Coordenades de l'obra d'Enric Valor, per Josep Iborra

COORDENADES DE L'OBRA D'ENRIC VALOR

Josep lborra

A partir de la Renaixença els escriptors valencians, fins i tot els de la generació del 32, han escrit poc. Han estat això que anomenem, com un valor entés, escriptors de diumenge. De més a més, han gravitat generalment sobre la poesia o el sainet còmic. La narrativa, i no diguem l'assaig, o l'estudi científic, a penes van atreure els esforços dels nostres escriptors en català. Joan Fuster, V. Andrés Estellés i Sanchis Guarner van ser els primers que van reaccionar, ja en la postguerra, contra aquesta situació. Cada un d'ells ho va fer en un camp literari diferent. Joan Fuster va esdevenir un fecund assagista, V. Andrés Estellés un prolífic poeta i Sanchis Guarner conreà àmpliament la lingüística i els estudis històrics de caràcter cultural.

Hi havia, però, el buit de la narrativa, que no començaria a omplir-se fins als anys setanta, i no solament amb un escriptor, sinó amb molts. La generació dels setanta, en pocs anys, va fer acte de presència amb una llarga llista de noms. Una generació que, tot cal dir-ho, va ser important, però sense cap novel·lista que en el camp de la narrativa poguérem posar a l'altura dels tres grans intel·lectuals citats abans. l això perquè molts d'ells van fer la seua primera temptativa com a narradors amb una sola novel·la o un sol recull de contes. Pocs, amb alguna obra més. Amb el temps alguns s'hi van donar de baixa i altres s'hi van donar d'alta. Però, amb algunes excepcions —Mira i Cremades, per exemple— la narrativa valenciana en català no ha comptat amb autors amb una producció sòlida, regular i permanent. En conjunt fa la impressió d'un bloc un poc caòtic, decantat, primer, cap a l'experimentalisme, per passar després a l'extrem contrari: contar simplement una història o unes històries.

No és ara, però, el moment d'analitzar la narrativa valenciana d'aquests últims anys. Si he recordat aquesta situació —molt simplificadament i sense fer-hi les puntualitzacions oportunes— és senzillament per dir que va ser un escriptor, un escriptor dels anys trenta, Enric Valor, qui ha acabat per ocupar, per fi, un lloc rellevant en la narrativa, al costat de Fuster, de Sanchis Guarner i d'Estellés. Per arribar-hi, cal dir que la seua trajectòria va ser llarga i pacient. En realitat, el novel·lista Enric Valor entra en l'escena de la jove producció narrativa valenciana sis anys després de la publicació (1974) de Falles folles fetes foc, d'Amadeu Fabregat, que encetava amb ella el boom. Enric Valor publica —i aquest és el fet notable— el 1980 Sense la terra promesa. Les diferències entre aquesta obra i les que escrivien els seus joves companys eren òbvies. Mentre que aquests escrivien reculls de contes o novel·les curtes, Valor presentava al públic una llarga novel·la en dos volums (quasi vuit-centes pàgines de lletra petita i atapeïda). És clar que l'extensió d'una novel·la no constitueix per se un valor. Pero sí que resulta significativa si tenim en compte —una altra diferència— que anava lligada a una concepció de la novel·la clàssica o tradicional, a la manera de Balzac o de Dickens. Els joves, en canvi, concebien els seus relats d'acord —la majoria d'ells— amb els nous cànons de la subversió —i de la crisi— de la novel·la com a gènere, que començà a principis de segle i trobà les seues supremes manifestacions en obres com la de Proust, Joyce, Virginia Wolf, Faulkner, Beckett, Bataille, el nouveau roman, etc. Ara bé, convé fer un petit incís, una precisió en el plantejament novel·lístic de Valor, perquè ell no va restar insensible —ni molt menys ignorant—, de les noves tècniques narratives. Fins i tot s'hi va sentir temptat, les va estudiar i va tractar en els seus exercicis narratius d'utilitzar-les. Calia escriure ficcions, el que ell diu "novel·la pura", i posar-se, per tant, a l'extrem del realisme, de la crònica social. Tot això, però, afortunadament no passa —crec— de ser una curiositat. En el fons, la seua naturalesa, la seua experiència i la seua formació de lector, i el fet que ell pertanyia a una altra generació el van decantar cap a la novel· la riu, impura, realista. Hi havia pel mig, també, una altra questió fonamental: la manca d'una tradició novel·lística. A partir del xix, si més no, perquè encara ens podríem remuntar més enrere, tots els països cultes disposen d'una nòmina de novel·listes que han tractat d'elaborar una imatge de la seua societat. Amb un Balzac a la mà, un francès pot repassar la memòria d'una època determinada del seu poble. Com ho pot fer un rus amb Gogol, o un anglès amb Dickens... Ho poden fer, fins i tot, amb novel·listes que sense ser res de l'altre món han aportat la seua contribució al respectiu àlbum familiar. Encara avui, quan la novel·la ha renunciat a ser, bàsicament, una representació de la vida, continua vigent, al marge de les diferents tendències d'avantguarda, la gran tradició clàssica. Ben mirat, per molt de soroll que armen els nouveau romans —que ja han deixat de ser nous i ja no armen soroll— el gros de la producció novel·lística contemporània, més o menys acostada als nous procediments literaris, és encara un document social i moral.

Els valencians, ai las!, no comptem en català amb aquesta finestra oberta pels novel·listes al passat de la societat del nostre vuit-cents ni, fins i tot, a la societat del nostre present. Alguna rara excepció, les primeres novel·les de Blasco Ibañez, que escrivia en castellà sobre una societat que parla en català no invaliden la regla general.

El mal és que aquest buit ja no té remei. Vull dir, que ja no podem fabricar, avui, l'equivalent dels que haurien pogut ser els hipotètics novel·listes del dinou. Ningú no va estendre acta —en un acte de creació literària— de la seua època. Ara nosaltres no ho podem viure com a lectors.

Enric Valor va triar amb Sense la terra promesa —ja ho havia intentat abans amb L'ambició d'Aleix i altres relats curts— aquesta orientació. Va fer seus els mots de Josep Pla: "la literatura és un esforç contra l'oblit". És clar, com és lògic,aquest esforç el va fer en relació amb la matèria que estava al seu abast: la seua experiència, que és la del segle xx, que a ell li ha pertocat de viure. Quan va aparèixer Sense la terra promesa es va poder veure clarament que era un projecte sense precedents en la nostra literatura moderna. Més encara si tenim en compte que era la primera part d'una vasta trilogia que Valor portava entre mans. En aquest sentit, aquesta novel·la, completada ja amb les dues parts següents —Temps de batuda i Més enllà de l'horitzó— se situa en la tradició del roman fleuve. Valor, doncs, entre l'efervescència de la jove narrativa valenciana, es presentava amb una novel·la estructurada com un organisme total, complex i vast. És una obra que desenvolupava un món —el món de Cassana— a gran escala. Aquestes novel·les no tenen sovint —pensem, per exemple, en Balzac o en Dostoievski— la perfecció d'altres obres més curtes, que permeten, per la seua poca extensió, un treball més acurat i més fi, però les altres —les llargues— se'ns imposen pel gran alè que les anima, pel propòsit obsessiu que ha mogut els seus autors a representar tot un món. De vegades —com en el cas de Valor— aquesta intenció radical els ha portat a planificar quasi tota la seua producció en una sèrie de volums més o menys entrelligats. Hi podríem trobar impureses, precipitacions, materials sobrers, pedaços, però, en conjunt, tot això contribueix a donar cos, pes i gruix al món de la novel·la clàssica. En definitiva, es tracta de competir amb la vida...

Enric Valor es va decidir, doncs, pel camí més adequat per a ell. Una reflexió de Moravia l'ajudà, potser, a decidir-se del tot per aquest tipus de novel·la —tot i que la decisió la portava ja dins d'ell mateix: "els temes novel·lístics reposen en les profunditats, sota la superfície dels fets i les situacions, una mica com el petroli a les cavernes geològiques, sota la superfície de la terra”. Valor va veure les possibilitats narratives de fets i situacions que ell havia viscut d'una manera o una altra, de més lluny o de més prop, d'una manera més o menys directa o immediata. Per sort ha guanyat, com ens conta en el seu pròleg de Temps de batuda, el valor realista, la "novel·la impura". Ha guanyat més en aquesta segona novel·la —i en la tercera— que en la primera, i això per la senzilla raó que aquesta està situada en un temps (la primera guerra europea) més allunyat de les seues vivències personals. Malgrat tot, el grau de realisme de Sense la terra promesa és molt alt, cosa que s'explica perquè Valor extrapola legítimament (perquè aleshores les coses no canviaven tan de pressa com ara) la seua experiència del món de Cassana de la seua infantesa i maduresa a la Cassana del 1916.

En aquestes condicions Valor s'havia de diferenciar de les que necessàriament definien la situació dels seus joves col·legues, que es trobaren dins d'uns límits més estrets. Tots havien tingut una infantesa i una adolescència similars —les de la postguerra— i tots participaren de la revolta de la joventut del 68. Van fer, doncs, uns relats de les seues experiències d'una etapa encara curta de la seua vida i marcada més o menys per uns mateixos factors i situacions. No estaven, doncs, —era inevitable— preparats per a encarar-se amb un món, ni menys encara amb un món que abastava pràcticament més d'un terç del segle xx. Enric Valor no solament comptava amb aquest avantatge que li donava la seua data de naixement, sinó que havia viscut aquesta llarga etapa de la seua història d'una manera molt intensa, en un medi rural que conservava encara la substància d'una societat preindustrial, però que comencava ja a clivellar-se pels moviments socials, ideològics i bèl·lics del segle xx. Tot això, però, Valor no ho va viure passivament, sinó d'una manera activa, participativa, compromesa. El paisatge de Cassana no serà un pur decorat, sinó objecte de coneixement i d'experiència. Pel que fa a la vida familiar, viurà els trasbalsos de fortuna, amb molts esdeveniments quotidians, però significatius per a ell. Finalment, la seua ideologia —progressista fins a la utopia— l'embolicarà en els moviments i episodis polítics que constituïen la seua circumstància social. Naturalment, a mesura que passen els anys, des de la seua infantesa fins que es posa a escriure la seua trilogia —i moltes coses més—, la seua memòria s'enriqueix, s'amplia, i constitueix per a ell una permanent font d'inspiració. L'escriptor de Castalla, però, no es limita a escriure una mena de crònica autobiogràfica, o unes memòries; el que ell ha viscut no és més que una matèria que la ficció transfigura en un organisme viu, ben travat, que funciona regit per la imaginació i la sensibilitat.

Hi ha, però, un altre factor, implícit en la circumstància de la vida d'Enric Valor, que constitueix una altra condició de possibilitat de la seua producció novel·lística i que contrasta amb la dels joves novel·listes dels setanta i dels vuitanta. Em referesc ara a la llengua. Aquí, en aquest punt l'avantatge d'Enric Valor era incontestable. Ell podia disposar, d'entrada, del que no havien pogut tenir els joves narradors. Havia viscut molts anys en contacte immediat amb l'idioma d'un dels indrets del País en què es conservava més pur. Nascut el 1911, encara podia aprendre'l en la seua puresa i la seua riquesa i mai no deixarà —interessat, de més a més, com estava per ell— de progressar en aquesta línia. Aquesta vivència directa i quotidiana de la llengua de la Foia de Castalla, ja era molt, moltíssim, comparat amb les possibilitats escasses i pobres —generalment urbanes— que tenien els joves escriptors al seu abast en relació amb el coneixement —i l'ús— de la llengua. Però encara hi ha més. Aquests joves, que vivien la llengua parlada — si la vivien— en unes condicions paupèrrimes, tampoc no havien tingut l'oportunitat de tenir-ne un coneixement escolar. El castellà dominava en exclusiva en els col·legis. Valor, en canvi, i això ja cal posar-ho no en l'apartat del que s'havia trobat, i que havia estat una circumstància favorable —el medi en què va viure— sinó en l'apartat de l'esforç personal que va fer pel seu compte en l'aprenentatge acadèmic de la llengua, no sols l'estudiarà per saber-la escriure, sinó per tenir-ne un coneixement científic, el més ampli i profund possible. Aquesta actitud es va traduir ja des de ben aviat en un treball d'investigació i pedagògic. Fins ara, si fem un balanç —supose que algú el fara en aquest número de Canelobre dedicat a ell— no pot ser més positiu i fecund. Ha confeccionat petites lliçons d'ortografia, gramàtiques sistemàtiques i detallades, diccionaris i altres obres dedicades a l'estudi i l'ensenyament de la llengua. Era aquest, doncs, un altre avantatge d'Enric Valor respecte dels joves narradors que havien d'estudiar la gramàtica i consultar diccionaris —pocs encara en aquells primers anys dels setanta— al mateix temps que tractaven d'escriure els seus relats i esdevenir escriptors.

Tots aquests contrastos, que he anat assenyalant molt per damunt, expliquen les condicions històriques que van fer possible l'obra de Valor.

Però repassem ara l'opus de Valor, després d'assenyalar les seues condicions de possibilitat —i també d'impossibilitat. El món narratiu d'Enric Valor —a part naturalment el bloc de la majoria de les seues rondalles, que és una altra cosa— està estructurat en unes coordenades que passen per la propietat de la terra, per la relació amb la terra. Naturalment, es declinen d'acord amb les diferents classes socials. Però tant si són grans propietaris com purs jornalers, tots tenen un sentit profund, fosc, ancestral de la propietat, com corresponia a una societat que vivia bàsicament de la terra. Tots, petits jornalers o grans propietaris, tenen fam de terra. Ella era no sols un mitjà de subsistència precària en els pobres, o una font de rendes per als rics, sinó que com més propietats es tenien, o més grans, més intens era el sentiment de pertànyer a una raça noble, aristocràtica. És clar, Valor té cura de distingir entre els nous propietaris burgesos que, com un negoci més, compraven terres, dels senyors, que havien anat heretant des de temps immemorials, i que pertanyien per això a vells llinatges. En Sense la terra promesa s'introdueix ja aquest tema, aquest contrast entre els uns i els altres —entre els nobles lligats a la terra per una cadena de generacions, substància d'un món tradicional, i els nous rics que com l'Olcina d'aquesta novel·la, que no tenen escrúpols de cap mena i segueixen una moral tèrbola, sense prejudicis. L'honor, eix cardinal dels antics senyors, no hi compta per a res. En L'ambició d'Aleix trobem també aquest contrast radical: la mare d'Aleix de noble nissaga, per una banda, i don Matias enriquit amb procediments tortuosos, de l'altra. Aquest contrast, però, no és l'únic. Hi ha un entramat de registres que donen la complexitat i la riquesa de detalls i components a l'obra de Valor: relacions familiars i de veïnatge, per exemple, línies ideològiques que s'entrellacen amb la substància de la vida quotidiana d'aquest món, etc. Això ho trobem fins en els relats curts. D'una manera simbòlica, Sense la terra promesa comença amb la mort de donya Berta, que és també —ho anirem veient cada vegada amb més claredat— la mort d'un món secular de càracter rural, preindustrial: una altra cosa comença que anirà creixent i fent-se més visible al llarg del desenvolupament de la trilogia de Cassana. Tota aquesta reorganització —un daltabaix— Valor l'ha vist i contat imaginativament, puntualment. Ha revelat lúcidament la trama d'interessos i de complicitats socials, polítiques i religioses, les tensions que les dramatitzen, incipients i locals encara en la primera part de la trilogia; i que acabaran esclatant en una guerra civil en l'última —Més enllà de l’horitzó.

Personalment, a mi m'interessa més la precisió i el toc humà amb què Valor ha vist i explicat en els seus relats i novel·les aquesta trama en el sentit social, que no pas la trama en el sentit estrictament literari, l'argument que s'inventa. Hi ha, és clar, una unitat entre les dues però el que dóna sentit poètic a la seua obra és aquesta visió de Cassana, que és una cosmovisió. Són els treballs i els dies, no els mateixos per a tots, però tots entrelligats, sempre en funció de la terra, de les seues collites o d'una natura favorable o adversa. És, en definitiva, la intrahistòria de Cassana la que li dóna la seua vertadera dimensió. Hi ha, sí, els grans episodis, la història, però com una anormalitat, com un tumor de la intrahistòria. En Temps de batuda, els trets llunyans d'un afusellament, el cadàver trobat pel camí, el fugitiu que tracta d'escapar a la mort per aquelles serralades mig salvatges, ressonen com elements anòmals de la vida de Cassana. Aquesta perspectiva, la d'un lloc remot sense més història que la dels cicles de les estacions i les passions, dels naixements i les morts, de la sembra i la batuda, fa ressonar-hi colpidorament els desgavells dels homes que es desvien del seu món habitual i ancestral, que fan rodar la història entorn del seu centre —intrahistòric—, que sembla no girar i en el qual s'instal·la el punt de mira més pregon i poètic de Valor.

Tot plegat és una visió materialista de la vida. Una visió que socialment és una implacable lluita de classes, clarament i a gran escala en la trilogia de Cassana. Aquesta lluita de classes Valor la detecta i la posa de relleu amb els seus ulls de xoriguer gràcies al seu agut sentit històric de l'observació, però també a la seua posició marxista —no dogmàtica, ni de partit— que l'ha ajudat a comprendre-la més clarament, a veure-la com el motor de la vida social, fins i tot a la Cassana rural on veurem com va emergint, aprofundint-se i desenvolupant-se com un detonant de la seua història.

Aquesta dimensió materialista, però, no és l'única, perquè trobem també un radical idealisme que, al capdavall, és el registre ideològic d'aquesta lluita de classes. Aquest espiritualisme el trobem en el protagonista i altres personatges de la trilogia. Es tracta ara, al marge de la seua dimensió politicosocial, d'una relació humana, espiritualitzada, de vegades sublimada amb la terra. Cal dir, però, que aquesta visió no és en absolut esteticista, que és la que té l'home de ciutat que la veu com un paisatge pur, com un bell espectacle que contrasta amb el seu món urbà. En Valor l'esteticisme pur és impensable. No vull dir que és insensible als paisatges, però els veu des de dins, en una relació vital profunda, en la qual entren molts elements, tots procedents de la seua experiència d'un hàbitat rural, viscut quotidianament, o, si més no, observat com a testimoni que en forma part. És la terra, les muntanyes, la vegetació, la fauna —base de la vida material dels homes que hi viuen— de les quals ell fa un inventari directe, viu, sensual.

Unes ratlles de La idea de l'emigrant formulen molt bé aquesta característica de la personalitat i de l'obra de Valor: "Ègloga, pura ègloga! Allà hi havia la veritat rude i primigènia de la vida de la humanitat: la veritat del camp, de l'antiquíssima agricultura, mare nostra!". Es tracta, doncs, d'una inclinació vers una forma de civilització que té el seu pinyol en l'instint de propietat, i en el treball per aconseguir-la. "L'antiquíssima agricultura" és la "mare nostra", com Aitana és la "serra mare", el pinyol del paisatge d'Enric Valor. La "mare terra", l'"antiquíssima agricultura" era també l'analfabetisme de la immensa majoria. En La idea de l'emigrant trobarem, com en altres llocs de la seua obra, la fascinació per la lletra, per la cultura, un aspecte ideal que forma part de l'impuls progressista que anima la narrativa de Valor.