Horaci, Epodes 13 i Odes 1.4, 4.7

HORACI

(Epodes 13)

Una espantosa tempesta té el cel corrugat, i plujats i nevades

Júpiter van estimbant, daltabaix; ara el mar, ara els boscos

bramen al pas del vent traci. Robem, amics meus,

l'avinentesa a l'avui, mentre ens tenen les cames i fa per nosaltres:

que escampi d'un cop la vellesa que ens ha tornat rúfol el front.

Fes córrer els vins del meu any, quan Torquat era cònsol,

no parlis més de res més: potser un déu, quan revingui el temps plàcid,

ho posarà tot a lloc, novament. EI que és ara, ens pertoca

de perfumar-nos amb nard aquemeni i, al so de la lira cil·lènia,

alliberar-nos el pit de funestes angoixes;

el noble centaure talment ho cantà al seu deixeble eminent:

«Invicte fill d'una dea, de Tetis nascut moridor,

tens reservada la terra d'Assàrac, que els frescos corrents

del llisquent Simoent i l'humil Escamandre parteixen;

pel seu ordit infal·lible, les Parques te n'han escapçat

el retorn: no et durà fins a casa la mare blaufosca.

Allà, de tots els teus mals allibera't amb vi i amb cançons,

que els lletgíssims pesars amanyaguen amb dolces raons».

(Odes 1.4)

Desfà els rigors de l'hivern la benigna

tornada del bon temps i del Favoni;

els aparells remolquen quilles seques;

ja al bestiar no li fa el pes l'estable

ni al pagès la foguera;

no emblanqueixen els prats clarors de gebre.

Ja Venus Citerea mena danses

sota la lluna i, fent colla amb les Nimfes,

les Gràcies esplèndides repiquen

amb peu altern el terra, mentre passa

l'ardent Vulcà revista

als obradors fatigosos dels Cíclops.

Ara el que cal és cenyir-nos el cap

brillant amb murtra verda, o amb la flor

que sense cap esforç donen les terres;

ara el que cal és immolar per Faune,

a l'ombradiu dels boscos,

un xai o bé un cabrit, com ell desitgi.

Amb peu igual trepitja la mort pàl·lida

les cabanes dels pobres i les torres

dels rics. Oh Sesti afortunat, la suma

breu de la vida ens impedeix concebre

cap esperança llarga:

t'assetgen ara ja la nit i els Manes

de la faula, i la casa escanyolida

de Plutó; quan hi vagis, no podràs

jugar-te als daus qui presideix el vi

ni embadalir-te amb Lícidas, que avui

té encesos tots els joves

i escalfarà ben aviat les noies.

(Odes 4.7)

No queda neu, reverdeixen les planes, i els arbres

tornen a treure fullam;

la terra canvia de tanda, i els rius, que decreixen,

passen riberes avall;

una Gràcia, junt amb les nimfes i junt amb les seves bessones,

nua, s'engresca a ballar.

T'ho diu l'any, t'ho diu l'hora que ens pren la llum clara del dia:

no esperis res d'immortal.

Remeten els freds amb els zèfirs; l'estiu, que estalona

la primavera, se'n va

quan escampa els seus fruits la tardor generosa, i de pressa

torna el repòs hivernal.

Les minves del cel, tanmateix, aviat les arreglen les llunes:

quan a nosaltres l'ocàs

ens porta amb Eneas el recte, i amb Tul·lus i amb Ancus,

ombres i cendra som ja.

¿Qui sap si a la suma d'avui han previst d'afegir-hi els celestes

temps per cap més endemà?

Tot allò amb què et regalis el cor, ho preserves

d'un hereu d'àvides mans.

Quan seràs mort i el teu cas amb sentència clara

Minos haurà judicat,

ni el llinatge, Torquat, ni discursos ni benmereixences

no et tornaran al d'abans:

que ni Diana no pot rescatar el cast Hipòlit

de les tenebres de baix,

ni Teseu, les cadenes del Lete, al seu Íntim Pirítous

no les hi pot arrencar.

Traduccions de Jordi Cornudella (Jordi Cornudella, Les bones companyies. Galàxia Gutenberg / Cercle de Lectors)