Josep Iborra Xammar

Xammar

Josep Iborra

Eugeni Xammar. Lectura de Seixanta anys d’anar pel món, les seues converses-memòries. Hi ha moments en què se’ns presenta com un analista clar i convincent, sobretot de les qüestions polítiques o de la història dels catalans. El seu examen, per exemple, de la crisi alemanya dels anys vint, és d’una gran penetració. Igualment lúcides són les observacions sobre l’autonomia de Catalunya durant la República, una autonomia que recorda com una pura inanitat. Ens porten a pensar —en contra, ai! de les «il·lusions» que ens fem sobre aquell període—, que tot va ser bastant grotesc, poc seriós, de poca empenta (com ara).

Llàstima que Xamar no haja «escrit» les seues Memòries. El plantejament de Seixanta anys d’anar pel món és poc convincent com a entrevista. L’entrevistador hi té un paper postís, poc funcional. Naturalment, també hi ha l’avantatge d’escoltar Xammar en viu, ni que siga relativament. El seu discurs és atractiu, però li manca la substància literària que hauria tingut si ell mateix hagués agafat la ploma, com és el cas, per exemple, de les Memòries de Gaziel, de Sagarra, de Pla…

Són curiosos aquests tipus, com Eugeni Xammar: cultes, equilibrats, intel·ligents, grans lectors, grans conversadors, que van saber viure, tocats d’una saludable dosi d’epicureisme i d’escepticisme, amb bon gust per la literatura i l’art, la música i la cuina, agradables i educats. Ara bé —i aquest és el quid—, no han sentit mai el desig compulsiu d’escriure llibres. Si mai n’han escrit algun, ens fa la impressió que ha estat una concessió circumstancial, o una forma més de la seua diversa i intel·ligent activitat. No hi han posat el coll. L’han escrit igual que podrien no haver-ho fet. Sembla que no necessitaven escriure, tot i que es movien com a peixos pels llibres i que la cultura era el seu medi natural. Eren homes que, generalment, ja tenien un ofici —el periodisme, la política, la diplomàcia, l’ensenyament o els negocis... I van restar, pràcticament, inèdits com a escriptors, com deia Josep Pla del seu amic Xammar.

Potser, aquests bon vivants, actius i intel·ligents, no tenen la fusta ni el temperament d’escriptor. Són massa civilitzats, i se senten tan equilibrats que no els passa pel cap entrar en el món obsessiu de la creació. Ells es «limiten» a ser uns bons catadors, uns bons jutges de productes culturals, de personatges, de fets, de vins... Frueixen de la vida, de la cultura —en un sentit molt ampli i divers— i del coneixement dels homes. Amb això se senten més que satisfets. Però «el plus» que n’han tret, el que ens importa a nosaltres, no s’han molestat, o molt poc, a posar-ho per escrit. I no és una qüestió d’incapacitat —saben i poden escriure—, sinó d’una mena de mandra, o potser, d’una manca de vocació. En general, han escrit, si ho han fet, com Xammar, per als diaris. I quan han escrit algun llibre, són sempre d’una factura especial, com ara memòries, o dietaris, o notes de turistes curiosos i atents, o algun paper més o menys erudit d’opinió. És el cas, per exemple, de Gaziel, amb els llibres de viatges que va publicar, a una edat ja avançada, però que igual podria no haver escrit mai.

Acabe de fer el retrat robot d’un personatge que m’he inventat sobre la marxa. Crec, però, que aquest retrat respon a la realitat, tot i que cada cas presente característiques pròpies. Tots tenen, però —diplomàtics o eclesiàstics, periodistes o erudits, col·leccionistes o rendistes—, un aire de família: tots són uns homes acomodats i ben instal·lats en la cultura burgesa, de la qual han fruït sense sentir la necessitat imperiosa, dramàtica, d’escriure.

Aquests personatges —aquesta «família»— em fan la impressió de ser uns homes estimats particularment pels déus, mimats per ells, que els han proporcionat una vida selecta, segura, plàcida, serena. Són homes madurs: antiadolescents per naturalesa. Si han patit alguna vegada, ho han superat amb un elegant estoïcisme. Aquesta selecta fauna, però, s’està extingint: l’«estil» de vida que ells encarnaven avui ja no és possible. La burgesia actual, tan diferent de la d’abans, ja no pot tenir aquests fills prodigiosos.

(L'estupor. Editorial Afers)