John Keats Oda a un rossinyol

John Keats (1795-1821), Ode to the nightingale / Oda a un rossinyol

Joseph Severn, John Keats reading

Ode to the nightingale (1819)

My heart aches, and a drowsy numbness pains

My sense, as though of hemlock I had drunk,

Or emptied some dull opiate to the drains

One minute past, and Lethe-wards had sunk:

'Tis not through envy of thy happy lot,

But being too happy in thine happiness, -

That thou, light-winged Dryad of the trees,

In some melodious plot

Of beechen green and shadows numberless,

Singest of summer in full-throated ease.

O, for a draught of vintage! that hath been

Cool'd a long age in the deep-delved earth,

Tasting of Flora and the country green,

Dance, and Provençal song, and sunburnt mirth!

O for a beaker full of the warm South,

Full of the true, the blushful Hippocrene,

With beaded bubbles winking at the brim,

And purple-stained mouth;

That I might drink, and leave the world unseen,

And with thee fade away into the forest dim:

Fade far away, dissolve, and quite forget

What thou among the leaves hast never known,

The weariness, the fever, and the fret

Here, where men sit and hear each other groan;

Where palsy shakes a few, sad, last gray hairs,

Where youth grows pale, and spectre-thin, and dies;

Where but to think is to be full of sorrow

And leaden-eyed despairs,

Where Beauty cannot keep her lustrous eyes,

Or new Love pine at them beyond to-morrow.

Away! away! for I will fly to thee,

Not charioted by Bacchus and his pards,

But on the viewless wings of Poesy,

Though the dull brain perplexes and retards:

Already with thee! tender is the night,

And haply the Queen-Moon is on her throne,

Cluster'd around by all her starry Fays;

But here there is no light,

Save what from heaven is with the breezes blown

Through verdurous glooms and winding mossy ways.

I cannot see what flowers are at my feet,

Nor what soft incense hangs upon the boughs,

But, in embalmed darkness, guess each sweet

Wherewith the seasonable month endows

The grass, the thicket, and the fruit-tree wild;

White hawthorn, and the pastoral eglantine;

Fast fading violets cover'd up in leaves;

And mid-May's eldest child,

The coming musk-rose, full of dewy wine,

The murmurous haunt of flies on summer eves.

Darkling I listen; and, for many a time

I have been half in love with easeful Death,

Call'd him soft names in many a mused rhyme,

To take into the air my quiet breath;

Now more than ever seems it rich to die,

To cease upon the midnight with no pain,

While thou art pouring forth thy soul abroad

In such an ecstasy!

Still wouldst thou sing, and I have ears in vain -

To thy high requiem become a sod.

Thou wast not born for death, immortal Bird!

No hungry generations tread thee down;

The voice I hear this passing night was heard

In ancient days by emperor and clown:

Perhaps the self-same song that found a path

Through the sad heart of Ruth, when, sick for home,

She stood in tears amid the alien corn;

The same that oft-times hath

Charm'd magic casements, opening on the foam

Of perilous seas, in faery lands forlorn.

Forlorn! the very word is like a bell

To toll me back from thee to my sole self!

Adieu! the fancy cannot cheat so well

As she is fam'd to do, deceiving elf.

Adieu! adieu! thy plaintive anthem fades

Past the near meadows, over the still stream,

Up the hill-side; and now 'tis buried deep

In the next valley-glades:

Was it a vision, or a waking dream?

Fled is that music: - Do I wake or sleep?

A un rossinyol

Em sento el cor malalt i, endormiscats, s'apaguen

els meus sentits, com si hagués pres cicuta

o algun feixuc beuratge ara mateix, fet d'opi,

i el Leteu m'engolís en la seva aigua;

i no és que tingui enveja de la teva ventura,

sinó perquè massa feliç em sento

en el teu goig, oh Dríade d'ales lleus en els arbres!,

tu, que en algun melodiós recer,

entre faigs verds i innumerables ombres,

a plena gorja dius l'estiu amb cançó fàcil.

Tingués un glop de vi que llargament

refredava la terra ben cavada,

on gustés Flora i les quintanes verdes,

dansa i cant provençal i assolellada joia!

Oh, si del Sud calent tingués un veire,

ple del roig hipocràs, del veritable,

i arran, fent-hi l'ullet, enllaçades bombolles,

i els llavis se'm tenyissin de la púrpura;

pogués beure i anar-me'n del món, que no em veiessin,

i amb tu esvair-me en la foscor dels boscos!

Lluny esvair-me, fondre'm i del tot oblidar

el que mai no has sabut entre les fulles:

el cansament, la febre i l'enuig d'on els homes

l'un a l'altre se senten gemegar; i on els grisos,

tristos cabells darrers agita la sofrença

i empal·lideix el jove com un espectre i mor;

on, només de pensar, ja la tristesa ens omple

i el desconhort, amb plom a les parpelles;

on els ulls clars no serva la beutat

i el nou amor només ens plau un dia.

Oh, lluny, ben lluny! Cap a tu volaré,

no endut per lleopards en el carro de Bacus,

sinó amb la poesia d'ales subtils, encara

que la feixuga ment vacil·li i es deturi.

Ja sóc al teu costat! Fa una nit tendra

i el seu tron és potser la Lluna reina, amb totes

les estrelles entorn com un gran vol de fades;

però cap claredat ací no arriba,

sinó la que del cel l'airet ens porta, en verdes

ombres i pels camins serpejants, plens de molsa.

Les flors que tinc al peu no puc pas veure

ni quin suau encens volta les branques,

però dins la tenebra olorosa endevino

tota dolçor que el mes, oportú, dóna a l'herba,

a la bardissa i al fruiter salvatge,

a l'arç blanc i a la rosa de pastor,

a violes de pressa marcides entre fulles

i a la filla del maig quan al bell mig arriba:

la gran, aquella rosa d'almesc, que té rosada,

on als vespres d'estiu tantes ales murmuren.

En la foscor t'escolto, i si moltes vegades

m'he mig enamorat de la Mort que ens alleuja

i en versos pensatius la cridava amb noms dolços

perquè l'alè tranquil em prengués dins de l'aire,

més que mai sembla amable ara el morir,

acabar a mitjanit, sense sofrença,

mentre l'ànima vesses,

extasiat. Encara

cantaries, i jo tindria en va l'oïda:

al teu fúnebre cant seria terra i herba.

Per a la mort, ocell immortal, no vas néixer.

Cap poble famolenc no t'extermina,

i la veu que ara sento en la nit fugissera

pagès i emperador d'altre temps l'escoltaven.

Qui sap si el mateix cant passava en la tristesa

del cor de Rut quan era, enyoradissa,

entre el blat foraster i li venien llàgrimes;

aquell cant que encisava els màgics finestrals

oberts damunt l'escuma d'unes mars perilloses

en les terres de fades, ja desertes.

Desertes! Aquest mot és com una campana

i em diu que et deixi i vagi sol amb mi.

Adéu! No enganya pas la Fantasia,

elf mentider, tant com la gent ens deia.

Adéu, adéu! S'apaga el teu himne planyívol

enllà del prat, damunt la tranquil·la riera

i pel flanc del turó; i ara s'enfonsa

als racons de la vall, a l'altra banda.

Era una visió o un somni? Ja fugia

la música. Em desperto o dormo encara?

(Versió de Marià Manent, Versions de poesia anglesa i nord-americana. Alpha.)