Corella Tragèdia de Caldesa

TRAGÈDIA DE CALDESA

raonant un cas afortunat que ab una dama

li esdevenc

A tan alt grau l'extrem de ma dolor ateny, que de present me dolc en algun temps sia ver ma tristor finar puga; en açò passe los infernats, que l'ésser trist me delita, e só content ma dolor eternament coldre. E, si a ma dolorida pensa alguna hora la mort se presenta, refuse acceptar, per lo delit que la pèrdua de ma vida em porta. ¿Com, doncs, serà causa de tanta dolor escriure's puga? ¿Quin paper soferrà ésser tint de lletgea de tant crim? ¿Consentrà l'aire que veu se conforme, per a que tanta culpa clarament sia llesta? Obra's l'infern, esperits immundes sobreïxca; tornen los elements en la confusió primera; mostren-se clar dels damnats les penes, perquè lo món, en terror convertit, alegria no celebre. Estiguen los rius segurs e los monts cuitats córreguen; bullint la mar, los peixos a la riba llance; repose lo sol davall l'habitable terra, e nunca jamés en nostra vista los seus daurats cabells estenga; no es compten pus de l'any los dotze mesos, e sola una nit l'esdevenidor temps comprenga.

Mas, ¿per què vull ab llarguea de paraules encarir crim de tant sobreabundant lletgea, la qual, planament raonada, feredat de tan espantable meravella ab si porta, que és impossible los oints, sens gran alteració, les orelles a tan profanes paraules abandonen?

En la part del món a la qual encara de present de la gentil filla d'Agenor propi nom li resta, en la feroce bel·licosa província d'Espanya, en lo delitós ameníssim regne de València, dins los murs de la sua major ciutat, regnant aquell que a l'animós troià ha succeït en egual ànimo, rei don Joan, una ínclita donzella, en bellea sens par, en avisament passant totes les altres, ab gràcia e singularitat tan extrema que seria foll qui en sa presència alguna altra lloàs en estima de tanta vàlua, delliberà, aprés que en son servir molt temps de mon adolorit viure despès tenia, los meus cansats pensaments, ensems ab ma persona, en lo desitjat estrado de la sua falda descansassen.

Llarga història seria tenyir lo paper de les enamorades raons que entre nosaltres, ab mostra d'extrema benvolença, passaven: fengia la bella senyora tant contentament de mos passats servirs e presents paraules, que lo seu ésser en mi transpostava: tot lo que a sa volentat, persona e viure s'esguardava, abandonadament deixà en discreció de ma coneixença. Mas, perquè de mi sols no fos ver paraís en aquest món haver atès, aprés poc espai de tan reposat estament, tocant a la porta de la casa, dix l'avisada senyora que, per aquella hora, esperava una persona, ab la qual sens tarda desempatxant de molta necessitat breus faenes, a mi tornaria, perquè ab més repòs tot aquell jorn algú no tingués poder partir dos persones, a les quals extrema benvolença en tan alta e delitosa concòrdia acordava.

Ab esperança de tan discretes noves, romanguí io sol en la cambra, la porta de la qual ella no s'oblidà, ab fel tancadura, segellar. No sé si fretura de finestra feia la casa tenebrosa, que a mi paregué, dos hores aprés migjorn, la nit ab ses escures ales ocupava la terra, o si Apol·lo amagava la sua lluminosa cara, estimant cosa no raonable aquesta casa fos per ell il·luminada a l'hora que tan deshonest crim se cometia.

Així passí la major part d'aquest egipcíac dia, sol, e acompanyat de molts e dubtosos pensaments. Lo cos, carregat per feixuga càrrega de mortals enuigs, llançant sobre el llit, esperava la fi de tan enutjosa tarda; però, ma pensa tribulada no consentint la mia persona estar segura, fón-me forçat, passejant, seguir la varietat de mos trists e sol·lícits pensaments. Dreçant los ulls a una poca finestra que en lo pati de la casa responia, viu un home que, ab continença d'esperar algun altre, suaus passos passejava, donant resposta, als qui de la bella senyora demanaven, que en faenes secretes e de gran importància ocupada estava.

O piadosos oints! Transportant vostres misericordes penses en mi, diga cascú si semblant dolor a la mia jamés ha sofert, e ab adolorit pensament mirau la tristor que a tal hora ma trista pensa combatia, esperant quina seria la fi que de tan dolorós principi esdevendria. Mas, ¿per què detinc lo temps, cercant paraules a tanta pena conformes, puix és impossible tan gran tristor raonar se puga? A la fi, restant del dia tan poc que els cavalls de Febo dellà les colones d'Hèrcules en l'occident calcigaven, los meus plorosos ulls mereixqueren veure la tan estimada donzella, que partint-se d'una cambra, gest, paraules, abraçar, ab altres mostres d'amor extrema, d'honestat enemigues, a un enamorat presentà la figura: pràtica, manera, gràcia e gentil continença de la qual d'escriure deixe, perquè la fi de la present sol esguarda en fer palès quant la granea de ma desaventura les altres totes avança. E, per cas de més adversa fortuna mia, lo darrer comiat al terme de ma oïda arribà, en estil de semblants paraules: «Adéu sies, manyeta!», tancant la darrera síl·laba un deshonest besar, lo so del qual les mies orelles ofené, no de menor ofensa de la que sentran en la trista vall los de la part sinestra, dient-los nostre Redemptor: «Anau, maleïts, al foc eternal!», quan, ab justa sentència, en aquest món formarà les sues darreres paraules.

Partint-se de la casa lo tan estimat enamorat, féu-li present la senyora de una tan loçana e humil reverència, que sol la gonella féu estalvi lo seu genoll esquerre no tocàs la dura terra, senyalant ab la sua bella cara tristor no poca de la sua absència. Acompanyà les sues espatles ab piadosa e enamorada vista, acostant-se aprés a un pou, que poc espai d'ella distava. Ab la freda aigua assajà apartar de la sua afable cara la color e calor que, en la no sangonosa, mas plaent e delitosa batalla de Venus, pres havia; e, acostant-se al carçre de la mia trista presó o cambra, obrint la porta, fengí alegria de la mia vista, tanta com havia mostrat vera dolor, al que en extrem amava, de la sua partida.

Estava, però, la sua delicada persona maculada, semblant a roses ab blancs lliris mesclades, si ab sútzies mans se menegen; que la persona del galant que ab ella reposat havia, era en extrem no conforme al delicament de tan tendra donzella.

Demanant-me si la sua tarda m'era estada enutjosa, que les faenes que desempatxat havia, si no ella present, no era possible se acabassen —oh Déu immortal, qui lo món en nombre, pes e mesura regint, les creatures ab degut orde administrau, no refuseu altra vegada metre les vostres d'infinit preu estimades espatles en l'estret pal, per acabadament rembre tan profana culpa!—, ab gran treball, l'extrem de ma dolor, los ulls endreçats a la terra, me llecencià ab tremolosa llengua formàs, en dos cobles, raons de semblant manera:

«Mourà's corrent la tramuntana ferma

e tots ensems los cels cauran en trossos,

tornarà fred lo foc alt en l'esfera,

i, en lo més fons, del món veuran lo centre,

tinta de sang se mostrarà la lluna

e tot escur lo sol perdrà la forma,

ans que jamés de mi siau servida;

e lo meu cos, del prim cabell fins l'ungla,

mirant-ho vós, sia partit en peces,

e, tornat pols, no prenga sepultura,

ni reba el món tan celerada cendra,

ni es puga fer algú gire la llengua

a dir «Bon pas» a l'ànima maleita,

si Déu permet mos ulls vos puguen veure.

»E, si és ver vos diguí mai senyora,

no es trobe en l'any lo jorn de ma naixença,

mas lo meu nom, a tots abominable,

no sia al món persona que l'esmente;

ans, del tot ras de les penses humanes,

sia passat com un vent lo meu ésser;

tinguen per fals lo que fón de mon viure,

e res de mi, en lo món, no hi romanga.

E, si per cas, del meu cos, gens ne resta,

sia menjar als animals salvatges:

prenga'n cascú la part d'una centil·la,

perquè en tants llocs sia lo meu sepulcre,

que, el món finit, no es trobe la carn mia,

ni es puga fer que mai io ressuscite.»

Conegué per l'adolorit estil de mes paraules, l'ínclita senyora, que la granea de sa culpa clarament a mi era palesa; e, ab moltes llàgremes, sospirs e sanglots, ab veu tan conforme, gentil e delicada, que no és possible en semblant manera recitar-la, respòs en rims estramps la seguida cobla, acompanyada de gest no estrany al significat de ses paraules:

«Clarament veig que, en la mundana orla,

Déu no ha fet persona tan culpable:

io us he comès abominable culpa,

tal, que en l'infern no trob pena conforme.

És-me la mort més dolça que no sucre:

si fer se pot, en vostres braços muira.

En vós està que prengau de mi venja:

si us par que hi bast, per vostres mans espire;

o, si voleu, coberta de celici

iré pel món peregrinant ramera.

Déu no farà que el passat fet no sia;

mas, si esperau esmena de mon viure,

io la faré, seguint a Magdalena,

los vostres peus llavant ab semblant aigua.»

Si follia és començar lo que és impossible fi atenyga, folla cosa seria assajar escriure los contrasts que ma dolorosa pensa combatien, aprés d'haver oït resposta de tan humils paraules: volguera, ab preu de ma vida, la sua tan gran erra se pogués rembre. Oh! Quant estimara beure de l'aigua del riu Letes, perquè, lo passat absent de la memòria, sol en lo present atengués mon enteniment terme! E fóra més alegre, aquesta bella senyora en parts de singular partida, la sua gentil persona ab tan subtil enteniment fos la part mia, e la sua falla e moble voluntat, de falsa estima guiada, cercàs un cos lleig e diforme, en part d'aquell qui indignament l'havia tractada.

Ab diversitat de tan impossibles pensaments, me partí de la cambra o sepulcre a on tanta pena sofert havia. Acceptant la ploma, que sovint greus mals descansa, la present ab ma pròpia sang pinte, perquè la color de la tinta ab la dolor que raona se conforme.

Joan Roís de Corella, Obra profana. Ed.de Jordi Carbonell. Albatros