descavalcà. E lo drac, que véu que aquell se amania per defendre’s, lleixà la donzella e corregué a sent Jordi. E sent Jordi, invocant lo nom de Jesús, donà-li una gran llançada, que sus allí romàs mort. E aprés prengué la donzella e molt honradament menà-la al rei. Pensat que el rei ne hac gran plaer e volia-l’hi donar per muller, e sent Jordi no ho volc, mas dix-li que la donàs a Jesucrist. E així fo, car lo pare e ella e tota la ciutat se batejaren. Ara, vosaltres cavallers, què haguéreu feit, que trobàsseu així tal donzella ornada? E què? Haguéreu-la deshonrada així com feu a d’altres, que no us estudiau en aldre? Ooh, traïdors! E veus ací com sent Jordi fon cast. Ara moralment, que siau casts vosaltres de matrimoni e vídues e vèrgens.
Sermons, VI, Barcino
La vida quotidiana
Crítica de l’oració mal feta
Lo segon aparellament que los apòstols feren per rebre lo sant Espirit, és iminència espiritual (vol dir oració, mas jo dic iminència espiritual), no solament parlant de boca Pater noster, així com vosaltres, quan feu oració, e com quan vos vestiu e preneu la camisa per lo matí, «Pater noster » a la una mànega, e «xa xa xa, Marieta posa l’olla, Pater noster» (oh, que bella oració!), e quan vos botonau «Ave Maria, eeeh!, gràcia plena, xa xa xa», no val res: altres paternostres de llançol, ni val ni nou; e vosaltres, dones, com feu oració? «Senyor, quan me lligue e m’estire les celles, e prenc lo mirall», «Ave Maria, xa xa xa», no val res aitampoc; mas la oració que es fa així devotament agenollat, e llevant la pensa en Déu.
Sermons, I, Barcino
L’educació dels fills
Si ací havia dos camins, la u sens perill, e l’altre tot perillós, di, bon hom: si tu meties lo fill en lo camí perillós, donant-lo a ocasió que el maten, no series traïdor? Certes, sí. Doncs, sus així fan ara los pares e les mares a sos fills, per la mala vida que els ensenyen. Di, bon hom: has tu nengun fill? «Ara ha sis anys, o set, o dotze anys». E què li dius ara? «Mon fill, porta al costat dret aquesta dagueta, e si degú te diu «bif», tu di-li «baf»; mostra, mon fill, de qui és, e si et dien mala paraula, torna-li-la tantost». E vosaltres, dones, a vostres filles, què els ensenyau? Haa! «Ara vet, ma filla, així te afaitaràs; vet, pren així lo mirall, e aquest pelet tira’l així. E no veus tu que no hi està bé? E, ma filla, així ballaràs de costadet, e així faràs aquesta volta». La mare se fa alcavota de la filla; e aquest camí, on va? A infern e tu e ella.
Sermons, I, Barcino
Els costums luxuriosos
La sisena febra és apellada erràtica, que quan ve no té degun orde: adés vindrà al matí, adés a migjorn, l’altre dia a tèrcia, l’altre dia a vespres, e de nit; veus ací què vol dir febra erràtica, quan hom no sap la hora que ve. Mas la febra de l’ànima és luxúria, que a la persona luxuriosa no li té orde quan li ve, com ara veus que serà un hom qui haurà muller, e usarà ab ella, e quan haurà fet, dirà en si mateix: «No m’ha plagut; mas, de tal fembra, que és així bella», etc… E per ço, de tals persones que van així al delit, no guarden parents, ne comares, ne religioses. E si hom diu a un capellà: «Digau: e per què teniu tal fembra?». «Sènyer, per tal que no haja anar a les altres fembres». He! Que bona raó! Ans te encendrà a les altres, per tal com no hi tens orde; e açò dix lo filòsof Aristòtil: «Concupiscencia carnis est infinita». Ja hui no s’hi té llei; tot ho volen tastar, hoc mores e juïes, bèsties, hòmens ab hòmens: no hi ha terme. […] Hoc, ja los infants petits no saben jugar a alre, e fan així: «Tu seràs lo compare, e tu la comare»; e ella fa’s la prenyada (pose’s un capçalet davall la falda): «Oh, jo só prenyada!»
Sermons, I, Barcino
Les supersticions
«Idolatri» són aquells qui adoren lo sol. Ha hi degú ací que quan ix lo sol, que li digue: «Ben sies vengut, sol; feu-nos aquesta gràcia: que hajam prou pa, prou vi e prou fruita?». Oh, idòlatre! E al sol fas gràcies? A Déu, a Déu les fes, que el sol no ha ànima, ne raó, que així és com una pedra. E semblantment a la lluna, quan és nova, que dien:
La lluna de ma padrina
que em farà cot i camisa
de sendat e de morat;
que Déu me cobre de bon fat
a la porta del mercat.
Burles són: la lluna una pedra és, e no ha ànima, e los pintors que la pinten ab cara, no saben què es fan.
Sermons, II, Barcino
